Tríptic des Jondal

Tot era clos,
només la font brollava.
Només la cadència de la nit
amb la foscor creixia.
L’ambre gris i la mica contenien
els camins de la nit,
el curs dels anys, els troncs dels arbres:
l’aigua embassada des de tants anys
sota dels porxos.
Per això els cossos erts,
ressecs per les secades, semblaven reposar
—cristalls perfectes que el temps constituïa—
entre l’olor del mesc i l’ambre, i l’olor
de l’herba dels ofecs.
Creixien els cossos com les branques,
volien tenir el nom que abans tingueren.
Altre cop l’empait del vent
entre els seus membres,
omplint-los el pit, buidant
l’aire reclòs que de tant temps els abatia,
i lliurar-se del cop de la ferida d’ombra.
Què venia a dir aquella solitud immensa?
I aquella serenitat profunda i sense límits?
I aquell silenci?
Aquest deixar córrer les mans per sobre els cossos?
I els cossos abans erts, ara tots plens de llum?
El llibre es va obrir i es va obrir la cambra.
I s’il•luminà el cau del talp i la geneta,
els fondos passadissos.
Un bri molt fi de pols cobria els cossos,
una capa vasta de record cobria els membres.
Amuntegat el munt dels anys en els racons,
sobre les taules,
tots plens de pols i llim entre les lleixes.
El llibre es va obrir i es va obrir la cambra.
I es va obrir la nit.
I s’obriren els teus ulls a la grandària.
I la darrera ombra en el segell fosquíssim,
continguda,
s’escampà
arreu els fulls dels arbres i dels llibres.
S’escamparen les llavors per la quintana,
pel secà polsós i la polsosa taula,
pels volums continguts en els prestatges;
per les heures i el fong de les marjades.
—Es fongué l’obscuritat i vérem els caràcters.—
I vérem el silenci.
I vérem com creixien en silenci,
els averanys.
Com creixia l’au.
Com creixien
les ungles i els cabells.
Com creixien els arbres i les cases.
Com creixien la ciutat i el somni.
Com creixia tot i com creixia l’ànsia.

Què és el que em porta aquí, altra vegada?
Fer de l’avui el passat? Un ara mateix del demà,
del que ha d’esdevenir-se?
És que sóc un altre aquí, distint
del que sóc en un lloc altre?
Potser sóc el mateix i els llocs em desconcerten.
O potser retrobo aquí allò de mi que menys s’afanya.
Allò de mi que es tanca, sol, i em deixa fora
i em diu el que no sé de mi,
ni de la vida fosca de les coses.
Potser sóc el mateix, aquí i a tot arreu,
i, per allà on vaig, carrego amb mi
i us porto a tots vosaltres i no sé el que és meu
ni el que és vostre, familiars tots com som,
a tot el que ens envolta i ens cenyeix; encara
que aquesta solitud i el sol,
la claredat del cel i els nens que juguen, lluny,
em deixen temps d’estar-me quiet i entre un lloc
i l’altre, descurat, veure com passa el temps
en tots nosaltres i com passen les hores que s’endinsen,
s’arrelen i es confonen; com es confon el dia
en aquesta hora llarga del sol post;
com es confonen, també, les ombres
amb el moviment del sol i el moviment
del sol amb els de l’ànima,
i, potser, els moviments de l’ànima
amb tot allò en què es pugui reconèixer i retrobar-se.
Com aquesta solitud que calla
i consenteix, i que permet aquest silenci,
potser, massa eloqüent, carregat
de reminiscències i d’oblit del món.
O aquesta fosquedat
que fa de l’ànima una profunda deu
on tot, al fons del fons, es mescla:
així, la matèria i la substància, la suor
de la terra i de la vida, la sentor
humida de la mort, la turbulència
de la podridura, el rigor
mineral de l’infinit.

Perdut m’adreç per camins sense traça
i sóc despert d’un somni que he perdut.
No tinc record del lloc d’on he vingut,
ni sé on vaig ni a on meno les passes.

El meu enteniment de por es glaça,
no conec el perfil d’aquests topants;
ni sé com he arribat a tant d’espant,
ni com he travessat la maregassa.

Tinc por de mi, de la ment que m’empaita,
del deler que m’empeny vers la funesta riba,
del dolor de morir i de la vida
que he perdut aquí baix tot cercant la més alta.

No tinc esment ni record de la falta,
ni sé quin és, tampoc, el meu oblit,
ni el delicte que em dóna aquest neguit
que em fa tornar l’ànima malalta.

Com he vingut a caure arrabassat
de tot allò que abans em sostenia?
Com he pogut perdre la via
fins a trobar-me en aquest erm, entotsolat?

Sóc arribat a la negra clausura
on la mort és la nit i la nit el no-res.
Qui la memòria m’ha pres
i en un clos ha tancat la ventura?

Qui m’ha menat a la banda del riu
on tot és llot i fang i tan fosca la terra?
Qui, persuadit que no s’erra,
m’ha portat riu avall on el sol és captiu?

Qui ha fet de mi un astre fugitiu,
un estel sense nord en cèrcol de tenebra?
Qui m’ha acostat a la foscor superba,
on tota ombra és la mort i és la mort el seu niu?

Jo no creia que pogués tornar.
No creia que pogués tornar mai més
a veure aquests camps, on la solitud
i l’abandonament governen,
ni aquests petits pujols que cauen
cap al mar, ni aquest aire quiet,
que sembla detenir-ho tot,
ara que tots són al llit, i dormen.

No creia que pogués tornar
a veure aquesta llum que dóna cos
a l’ombra, i a la claror, atordiment.
I creia que no tornaria a saber
que la quietud que ens allibera
i el silenci que ens nodreix
no són la quietud ni el silenci de la mort,
ni el lloc de la recança,
ni la por de qui se sap sol
enmig de l’estranyesa del món.

No creia que pogués tornar
a sentir que tot és u i que tota cosa certa
es mostra en el que és
si un hi és a prop i res no l’acompanya.
No creia que pogués tornar
a restar quiet, envoltat
per la foscor i l’ombra d’aquest núvol
que tot ho entenebreix i ens enlluerna.

Ni creia que podria tornar en aquest desert
que l’ànima ha creat a imatge nostra.
No creia que pogués tornar mai més,
ni que fos jo, tan sols, aquell
que altre cop, aquí,
tornava.

Els meus jardins, que blancs. Que gèlides
les cambres. Que morta està la vida
arreu al meu voltant. Cristall de neu les sales,
i és com de gel l’alè dels cortesans.
Que curtes les jornades, que foscos
els topants. Que llarga la tenebra dels dies
hivernals. Els meus amics on són?
On són les belles dames? Els músics i els infants?

No pot mudar l’hivern, la voluntat del príncep?
No pot la seva ànsia dissoldre la gelor?
Les meves mans són mortes. Gebrats
tinc tots els dits. No puc prendre la ploma,
ni fer sonar el flautí. No puc amb la viola
els vents asserenar, ni fondre la gelada
amb l’arc del violí.

No puc llegir els llibres amb llum septentrional:
la meva ment es gela, talment, com el palau.
Estic morint tot sol enmig de la gebrada
i cap estel pot sostenir el meu plany.