Viure i veure (4 vol.)

Vam fer unes quantes giragonses de trinxera i, arribats a un tros on el parapet era gairebé desfet, hi vam pujar. Amb la mà vaig fer al pare i a l’oncle el gest de «quedeu-vos», però es van enfilar darrera nostre. En aquella segona quinzena de desembre del 1937 jo ja posseïa una bona experiència de front i em va sorprendre la intensitat del foc del sector, d’una vivacitat no gens usual. Nosaltres, els combatents, no acotàvem el cap quan s’apropava un projectil de morter o de canó i allò obeïa a quelcom que era axiomàtic entre la gent foguejada. Però era desconcertant que tampoc no s’ajupissin ni el meu pare ni el meu oncle Josep. Érem sis persones i oferíem un blanc formidable a l’enemic, les trinxeres del qual es dibuixaven a frec nostre, a menys d’una seixantena de metres.

Vaig haver de formular una pregunta inquietant:

—Què hi feia el meu germà fora del parapet?

—Tenim moros aquí davant i no tens idea de com ens emprenyen i el munt de baixes que ens han fet. En Raimon va agafar mitja dotzena de nois de la nostra Companyia —no me’n va dir res perquè ja sabia que jo m’hi oposaria— i va sortir disposat a aproximar-se tant com fos possible als caus de metralladora dels fills de puta i engegar-los a dins unes quantes granades de mà. Vine: t’ensenyaré l’indret exacte on va caure. Allí, al capdavall d’aquella paret enrunada. Digues a ton pare i al teu oncle que se’n tornin a les posicions: si s’adonen de nosaltres ens caçaran com conills amb una màquina. Acompanya’ls tu, Figuerola, i jo ensenyo a l’Artís el lloc.

No van admetre el suggeriment. El meu pare va dir a en Figuerola, tot assenyalant-me:

—Hem vingut amb ell i anirem on ell vagi. Jo també vull veure on va caure el meu fill petit.

No vam caminar ni una dotzena de metres. L’Armengol es va ajupir i va agafar un grapat de terra amb totes dues mans, una terra rogenca i humida, i me la va allargar silenciosament. Jo vaig parar la meva bossa de lona i ell va fer que hi caigués. Avui, al cap de cinquanta-un anys, encara conservem aquella almosta de terra aragonesa, en un vell flascó de perfumeria d’una marca i un producte que des de fa molt de temps ja han desaparegut del mercat.

[…]

Allí, assegut al marge d’un riu gris una tarda grisa, sense gens de son malgrat no haver aclucat els ulls des de feia una pila d’hores, havia arribat l’instant de meditar a fons sobre uns fets essencials que ja era hora d’acarar. No: en Raimon no havia sucumbit pas en sacrifici per la seva causa. Allí, a Fuentes de Ebro, davant els moros mercenaris, no defensava pas el dret de Catalunya a la seva llibertat: com jo mateix s’havia deixat envoltar per l’enorme teranyina, apta per a barrejar conceptes i per a fer-nos passar una cosa per una altra. Singular teranyina, gairebé invisible en les primeres passades de fil embolcallador! El seu grup nacionalista s’havia desin-tegrat i en duia un compte acurat en un quadern que l’Armengol ens havia donat entre els seus papers. (Es va perdre miserablement en un canallesc acte de fe que hom va fer amb totes les coses de casa nostra, als carrers de Tamarit i de Rocafort.) En Raimon l’havia titulat La meva Legió d’Honor i a cadascuna de les pàgines hi havia com una esquela mortuòria amb el nom i cognoms del company, l’edat i l’acció en la qual havia perdut la vida. Hi havia una dotzena de pàgines escrites. I la darrera, en blanc, solament deia «Raimon Artís-Gener».

Ell, doncs, sabia que deixaria la vida en aquella empresa de lluita per Catalunya en una terra hostil a Catalunya. Allí, mirant el pas accelerat de l’aigua del Cinca, els ulls se m’humitejaven quan cantussejava La Muntanya Venerada, la cançó predilecta del meu germà petit:

La Muntanya Venerada

a mi em té robat el cor:

de nit parla amb l’estelada

i de dia amb el sol d’or.

Ella s’alça, enorgullida,

alta i ferma sobre el pla

perquè ella té la vida

i la força del Demà.

Quan la plana sigui morta,

quan no hi resti ni un ser viu,

la Muntanya, alta i forta,

alçarà el seu front altiu.

En Raimon havia modificat al seu gust aquesta estrofa final i ell la cantava així:

Quan España sigui morta,

quan no hi resti ni un ser viu,

Catalunya, lliure i forta,

alçarà el seu front altiu!