Vindrà la mort, i jo no seré al llit…

Vindrà la mort, i jo no seré al llit,
ni al menjador, assegut al divan:
l’esperaré al replà de l’escala,
entre els parents que han arribat de l’horta,

de cap a peus com vestit de diumenge,
de blau marí, amb la corbata torta,
i no serà necessari que entre:
us diré adéu, des de la porta, anant-me’n.

Evitarem, potser, el formulisme,
i tot serà lleuger i natural:
m’ajudarà, agafant-me d’un braç,

la meua mort, en baixar per l’escala.
S’excusarà per si ha trigat massa;
però és que, abans, ha tingut quatre casos.