Al llarg de tota una impaciència

Veure la pròpia fi
no pas com una interrupció
forçosa,
sinó com una conclusió
lògica.
Cal plantejar-s’ho
com a objecte i procedir
a una preparació
no tan sols en la ment
sinó amb els actes.

I no deixar de contemplar
el món amb meravella,
amb una enriquidora
i constant estranyesa,
com enterrant tresors
que trobarà algú altre.

És realment possible?
No és demanar massa?

El poema clava
fíbules a la polpa.

Compartimenta
la boira.

Entreobre una mica
els serrells del teló.

Veu caure tot allò
que no té forma.

Es queda amb tot allò
que s’ha arborat.

Diu no sé què
del silenci.