Pou de glaç

Com aquella navalla desitjada d’infant,
de fulles desplegades i bell mànec vermell,
amb el seu nom gravat. Ha anat creuant els anys
perseguint-la entre somnis: fines fletxes de faig
o talles d’animals en fusta de noguera,
el nus antic d’un cedre, la sang d’un cos primer.
De gran, n’esmola el tall, guanyat en la memòria
on abat les malures que embosquen els records.

El mateix mur, la força contrastada
d’unes mateixes pedres que ara els donen
la bonança de ser a l’altre costat.

Contra les làpides que els averanys
fa temps que inclinen cap als mars de l’herba
-no és mort, sinó dormint, algú va escriure-,
una filera de cassons i olles
mig bruts i tebis del darrer sopar
enganyen la certesa de trobar-se
d’aquella part del món encara vius.