Miralls tèrbols

Obre les portes del saló de sessions. És una cambra esbalandrada, amb fortor de resclosit. Sobre una llarga tarima descansa la solemne taula de la presidència, rodejada dels historiats seients dels regidors […] L’agutzil obre una porta lateral, la de la sala de comissions i ponències. Una llarga taula i butaques a cada banda presidides per un retrat del rei en uniforme militar. Amb les portes obertes, aquesta sala comunica el saló de sessions amb l’escala.

Eren els primers dies de la pedrera nova, la pedrera de can Xicoy. Les difi cultats i els embolics de l’altra pedrera s’havien acabat. El seu pare havia parlat clar als de can Solei […] Doncs ja us la podeu confi tar: m’he entès amb els de can Xicoy.

L’Enric constata que l’airet, la mica de marinada de la nit, ha asserenat bon xic la colla. Ara s’estan de cara al mar, pendents de l’espectacle primari d’uns colors i d’unes formes sorgides de la nit. Són, ara, com criatures amansides que, de mica en mica, deixen enrera la borratxera del sopar de Festa Major. La Carminya […] Segueix amb els ulls meravellats el camí de foc que un coet llaura damunt la negror de la nit, s’encanta amb la simulada palmera que cobricel·la un instant el mar.

Pensem organitzar unes grans festes nàutiques. Invitaré les autoritats de Barcelona. A l’Ermita del Calvari es dirà missa de cara al mar, i el veler serà beneït en entrar al seu segon segle de vida.

Els carrers són deserts. De tant en tant, una fi gura embolicada amb una bufanda o amb els plecs de l’abric voleiants avança contra el bufarut o desapareix darrera una porta. L’Enric trenca pel carrer Ample. Ja és a casa seva.

Enfilà la carretera del Muntreny. El camí era ple de sots, la grava descarnada feria les rodes de la moto. Els arbres de la dreta a l’esquerra hi ha la riera, en un pla una mica més baix, s’ajuntaven en una altra taca verda. En arribar al paratge anomenat l’Aljub, un migrat ramat de cabres que esbrotava l’herba resseca de la riera s‘arremolinà prop del pastor, i el gos d’atura el bordà. Trencà per un rial a la dreta i li calgué alentir la marxa perquè la moto mal encaixava dins una rodera. Les alzines feien una olor tendra, com de fusta acabada de serrar. […] Després el camí polsós, amb la via de les vagonetes sempre a l’esquerra. Els roures de can Solei, la vella masia arrugada. I tot d’una aquell esqueixament, aquell enorme esvoranc de pedrera que ja s’ha menjat mitja muntanya.

Sí, això dels taps és cert. Ja quan es va tractar de fer arribar el tren des de Mataró fi ns al Mareny, l’any 1856, l’alcalde d’aleshores va tenir les grans palestres amb la companyia. De fet la nostra gent d’aquell temps veia clar que el traçat de la via, ran de la platja, posava una barrera entre la nostra vila i el mar.” (Comentari d’en Dotres).

[…]

Des de la pedrera de can Solei fi ns al pont del carril, cap problema. Només les rierades, és clar. Cinc quilòmetres que ens donen poca feina, llevat dels aiguats forts. La difi cultat començava al pont del tren. Per trencar cap a l’esquerra i anar al port, només hi havia dos mitjans: un pas a nivell o bé passar per sota el pont.” (Comentari d’en Jaurés).

El senyor alcalde es refereix al donant d’aquest edifi ci […] Va tenir una idea lluminosa […], de regalar a la vila un balneari. Volia dir una casa amb unes banyeres, on tot el poble vindria a netejar-se. Amb la modesta quota que pagaria cadascú i un cop pagats els empleats, els calefactors, la llum, l’aigua, la conservació de l’edifi ci i resposades les tovalloles que els clients naturalment s’emportarien, encara quedarien diners per benefi cència local. En fi , el balneari havia de ser un gran negoci.

[…]

Havíem entrat en un local ampli, amb grans vidrieres de colors a la moda del 1900. A banda i banda es veien una sèrie de portes numerades, segurament les cambres de bany. Les nostres veus ressonaven dins aquella buidor.

Acabades les obres de restauració i modernització a la vella casa dels Pasqual, acabem d’instal·lar-nos. T’escric a la sala amb una gran fi nestra sobre el mar a la casa pairal del meu marit, en aquest poble de la Costa […] L’habitació des d’on t’escric és simple i m’hi trobo bé. Un gran sofà i dues butaques […] i, retallat pel marc de la fi nestra, el mar.

La darrera escalinata. Ara avançaven tots cap a la capella situada enmig de les tombes. Aquests eren els morts del capdamunt […] Havien posat el baiard davant de la capella. En Jaurés es mirava els guarnits de metall lluent, i les tapes de fusta fi na del taüt.

Aquell cementiri, migpartit per l’avinguda central, ascendint en tres esplanades fins al cim del turó, era als seus ulls la imatge més acabada i perfecta de la vida. A terra, a cada banda del passeig central, les creus de fusta dels enterrats per amor de Déu, el lloc dels pobres. Més enllà i tot al volt —veritable muralla de morts que rodejaven el clos—, les rastelleres dels nínxols on reposaven els morts de la classe mitjana. Dalt de tot, pujades ja totes les escalinates, les tombes dels rics, algunes amb fi gures de marbre i tot. Es mirava les miserables creus de fusta al cap dels monticles d’arena. Algunes eren noves i tenien flors músties dins un gerro esquerdat o sense nansa, a d’altres els mancava un braç i alguna només conservava el pal central, tort i gairebé podrit.

Just on comença el costerut passeig dels xiprers, el cavall s’entremeix, pega estrebada al cotxe dels morts i aviva el pas. Però no cau la xurriacada temuda i l’animal torna a abaixar el cap i, mansament, sense delit, s’emprèn la pujada del cementirti.

[…]

Pugen a poc a poc la costa voltada de xiprers. A banda dreta unes vinyes velles s’escalonen fins a les parets blanques del cementiri. A banda esquerra, el mar, amb un miralleig encegador.