Carrer Bolívia

Quan arribava la calor anàvem a la platja. La Sierrita em guiava, travessàvem el carrer Llull, i sempre aterràvem al Camp de la Bota. Quan començava a trepitjar la sorra la veïna s’esbojarrava, corria, reia, i el Pepito es posava a bordar i s’hi tornava boig també, saltant al seu voltant, i la nena xalava.

Me’n recordo d’un dia que hi anàvem tot enraonant del que es deia sobre el que havia passat poc abans. Com a resultat, un jove havia mort a prop d’on vivíem. Les veus parlaven d’una baralla entre bandes i de mala sort, el cap del noi havia topat amb un cantell de la vorera. Finalment vam arribar a la platja. Així que ens havíem mig instal·lat a prop de l’aigua, la Sierrita va començar a deixar-se anar, patapam i a terra, que el primer cop em va espantar i tot. I abans de caure deia «pum» i ja la tenies tan llarga i grossa com era. Llavors em mirava, rompia a riure i s’alçava. Al cap d’un moment, tornem-hi. De seguida la Carlota va imitar-la i costelles a terra i riure. El Pepito bordava i saltava amb elles i, quan queien, es llançava a llepar-les. I no sabia què, però a mi no m’acabava de fer gràcia, aquella pallassada, mira tu. Perquè la Sierrita era d’aquelles persones que amaguen la por ben amagada i també les penes, així passen per valentes, però llavors no sé si jo ho sabia, això, ella sempre tan alegre i «cuando calienta el sol aquí en la playa», ja saps, llavors estava de moda, i la Sierrita vinga cantar i fer soroll, però vés a saber què pensava.

Vam baixar en una parada del setanta, que continuava fins a Badalona, i el Néstor ens va presentar el Tomàs, que ens hi esperava. Era alt i cepat, anava polit, com de diumenge, camisa blanca planxada i jaqueta d’un torrat fosc, de mitja. Era andalús com tots nosaltres, però de Huelva, d’aquells que diuen dues gràcies en tres paraules. Vam començar a caminar tots quatre, el Néstor duia la Carlota a coll, travessant descampats amb fang sec entre blocs en construcció. Doña Pepita va preguntar si allò també era Barcelona, mira tu, i el Tomàs va aprofitar la cua de comentaris de la resposta amb tot d’acudits sobre Franco i els seus discursos. Així, 14aig veure el carrer Bolívia per primer cop amb la boca plena de riure. A la casa, s’hi havien de fer reformes i dar-li una pintada. Podíem comptar amb tota la tribu dels seus, «total, siete», va dir Tomàs, satisfet, i en un diumenge; llestos. Em va agradar. Un roser, enfilat a la paret de la casa del costat es desviava quan era amunt i unes roses vermelles obrien els seus pètals d’olor. Venint del carrer Tarròs, era com tornar una mica a Linares, però sense oliveres.
Després va insistir a ensenyar-nos el seu pis nou, en uns blocs de no gaire més amunt, protecció oficial, va dir. Amb el que esperava treure de la casa, acabaria de pagar el tant mensual. El Néstor, que havia estat molt callat, llavors va deixar anar que nosaltres no teníem els diners que li calien. Ell va fer un gest de desempar, una mica còmic, hauria preferit passar-la a un amic, però qui sabia, potser rebríem una herència. Mira tu, això va dir i va fer l’ullet a dona Pepita. Ja no hi cabien, ells, en aquella caseta que acabàvem de visitar, allí hi havia els moments més durs, però també els més feliços, quan la parenta encara no s’havia engreixat. Vam riure’ns del que havia començat en un to sentimental. I va convidar-nos a prendre un vi al pis. Els fills grans ni veure’ls, però coneixeríem la grassa, el Tomasín i la xica, la catalana, que havien batejat Montse.

Igualment la meva sogra me’ls havia fet agafar, els diners. El primer secret entre el Néstor i jo, tan idealistes, van ser pessetes. Dona Pepita no havia aconseguit que el Néstor acceptés el que havia rebut de la mina quan el pare havia mort i que ella guardava per al fill. Va ser que no i que no per si en quedava algun dubte, mira tu. Jo llavors vaig fer un pas molt delicat i sabia que me la jugava. El Néstor i el meu germà havien partit peres, s’havien arribat a agafar per la camisa i jo, amb la Carlota abraçada, m’hi havia posat entremig. Temps feia que parlant de qualsevol notícia se’ls encenia la sang i es deien de tot. El meu germà va recordar-nos que ell ens havia obert la porta i el Néstor havia deixat de parlar-li. D’ençà que hi havia anat, jo somniava desperta en el carrer Bolívia. Ja sabia com arreglaria la caseta, on dormiríem, què plantaria al tros de terra.
Un bon dia el Néstor m’havia dit que tenia una reunió important, que no patís, tornaria tard. No era la primera vegada, jo sabia que allò significava perill i em creia que el canvi de barri podria allunyar-nos-en. Vaig posar a la nena el vestit que dona Pepita li havia comprat el dia abans de marxar. Després de negar-se a acceptar diners per a la casa, el Néstor havia fet veure que no s’hi fixava. Senzill, blanc, amb randes al cosset. Vaig repetir el trajecte que havíem fet junts aquell diumenge al mati. Em va caler anar des de la parada, primer, al carrer Bolívia, perquè m’hauria perdut. Des d’allí em vaig deixar guiar per la memòria dels passos que havíem fet entre rialles i vaig trobar el bloc i el pis del Tomàs.
Em va rebre la dona i m’hi vaig descansar. Era grassa, sí, i apagada, el contrast viu del seu home, semblava més gran que ell. Va agafar el sobre amb els diners i va posar-se d’acord amb mi. Vaig passar una setmana sense a penes dormir, mira tu, sense noves. J si m’havia confiat a una paret?, em preguntava. Fins que un dia, el Néstor va tornar acompanyat de la feina, venia amb les castanyoles del Tomàs, és un dir, però amb e11, semblava que tot era riure. La notícia oficial va ser que ens podia deixar l’entrada més barata i em va fer l’ullet aprofitant que el Néstor no ens mirava. La grassa havia complert, i la resta ja li aniríem pagant a mesura que estalviéssim.