Una mena d’amor

La llum apaivagada del celobert omplia la cambra de bany d’una claror lletosa. L’estricte tamboret sostenia Arnau i aquest tenia Ramona a la falda. Ambdós nus, íntimament compenetrats. A través de la pròpia imatge, el minyó cabussava l’esguard als ulls de Ramona. Girava tot ell, i la pupil•la es dilatava als ulls de la noia. Els minuts s’escolaven, mentre els amants romanien immòbils, fent un bleix sospirós, trobant una nova voluptat en la resistència a l’impuls de besar-se, mirant-se als ulls. Després Arnau sentia que se li fonia la carn en tendror. Els ulls de Ramona s’omplien d’una nova suavitat, s’entelaven; i Arnau els veia vacil•lar a través d’un vel de tendresa. Abans del bes deia ella : “Que cega que era! Oh, que cega! “

Tenien els cabells negres. Com fils puixants de seda negra els pèls ben localitzats de llurs cossos. A Arnau li plaïa d’esbullar els cabells de Ramona. Amb dos cops de cap, la noia els tornava a tenir a lloc, caient llisos de la clenxa al costat, inflectits sobre les orelles, alçant-se en una curta corba damunt el net clatell. Ramona gaudia passant una mà lleugera pels cabells d’Arnau, on trobava el relleu d’una onada tranquil•la. Ambdós amaven d’escatir intensament, narius ben oberts, les flaires variades dels cabells i dels pèls.

Tenien frescor d’adolescent a la carn. Ambdós tenien la pell d’una llisa brunor que ara i adés transparentava rojors sobtades de sang jove. Llur tafaneria amorosa s’entretenia on la pell, saborosa i subtil, deixava veure clara la xarxa de les venes, i on, entendrida i encesa, pel tacte acumulava plaer que esdevenia dolorós de tan dolç.

Entorn de llurs cossos íntimament compenetrats, els núvols llunyans feien lletosa la claror de la cambra de bany. EI minyó es decantava una estona del bes per mirar el ros-tre de Ramona. El maquillatge absent deixava llur pàl•lida frescor a les galtes lleument xu-clades; pàl•lid era també el front puríssim, on ressaltava la línia de les celles retocades ; però els llavis, com els d’Arnau, tenien una vívida rojor natural.

Els llavis, amatents al contacte, mostraven llur finíssima xarxa de solcs ; les roges llengües llur fina granulació humitejada. Als llavis i a les llengües s’afinava encara el con-tacte; les àgils encauades sabien romandre immòbils dins el bes en una juxtaposició sa-borosa. Arnau i Ramona s’estaven en llur tendra nuesa esclatant, dins la claror lletosa de la cambra de bany, llargament mirant-se una orella.

Però sovint els dos amants cercaven la foscor a la cambra central. Al llit, el contacte humit de llur bes es feia més intens, com si les vacances d’un altre sentit fessin més subtil el tacte. Dins la fosca llurs dits cobejosos cercaven a la pell els punts de comunicació del plaer que la natura hi escampa, i els que aplega meravellosament als sortints i a les tavelles del sexe.

La còpula dels sexes acompanyava la unió de llurs boques, i llurs alens es barrejaven intensament en l’acceleració del respir i l’agitació que mena a l’atur on tota la dolçor es concentra en un punt i s’adolla, i després es prolonga en panteix de fatiga tranquil•la.

El moviment augmentava les delícies del tacte. Íntimament compenetrats els amants, llur dolçor es concentrava i acumulava a vaivens fins que, turgent, esclatava al bell mig de llurs cossos.

Aleshores Ramona, panteixant, gemegava:

— Que bé que m’estimes !