Sonata d’Isabel

L’Estellessí, car l’Estellés et diuen,
i el teu pare, en oir-ho, ho agraïa,
perquè evocava, fascinat, el món
dels Estellés, orfebres i forners,
republicans de Blasco abans de Blasco
que miraven, amb ràbia i amor,
el paretó del Pati de Sant Roc
i es casaven, com Déu vol, amb les filles
dels carlins de més fama en tot el poble,
i a una banda i l’altra del capçal
del seu monumental llit de canonge
hi havia una escopeta i un rosari,
i són ja un mite, de prestigi grec,
amb la calenta sang d’un fratricidi.

I

Si et diguessen a tu l’Estellessí
d’ací vuit o deu segles, ploraries,
pols en la pols, d’agraïment i música,
més que si, ara com ara, et declaraven

fill predilecte del teu poble, fill.
Pols en la pols, entre la pols veuries
—com, el crepuscle, el Russafí la veia—
la teua terra, els seus carrers, les seues

parets suades per amants anònims,
aquells inicis de jardí, canyars,
la lenta majestat de l’Albufera…

I més: de bon matí, les gents que arriben
en el trenet, a treballar, i duen
un entrepà dins el saquet, i tant.

III

Burjassotí millor, si es considera,
i renuncies, ben feliç, al culte
d’allò que en diuen personalitat,
perquè et saps poble, més que res, i poble

entre moreres, sequioles, joncs,
forcats, corbelles i pallisses; poble
de vells camins polsosos i magranes,
amors furtius entre els dacsars, roselles

encara petulants on ja han segat
el forment: et saps poble, i poble que
mira en silenci la ciutat, qui sap

si com una germana o filla o dona,
mirant atent què fa i no fa, amb qui va,
amb qui torna, a quina hora arriba a casa.