Visió sobre la ciutat

I

Un somrís de mil flors, oh Montjuïc,
amat del rossinyol, car a l’abella,
posà en ta faç esquerpa d’enemic
la primavera càndida i vermella.

Vull que entri dins mon pit l’aire salobre,
alè calmós del tremolenc atzur;
jo vull que l’ull, marcit pels llibres, s’obre
damunt l’altura, refrescat i pur.

Som pujats al turó de calba testa,
la mar, cap a llevant, fuig més i més
a mos peus la ciutat, ronca i feresta,
encrespa xemeneies i cloquers.

Sangloten els cloquers de campanades,
les xemeneies de mefític fum
que ennegreix tes ales argentades,
oh Angelus, bleixós entre la llum.

Sobre l’onatge fluctuant de l’ombra,
ramat nocturn que munta de la vall,
aquí m’arriben els bruits sens nombre
que fa l’eixam sens nombre del Treball.

El Treball, monstre gran, fill de la Terra,
informe, nu de membres, qui retreu
quan ell s’eriça i es redreça en guerra,
la vella faula del gegant Anteu.

Com ell cent braços i cent mans allarga
(cascuna mà coneix son propi afer)
adés dolç com Vulcà a la farga,
adés dolç com Penélope al teler.

Hora foscant. La gran ciutat s’exalta
xarbotant com un vi qui s’alça en bulls.
És l’hora en què la gran ciutat malalta
encén en febre els innombrables ulls.

II

¿Quin misteri de sang és el que cova
sots la cremor febricitant dels fronts,
malaurada Ciutat, quimera jove
que amb sang regues ton ventre sense fons?

Dins la nit que amorosa t’agombola,
regalimant de baume i de conhort,
¿sonarà l’espetec de la pistola
qui escup rancúnies i vomita mort?

¿Sortirà aquesta nit la maleïda
Ombra a l’afer abominable seu,
criminal, espectral, mai assolida,
àgil com l’aura, com el somni lleu?

¿Anit, doncs qui caurà? ¿A qui encarada
la Mort, la mà de gatell, sense fresseig,
fidel espera tras la cantonada,
com la promesa a l’hora del festeig?

Ai, noctàmbul incaut! Ai, tu qui passes!
Al llindar amorós no arribaràs.
La Mort, la lletja Mort, com les bagasses,
de trascantó t’emportarà a son jaç.

III

Homicida Ciutat, tu no reposes.
Ton cor és negre d’escorpins i fel;
mes, mira: el puig sinistre esclatà en roses
i en sideral ginesta esclatà el cel.

Les ombres, sobre teu, angelisades
roden com ones clares de cristall,
i les aures són totes embaumades
i el mar, llis i fidel, com un mirall.

I la bonança ambent és infinita
i plou vasta bondat del firmament…
¿Qui negra sang i crims obscurs medita
en l’amor d’aquest cel tan indulgent?

Entri en ton cor eixa subtil bonesa;
ni en cap coratge humà trobi refús:
i en aquesta negra foguerada encesa
l’amorosesca el crisma de Jesús.

I a la tasca tothom! Joiós retrunye
amb repic espurnant nostre martell;
amb el treball de tots, fem Catalunya
rica i plena com era en el temps vell!

Au, al treball, enarborant enlaire
el drap banderejant d’una cançó!
Treballem; feina feta té bon aire
i el treball porta pa, Déu nos en do.

Lluny l’exòtic lock-out. Lluny, lluny la vaga,
el monstre peresós tentacular
drac entumit, fill de la boira obaga
que el lluminós Sant Jordi matarà.

I hauran terme, a la fi, els cruels martiris.
Desemboirat de nocturnals deliris
al Montjuïc serà novell Tabor;
i del cel vindrà Electra, nova Iris,
a abrigar-lo amb ses ales de color.