Úrsula

AMB ELS PEUS BEN ARRELATS dins el llot d’aquesta terra que no em pertany, amb les ales ben esteses i ben deixades anar a tots els vents, amb la mirada projectada ben al lluny, allí on s’acaba la vista i on el verd dels turons es torna blau i després es confon amb el cel, amb el cor obert, com un mar obert, com un tot, us dic adéu.

(…)

NO BUSCO RES, cap nosa. Ningú que m’aplaudeixi ni la gran lluita ni el petit triomf –els altres, qui són els altres? Els meus actes demanen el silenci dels rails nus i encara calents del tren acabat de passar.

Cada buit busca en mi un nou ple. Sóc la lluna. Seria la lluna. I de vegades no hi som. No hi seríem. O ens hem amagat rere les cortines negres del cel negre de nit. En els eteris i inconstants ahirs i en els dubtes de sempre.

(…)

SOM ELS DEL MARGE. Els que tracen el contorn amplíssim de la perifèria. Els que habiten el buit que deixen els secrets. Som la sinapsi. Som l’eclipsi. Som la gota de la fulla que es fa llàgrima si no em dius el que m’agradaria sentir. Som l’amor en esclat pur. Som el somni que ens somnia. Som aquella cosa.

(…)

NO, NO SÉ COMPTAR. Però, després de la nit ve el dia i després del dia, la nit.

M’imposo ocells i vent i autoexili. Merles, orenetes i cant sense final.

No, no diré la indiferència.