Fugaç

METGE: Només vull ajudar-te. T’ajudaré, sigui com sigui. Una vegada, quan eres petita…

NOIA: Sí, explica’m coses de quan era petita.

METGE: Tenies angines, el nas tapat, respiraves malament, et posaves nerviosa, et venia son però els mocs i el malestar no et deixaven dormir, somiquejaves, sense acabar de plorar del tot, i feies una pena enorme. Tindries uns cinc anys. La teva mare volia ocupar-se de tu però jo no la vaig deixar. Vaig seure al teu llit et vaig agafar, vas mirar-me amb ulls tristos i mig adormits, et vas queixar, vaig dir-te que xxxssttt, que tot aniria bé, i er vaig sostenir dreta, repenjada al meu pit. Així respiraves millor. I sentir-me amb tu et tranquil•litzava. Et vas adormir i jo vaig continuar assegut, a les fosques, i et gronxava de tant en tant fins que es va fer de dia. Primer pensava: maleïdes siguin les malalties dels nens; quan et vaig deixar sentia una placidesa dolça, una placidesa… Sempre t’ajudaré, sempre t’estimaré. (Pausa.) El problema… No, problema, no. La…, la qüestió. Hi ha una qüestió… la manera com t’estimo. (Pausa.) No afegiré res més si no és en presència del meu advocat. Has tret les escombraries?

NOIA: Acabes de dir-ho. Ho has reconegut.

METGE: Segur que no les has tret Vaig a buscar les bosses.

(Surt. La noia, sola, parla alt.)

NOIA: Ho has reconegut. No tornis de seguida. Vull parlar, ara sí, i vull que em sentis, però no vull veure’t mentre parlo. M’has explicat un record de temps enrere, un record de debò, autèntic. Ara jo vull explicar-te’n un del temps que encara ha de venir. No podem saber què passarà, dintre d’un temps, i segur que no passarà el que vaig a dir-te. T’explicaré una mentida. No surtis, espera. Fins que no hauré acabat tingues paciència i espera. Un record especial: la mare s’haurà mort, imaginem-ho. No et moguis. No et mouràs, ¿oi? Si la mare es morís… No vull que es mori. Si la mare es morís, ploraríem. Ens trobaríem massa sols. Compraríem, comprarem un ram de clavells, no un ram qualsevol, un ram immens, el més gran que trobem, perquè els clavells li agraden, i el posarem damunt el seu fèretre. No servirà de res, serà un gest inútil. Llavors et demanaré que la incinerin i tu diràs que sí, que el que jo vulgui, i la incinerarem i d’aquesta manera el seu cos passarà de ser dolç i acollidor a ser un grapat de restes i de pols, sense la vergonya de la putrefacció. Escamparem les cendres al mar. Es on s’escampen quan no se sap què fer-ne i quan no es té cap idea més original. Les escamparem al mar, de nit, potser, una nit malenconiosa perquè nosaltres ens sentiren malenconiosos. Una nit, posem per cas, com aquesta. Després… Després tu no t’ajuntaràs amb cap altra dona. Conservaràs el record de la mare, seràs un vidu eternament fidel La gent dirà: aquest home exagera. Alguns se’n riuran, a la teva esquena, i d’altres, en canvi, admiraran la fermesa de la teva decisió. Jo em quedaré a casa. No me n’aniré. M’ocuparé de tu. Per sempre. Una filla sacrificada, que malgastarà la seva vida d’una manera absurda, d’una manera insensata. (Pausa) Jo m’ocuparé de tu, tu t’ocuparàs de mi, i no hi haurà en tot el món dos amants tan feliços com nosaltres. (Pausa.) He acabat.