Una educació francesa

LES LLENGÜES DE FRANÇA

L’occitan que conoissem se «salvarà» pas. Los atlasses
linguistics, acabats just a temps, son los memorials ont
poirem anar remirar son còs present.
Robert Lafont

Quan era petit m’imaginava que els francesos parlaven francès i català. Arran de la nostra instal•lació a Breisach am Rhein, vaig descobrir que, a França, a l’altra riba del Rin, els alsacians s’expressaven en francès i en alemany. L’alemany, en la seua variant alsaciana, fou la meua segona llengua «regional». Als dotze anys, vaig arribar a Canes on em vaig familiaritzar amb l’occità. Com moltes ciutats del Migdia, Canes havia oblidat la seua llengua els 1970. Amb vint anys, vaig sentir el provençal –el nom local i tradicional de la llengua d’oc– en poques ocasions. Estava caminant per l’Avenue de Monte-Carlo envoltat per l’olor de mimosa del massís de Tanneron quan, a la terrassa del cafè que es trobava a la cantonada de la Rue du Troubadour, vaig oir una conversa provençal entre un vell i un home de quaranta-cinc anys. Una llengua deliciosa, suau, un xic apegalosa potser. Van canviar d’idioma en sorgir la dona del més jove. «Je te présente ma femme».

A la mateixa època, jo cantava amb els meus pares als cors del Théatre d’Opérettes de Cannes. Vam interpretar a tots els escenaris de la Costa Blava alguns clàssics de l’opereta francesa i vienesa, de Johann Strauss fill a Franz Lehár passant per André Messager. A l’antic Palau dels Festivals de Canes, els teatres de Juan-Ies-Pins, Menton, Grassa i fins i tot de Dinha. Encara conec els aires de Véronique, Phiphi, Der Graf von Luxemburg. El nostre tambor es deia Maurice i venia de Grassa. Li agradava de parlar provençal amb Monsieur Paul. La directora, la senyora Louise Palais-Martinon, havia explicat a ma mare que les companyies teatrals com els poblets necessitaven un ximplet que porta sort. A Niça, els burgesos havien conservat l’ús de l’occità que s’anomena niçard. Consideraven la llengua d’oc com un senyal de distinció social, una manera de retrobar-se entre si. Més conservador que el provençal que ha perdut la te dels participis, el niçard es revela més accessible a un català que el provençal. Vaig mantenir converses en català amb niçards que em comprenien sense dificultats. Si bé entenia la gent de ciutat, no tomava ni una frase de les converses dels vells en els poblets del comtat de Niça. Al començament del segle XIX, els joves llegien René de Chateaubriand. Jo em delectava amb La llengua occitana de Pèire Bec. N’existeix una versió catalana.

Un dels millors moments de la setmana era quan mirava Vaquí, el programa en provençal de la televisió regional. La Miquela Brameriá i en Joan-Francesc Guegano il•lustraven amb talent i normalitat l’occità. Havien adaptat a la llengua de Frederic Mistral les aventures de Tintín. Ara, per perfeccionar-me, acabi de llegir la versió russa de Les set boles de cristall. A la facultat, em vaig matricular a l’assignatura de llengua d’oc. El professor Pierre Vouland ens passejava per la literatura felibrenca mentre el professor Adolphe Viani ens iniciava a les subtileses del teatre de Francis Gac. En ple desamor, vaig rebre l’ajut d’un germà del segle XIX llegint La Mióugrano entre-duberto de Théodore Aubanèu. «Ai courregu coume un descounsoula / E pèr soun noum tout un jour, lai cridado!» (en grafia clàssica: «Ai corregut coma un desconsolat / E per son nom tot un jorn lai cridada»).

Desgraciadament, no he estat mai a les regions bretones fidels a llur parla però vaig sentir una conversa entre dos oficials de Marina al menjador de l’Escola de Guerra a París. Era hongarès? Finès? Esperanto? Albanès, potser …

Vaig demanar a l’un d’ells «Pardon, commandant, je suis catalan et je m’intéresse beaucoup aux langues. Dans quelle langue parliez-vous?» Era senzillament bretó. La meua iniciació al basc la vaig efectuar a través d’un volum de la col•lecció «Que sais-je?» i del disc que Luis Mariano va gravar a la fi dels I960. No és pas el seu millor disc però hi canta «Biarritz», una Cançó magnífica. Escoltant els pinyols d’en Luis Mariano, vaig endevinar que «Agur Donibane» significava «Adéu Sant Joan de Luz» ja que Donostia és el nom basc de Sant Sebastià. Durant la meua estada a la regió de l’Artois, al nord de França, vaig sentir a tot arreu el picard, un dialecte d’oil cosí del francès. Gràcies al meu domini del francès, vaig entendre fàcilment la gent d’allí. Unes frases com ara «Jai garé m’ carette au mitan de ch’ camp» («J’ai garé ma voiture au milieu du champ» en francès normatiu, «he aparcat el cotxe enmig del camp») o «J’a planté des porions dans ma gardin» («J’ai planté des poireaux dans mon jardin» «He plantat porros a l’hort») eren incomprensibles només pels jacobins. Una «glène» era una gallina, una «kémiche» una camisa, «toudi» sempre, «Cha va ti?» («Ça va toi?») bon dia …

Uns mots oblidats en francès actual, que havia après llegint François Rabelais, eren molt vius allí com ara «bidet» (cavall), «bren» (merda), «au mitan» (enmig), etc. A vegades, notava coincidències estranyes amb el català de Nils. Els meus alumnes deien «malhonnête» a la gent maleducada, forma germana del nostre «malhonest» tan rossellonès. El I990, els vells miners encara parlaven polonès. Els hortets d’Houdain semblaven un trosset de Polònia. A les pastisseries venien «makowiec» un pastís polonès deliciós amb cascall. La pastissera –una rossa espectacular– pronunciava macoixa. Els alumnes dels liceus podien estudiar el polonès com a tercera llengua, igual que el català a Catalunya Nord que s’ensenya com a llengua regional als col•legis i liceus i com a llengua estrangera a la universitat… A la part flamenca del departament, mai no he sentit una paraula en la llengua pròpia tan viva als regnes de Bèlgica i dels Països Baixos així com a l’Àfrica del Sud.

El cors, el vaig conèixer a través de les cançons de Tino Rossi i dels relats de mon padrí. Havia fet el servei militar el 1931 a la caserna Miollis d’Ajaccio. Al cap de sis mesos, en Joan va comprendre el cors. Vaig heretar rènecs horribles com «Cristiacciu Madonna». L’havien astorat les navalles de les velles a l’església amb la inscripció turística «che mia ferita sia mortale…» Així de clar. Jo em vaig perfeccionar al liceu Masséna gràcies als meus companys corsos. Malgrat que entenc l’italià de la televisió –el toscà–, els parlars italians de Còrsega em romanen estrangers a l’oral. Així, a Ascu, país del meu amic Pierre Carboni, la ce es pronuncia g i la pe b. A gambana,u gulu, u gane volen dir la campana, el cul, el ca. U iattu és el gat. Al continent, una zittela és una fadrina (soltera) mentre a Còrsega designa una minyona (noia). El meu amic Vicent Brotons m’ha informat que al País Valencià «fadrina» vol dir les dues coses. Acabaré pensant que som ben bé un país…

De totes les llengües de França, la que m’estimi més, però, és la nostra germana occitana. L’he sentida en les seues variants gascona a Sent Lari (Saint-Lary), llemosina, llenguadociana. M’agrada molt passar uns quants dies a casa dels meus amics a Fabrezà, a mitja hora de Narbona. Hi parlem una barreja de francès, d’occità i de català que contribueix als plaers de l’estada. «Mamet, vòls venir amb nosautris a Mazamet?» Tenen expressions dignes dels valencians. «Aquela femna, cada còp que ditz una vertat, li sortitz una lèbre del tiòl» («Aquesta dona, cada cop que diu una veritat, li surt una llebre del cul»). Els meus amics viuen com al començament dels anys 1960. A casa seua, el temps no ha passat. La vida és dolça, ensopida i trista, acolorida per les darreres llums d’una llengua que es mor.