Una Pasqua de Resurrecció en el tròpic

[…] Emmy era una veneçolana de Barquisimeto; rodamón i re­vinguda. S’havia casat amb un català innocu i xerraire, també ro­damón, el qual l’enamorà dient-li una carrandella de co­ses que  ella només mig entenia, però que li semblaven dolces com la canya de sucre i exòtiques com una ombrel·la.

S’havien conegut en el cor de la jungla brasilera, en el riu das Garcas, riu dels Morts, com li deien els garimpeiros o cercador­s de brillants. La veneçolana anava amb el seu pare. El català anava sol. La feina que feien els cercadors de brillants era dura i, la vida llur, miserable i plena de perills. Calia esgrat­inyar les voreres del riu, on els àvids dels brillants eren a centenars. Ficats dintre l’aigua, rebent els raigs verticals del sol a l’equador, treballaven de faisó esgotadora, cercant entre capes d’arena el cascalto o pedra de ripis, guardadora dels brillants.

Quin omplir i buidar la cassola de fusta on rentaven el cascalto per veure si la pedra anunciava els seus brills! Esperança i desesperança. Tots somniaven amb trobar un diamant únic. Feliç el que va trobar el meravellós Abracaxi Grande, més resplendent que el mateix Koh-i-Noor! Però brillants com l’Abracaxi Grande no surten cada dia i els garimpeiros de poca sort sirguen setmanes senceres sense trobar res, cre­mats pel sol, grocs de cobdícia i de paludisme.

El pare de la veneçolana i el català s’havien fet amics. Cas únic entre els aventurers de la sort, un i altre preferien guar­dar que desprendre. En trobar el garimpeiro un brillant, el ven de seguida als acaparadors de pedres precioses, i cap a la ta­verna a jugar i beure, o cap a les barraques de les dones fàcils i de servei confortable a liquidar en una nit el que tantes suors ha costat. El català i el veneçolà, no. El veneçolà donava per excusa que calia fer un dot a la noia. El català, que estava tip de l’ofici de cercador de brillants, fart del riu das Garcas i del sadoll de la jungla brasilera, volia eixamplar els camps d’acció, fer altres negociets i evadir-se del sol equatorial i de les jungles. Ai, la llunyana Catalunya!

El pare de la veneçolana morí d’una congestió un dia que, l’un darrera l’altre, va trobar quatre o cinc brillants de valor I, després  de l’atrantoll de tan abundosa troballa, es volgué ficar altra vegada al riu per aprofitar la sort. El sol i el goig l’apu­nyalaren pel clatell. Caigué fulminat arran la vorera llemisco­sa del Garcas.

Com resoldre el problema de la noia òrfena i del sense amic? Casant-se! Jordi i Emmy ho resolgueren a córrer de llamp i que Déu tingui en la  seva santa glòria el pobre garimpeiro vell, pare de la veneçolana, malaurat cercador de brillants ca­rioques, assassinat per l’ofici.

No havien passat encara vuit dies de la mort del pare, quan se celebraven les noces de la veneçolana revinguda i del català innocu i xerraire. Per damunt de tot, a ella li calia un protec­tor ràpid i decidit. Jordi era l’home. No un mascle ben com­plet com l’exigia el tròpic, però era l’home, un home força mascle, valent i decidit a jugar-se la vida.

La mort del veneçolà, després de les seves últimes troballes victorioses, havia posat l’Emmy en evidència i, en els seus úl­tims dies de selva, era cercada per dos motius poderosíssims entre els homes de no gaires principis ni travons morals: l’és­ser dona i el posseir una fortuna regular.

Fugint de perills i a la tapada, els noucasats deixaren el riu dels brillants, la jungla brasilera i els garimpeiros.

Ella tenia una neboda en terres de l’Equador, en un poblet d’altura que es deia El Puyo, a prop del riu Pastaza, afluent de l’Amazones. Per aquesta parenta sabia que les terres regades pel Pastaza eren de gran pervindre.

Fou un matí, encara no madur, quan s’embarcaren, Amazònia amunt, llançats a una vida nova i amb l’esperança que cinc o sis anys més de vorera de rius tropicals els permetrien bons negocis i la retirada.  Aleshores ell la podria portar a fer un autèntic viatge de noces.

Per consell de la neboda s’afincaren a Cabuco, un poblet de gairebé tres mil ànimes, a prop de la confluència del Pastaza amb l’Amazones. Terra bona, pastiu gras; facilitats per a comprar vedelles i vedells i posar cria. Clima calent? Això, sí. Mosquits? Això, sí.  Algunes serps? Això, sí. Algun puma? Això, sí. Nigües, formigues verinoses, herbes felines, vam­pirs? Sí!! Però, on vols anar a terres d’Amèrica equatorial que no hi trobis aquestes noses?

A l’any i mig d’haver fet llar i bons negocis a Cabuco, morí el català Jordi Homs, casat als quaranta-cinc amb Emmy, una veneçolana de vint-i-vuit. Alguns digueren que havia mort d’excés
és d’estimar; altres de paludisme. És possible que morís de les dues coses barrejades.

[…]

Un conegut d’ell, que he topat després de saber-ne la història […], em va dir que, a poc d’haver arribat Jor­di  Homs a Amèrica i en fer-ne coneixença, li va engegar aquesta facècia:

—Vols cent mil dòlars, Jordi, i tornar a Sant Gallard de les Piles?

—Ni que me’n donessis cinc-cents mil! He vingut a Amèrica fer una fortunassa!

L’ha feta.

Es podreix arran de la confluència del Pastaza amb l’Amazones, en el cementiri herbós i desolat de Cabuco. La creu ne­gra que li sostenia el nom damunt, pintat en blanc, deu haver caigut ja mig podrida d’un tot. No la substituirà ningú.

El pobre català Jordi Homs ha servit de nodriment a les herbes de l’Amazònia i ha deixat ben poc rastre.

Qui sap si ni els seus coneixen el lloc on té la tomba!