Josep M. Benet i Jornet

Els tramvies, en girar des de la Ronda de Sant Pau cap a la Ronda de Sant Antoni, grinyolaven estridents, i encara enyoro aquell soroll segurament irritant i, gràcies a Déu, desaparegut. Avui dia Barcelona és una ciutat força més silenciosa que no pas trenta anys enrere.

El meu pare treballava a l’Ajuntament, en un lloc oficial; a més, no era gens valent. Malgrat això, aquell hivern del 1951, un dia, em sembla que a l’hora de dinar, va comparèixer amb l’octaveta on es convocava, per al primer de març, una vaga contra els tramvies. Els comentaris a taula entre la meva mare (molt abocada a les pràctiques religioses) i el meu pare (que s’excusava d’haver lluitat amb els rojos dient que havia anat al front per la força, tic de llenguatge molt estès a la l’època), van ser divertits i lentament excitants. Ma germana Nuri, que acabava de complir els catorze anys i que era educada en un col·legi de monges franciscanes, i jo, que tenia deu anys, escoltàvem i no captàvem cap considerable temor, cap exagerada sensació de perill. Pujar o no al tramvia era una decisió personal i anònima; ningú no en podia demanar comptes. En canvi, la misèria eternitzada del racionament i l’odi al centralisme de Madrid, presents cada dia en els comentaris del meu pare -amb independència de la seva covardia-, o de la meva mare -amb independència de la seva religiositat-, trobaven de sobte una manera d’expressar-se. Per tant, com que les octavetes recomanaven de fer-ne còpies i passar-les a altres ciutadans, a casa es va seguir la recomanació i se’n van fer còpies, que es van passar als amics. Com un joc, també jo a l’escola.

[…]

El nostre balcó era i és una bona tribuna. A la cruïlla del mercat de Sant Antoni, s’hi va instal·lar un piquet d’obrers. Quan passava un tramvia l’esbroncaven i li tiraven pedres, potser, sobretot, si dintre hi viatjava algun esquirol, cosa infreqüent. Una vegada van aturar el vehicle i van intentar de tombar-lo. Al tramviaire no li van fer res: fins li van permetre —i jo ho lamentava— que extragués la maneta amb la qual conduïa i sense la qual el vehicle perdia tota capacitat de manio­bra. El tramvia no es va arribar a tombar, i això encara ho vaig lamentar més. La policia va arribar a temps d’evitar-ho.

També hi havia els estudiants, que cridaven, en grups nombrosos, rondes avall, i que de sobte, allí mateix davant de casa, van quedar espectacularment encerclats. Les camionetes, plenes de grisos, van arribar per un cantó; la cavalleria per l’altre. La més desagradable imatge que m’ha quedat d’aquells dies es la dels cavalls al galop, pujant damunt les voravies, carregant furiosos. Va ser una estossinada ferotge. Els estudiants, tancades les sortides, giraven en cercle, rebien la pallissa, eren detinguts i emportats… o escapaven, malgrat tot. Perquè n’hi va haver que es van ficar a les cases i el veïnat els va refugiar.

PAULINA
Fa un vent que no se sent res.

(PAULINA i FILOMENA es fiquen a l’ascensor amb les galledes corresponents. El VIGILANT corre cap al plafó d’interruptors que hi ha a secretaria. El manipularà i l’ascensor, que ja s’havia engegat amunt, s’aturarà entre la planta baixa i el primer pis. Després, a corre-cuita, el VIGILANT anirà a la porta del vestíbul i es tancarà dins de secretaria. Mentre, al vestíbul, DOLORS havia pres seient i les altres ronsejaven.)

AURORA
¿Comencem a fer veure que netegem direcció, Dolors?

DOLORS
Deixa’m respirar.

PAULINA
Hauria dit que em miraven. Com m’he espantat.

FILOMENA
¿Qui et mirava?

PAULINA
Per això he trobat les postals. La por m’ha fet fer un bot i les he esbarriades.
(L’ascensor s’atura.) ¿Què passa, ara?

FILOMENA
Pitja bé el botó.

PAULINA
Sí, res.

SOFIA
(Al VIGILANT.) Tanqui’s, tanqui’s, que hi ha corrent d’aire. Amorri-s’hi bé a les fotos, pel que li serveixen.

FILOMENA
¡Ep, noies!

AURORA
(Acostant-se a la porta del pou de l’ascensor.) ¿Què hi ha?

FILOMENA
Això no es mou.

AURORA
Proveu el timbre.

FILOMENA
¿I què et penses que fem?

DOLORS
¿Què diuen?

AURORA
S’han quedat aturades a mig camí.

(SOFIA i RITA es mobilitzen. DOLORS anava a fer-ho, però quan veu
que les altres s’apressen, ella hi renuncia i ho mirarà tot quasi sense
moure’s.)

SOFIA
¿Vols-t’hi jugar que és una gracieta del vigilant? El peringo, aquest home.
Nenes, no us atabaleu. Li vaig a recitar la cartilla.

PAULINA
Afanya’t; no m’agrada ser aquí dintre.
(SOFIA se’n va a la porta de secretaria. L’home escolta, a l’altra banda.)

RITA
Mireu d’obrir la porta.

FILOMENA
Vigileu si podeu fer-ho vosaltres per fora.

RITA
No es pot, per fora. Proveu vosaltres.
(PAULINA sacseja la porta interior.)

RITA
Amb compte, carat. Si l’espatlleu, haureu d’apoquinar.

FILOMENA
Prou. Aparta’t. A veure. (Amb cautela, procura obrir.) Res.

AURORA
És inútil, Rita. (A les de dins.) Espereu, que la Sofia ja parla amb el vigilant.

PAULINA
¿No ens podem asfixiar?

FILOMENA
Calla, tòtila.

SOFIA
Obri. No sigui enze; vinga, obri.

VIGILANT
¿Què vol?

SOFIA
La Filo i la Paulina han quedat tancades a l’ascensor.

VIGILANT
Vostès no el poden agafar, l’ascensor.

SOFIA
Si és una brometa, valdrà més que no duri gaire. O se les carrega.

VIGILANT
Prometi que treballaran tot el que han de treballar i les deixaré sortir.

SOFIA
¿Ho reconeix que és cosa seva? ¿Té aquesta barra? ¡Obri d’una punyetera vegada! ¡Tancat com una doneta! Res d’home, no li queda! ¡Obri, desgraciat!

RITA
La culpa és de la Sofia. Si el vigilant no estigués emprenyat no hi hauria històries.

AURORA
La Sofia se les està picant amb el vigilant.

PAULINA
A la Sofia no l’atura ningú.
(Sona el timbre del telèfon.)

FILOMENA
Està sonant el telèfon. ¿Oi que és el telèfon, noies?

PAULINA
Sí que ho és.

AURORA
Tu i el telèfon, carall.

DOLORS
Digues-li que no truca cap telèfon.

AURORA
No truca cap telèfon, Filomena.

RITA
¿Què dius, que no truca? És clar que truca, ¿a qui voleu enganyar?

VIGILANT
(A SOFIA.) Vostè cridi, que, per mi, com si tronés. Abans que l’ascensor torni a funcionar m’han de prometre que netejaran l’empresa de dalt a baix. ¡Tota!

SOFIA
¡Ai, l’innocent!

VIGILANT
Ho he dit, que vostès a mi no em coneixen.

SOFIA
(A DOLORS.) Ens vol fer la santíssima, el molt merdós. Voldria que treballéssim com xais.

FILOMENA
(A RITA.) ¡És per a mi! Digueu-li al vigilant que s’hi posi, que és per a mi. He de sortir d’aquí dintre.

DOLORS
(A SOFIA.) La Filo ja hi torna a ser amb lo telèfon.

FILOMENA
¡Deixeu-me sortir! ¡Senyor vigilant, el telèfon! (Comença a picar.)

SOFIA
(Al VIGILANT.) ¡Si no obre vostè, obrirem nosaltres i li badarem el cap!

FILOMENA
¡Agafeu el telèfon! ¡Deixeu-me sortir, per l’amor de Déu! ¡Enric! ¡Vull sortir d’aquí! (Segueix cridant.)

SOFIA
(A DOLORS.) Feu que la Paulina la calmi. Està histèrica, la Filo. Vés-hi, Dolors, ajuda una mica. (Al VIGILANT.) Agafi’l. Si no l’agafa, qui faltarà serà vostè.

RITA
La Sofia diu que estàs histèrica, Filomena.

AURORA
Paulina, procura que es calmi.

PAULINA
Tinc por. Jo també vull sortir. Tinc molta por. Ens morirem. Poc que en sortirem pas. ¡Feu-nos sortir!

(El VIGILANT, una mica inquiet, despenja el telèfon. SOFIA corre a l’ascensor.)

VIGILANT
Digui. S’equivoca. ¿Sap l’hora que és? Li dic que s’equivoca. (Penja.)

FILOMENA
Ja no truca? ¿L’han agafat? ¡Obriu! ¡Faré el que vulgueu, doneu-me el telèfon!

SOFIA
(A PAULINA.) Ja l’agafa, el telèfon. Calma’t, Filomena, de seguida ho solucionem. Dolors, ajuda’m, cony. I tu, Rita, si ho compliques més, t’he de fer una cara nova. (Al VIGILANT.) ¿Qui era? Era per a alguna de nosaltres? (RITA l’ha seguida.)

(Descontrolades, PAULINA i FILOMENA continuen cridant. PAULINA és l’eco de la seva companya.)

VIGILANT

No n’ha de fer res. Si prometen treballar, llavors li diré i les deixaré sortir.

SOFIA
Primer engegui l’ascensor.

RITA
(Cap a l’ascensor.) El vigilant diu que us deixaré sortir si prometeu treballar. Però la Sofia no vol.

VIGILANT
Han de prometre que treballaran com cada dia.

FILOMENA
El que sigui. Faré el que sigui. ¡Digueu-li que treballaré, que sí! ¡Ho prometo! L’he de matar, la Sofia.

(El VIGILANT crida i se’l sent força enllà.)

VIGILANT
I per menys de cinc cèntims sóc capaç d’avisar la policia. Si he de petar, petaré, però no petaré sol.

AURORA
Res de policia. Ni en broma, la policia. Només sentir-ho i les cames em tremolen.

PAULINA
¡Deixeu-me sortir! Deixeu-me, deixeu-me.

SOFIA
Dolors, estaquirot, ajuda’m.

DOLORS
És igual. Estic cansada; no tinc esma.

FILOMENA
¿Per a qui és, la trucada? ¡Digueu-li que faré el que vulgui! ¿Per a qui és? ¡Digueu-m’ho!

RITA
(Separant-se de l’ascensor.) La Paulina i la Filomena volen que digui al vigilant que elles pensen treballar.

SOFIA
Ah, no senyora.

PAULINA
¡Faré el que sigui! ¡Deixeu-nos sortir!

RITA
¡Molt figurar que mires per totes i preferiries que es morissin si així sorties amb la teva!

FILOMENA
¡Sofia, poca-vergonya! ¡Ens veurem les cares, Sofia! ¡El telèfon, Enric, deixeu-me sortir!
(Continuen amb les mateixes frases, ara ofegant-se en sanglots, ara reprenent els xiscles.)

DOLORS
Fem lo que volen o no callaran. En tinc lo cap ple.

SOFIA
(Acostant-se.) ¡Que aguantin! (A l’ascensor.) ¡Calleu d’una vegada! ¡Si calleu, podreu sortir de seguida! ¿És que voleu espatllar el que dúiem guanyat?

[…]

METGE: Només vull ajudar-te. T’ajudaré, sigui com sigui. Una vegada, quan eres petita…

NOIA: Sí, explica’m coses de quan era petita.

METGE: Tenies angines, el nas tapat, respiraves malament, et posaves nerviosa, et venia son però els mocs i el malestar no et deixaven dormir, somiquejaves, sense acabar de plorar del tot, i feies una pena enorme. Tindries uns cinc anys. La teva mare volia ocupar-se de tu però jo no la vaig deixar. Vaig seure al teu llit et vaig agafar, vas mirar-me amb ulls tristos i mig adormits, et vas queixar, vaig dir-te que xxxssttt, que tot aniria bé, i er vaig sostenir dreta, repenjada al meu pit. Així respiraves millor. I sentir-me amb tu et tranquil•litzava. Et vas adormir i jo vaig continuar assegut, a les fosques, i et gronxava de tant en tant fins que es va fer de dia. Primer pensava: maleïdes siguin les malalties dels nens; quan et vaig deixar sentia una placidesa dolça, una placidesa… Sempre t’ajudaré, sempre t’estimaré. (Pausa.) El problema… No, problema, no. La…, la qüestió. Hi ha una qüestió… la manera com t’estimo. (Pausa.) No afegiré res més si no és en presència del meu advocat. Has tret les escombraries?

NOIA: Acabes de dir-ho. Ho has reconegut.

METGE: Segur que no les has tret Vaig a buscar les bosses.

(Surt. La noia, sola, parla alt.)

NOIA: Ho has reconegut. No tornis de seguida. Vull parlar, ara sí, i vull que em sentis, però no vull veure’t mentre parlo. M’has explicat un record de temps enrere, un record de debò, autèntic. Ara jo vull explicar-te’n un del temps que encara ha de venir. No podem saber què passarà, dintre d’un temps, i segur que no passarà el que vaig a dir-te. T’explicaré una mentida. No surtis, espera. Fins que no hauré acabat tingues paciència i espera. Un record especial: la mare s’haurà mort, imaginem-ho. No et moguis. No et mouràs, ¿oi? Si la mare es morís… No vull que es mori. Si la mare es morís, ploraríem. Ens trobaríem massa sols. Compraríem, comprarem un ram de clavells, no un ram qualsevol, un ram immens, el més gran que trobem, perquè els clavells li agraden, i el posarem damunt el seu fèretre. No servirà de res, serà un gest inútil. Llavors et demanaré que la incinerin i tu diràs que sí, que el que jo vulgui, i la incinerarem i d’aquesta manera el seu cos passarà de ser dolç i acollidor a ser un grapat de restes i de pols, sense la vergonya de la putrefacció. Escamparem les cendres al mar. Es on s’escampen quan no se sap què fer-ne i quan no es té cap idea més original. Les escamparem al mar, de nit, potser, una nit malenconiosa perquè nosaltres ens sentiren malenconiosos. Una nit, posem per cas, com aquesta. Després… Després tu no t’ajuntaràs amb cap altra dona. Conservaràs el record de la mare, seràs un vidu eternament fidel La gent dirà: aquest home exagera. Alguns se’n riuran, a la teva esquena, i d’altres, en canvi, admiraran la fermesa de la teva decisió. Jo em quedaré a casa. No me n’aniré. M’ocuparé de tu. Per sempre. Una filla sacrificada, que malgastarà la seva vida d’una manera absurda, d’una manera insensata. (Pausa) Jo m’ocuparé de tu, tu t’ocuparàs de mi, i no hi haurà en tot el món dos amants tan feliços com nosaltres. (Pausa.) He acabat.