Vestit de verd i blanc

Ha tocat el despertador i l’has apagat de pressa, amb un gest una torta brusc. Jo feia estona que estava desperta. Al cap de poc t’has aixecat. Pels sorolls que sentia sabia a cada moment què feies. Em dec haver adormit una mica perquè tot de cop he sentit xiular la cafetera. Has entrat a l’habitació i t’has assegut al meu costat. «Me’n vaig», has dit, i t’he vist trist, i m’has besat el front i la boca i els ulls. Jo a penes t’he tocat. «Et trucaré demà» i has marxat i jo em pensava que no tenia veu perquè no havia dir res i no sabia si em sortirien les paraules. Quan m’he llevat he buidat tot el que hi havia a la taulera de nit a sobre el llit, escampat, i ho he anat posant tot a dintre una altra vegada i m’entretenia mirant les coses. Després, tot de cop, m’ha crescut el neguit i he començat a tenir por i a tenir pressa i ja hagués volgut ser fora. He agafat una mica de roba, uns quants llibres, unes quantes coses del laba¬vo i ho he anar posant, sense ordre, a dintre d’una maleta petita i d’unes bosses. Al cos¬tat del telèfon hi havia el teu encenedor. L’he tingut un moment entre les mans tancades, i l’he guardat.
He fet 1’últim viatge amb un parell de pa¬quets i he tancat amb clau el portamaletes del cotxe. Eren tres quarts de set, i encara era ben fosc. He tornar a pujar i m’he assegut al sofà del menjador, mirant el cel. De tant en tant vigilava el rellotge i semblava com si s’ hagués parat. La nit s’entossudia a allargar-se. He tancat tots els llums, el gas, totes les portes, i encara, a baix de l’escala, he mirat d’esma si hi havia res a la bústia. Feia fred. El vidre del cotxe era entelat i tot el carrer es veia humit de rosada. He avançat molt lentament pels carrers solitaris. Em semblava que el roncar del motor havia de sonar es¬trident, en aquella hora, enmig d’aquell si¬lenci. Algú sortia de casa, abrigat i amb gust de llit al cos. Jo tenia un pes que m’anava creixent a les parpelles i a l’ànima. Venia a dir-te adéu sense parlar-te i mai no t’havia sentit tan a la vora. El cel ja havia trencar la foscor i apareixia vermell i fred. Era un cel trist, i he mirar el cel i m’he mirat les mans que estrenyien el volant, i he tingut ganes de plorar i de tornar a casa. Però he arribat a la porra de l’Església. Hi he entrat. La petita porta de fusta ha fet un soroll adormit. Eres allà, dret, vestit de verd i blanc, tot sol enmig l’altar, amb el cap cot. La teva veu m’arribava esmorteïda. M’he estat recolza¬da a la paret del fons. T’he vist, amb els ulls mig tancats, boirós i humit. Volia recordar-te així, tal com et veia, i que aquesta visió esborrés tots els altres records, i que amb aquesta imatge pogués oblidar-te M’he redreçat, i el murmuri de la poca gent que s’alçava de cop i començava a repetir monòtona les teves paraules ha ofegat el soroll dels ateus passos. A fora començava a ploure dolçament i el dia s’aixecava lentament, fosc, incert.