Obres completes 1. Poesia

A Josep Obiols, I. M.

Són els del Camp d’Amunt, dellà la Coromina:
Jactadors i plorants, i farfants i jussans
—al mercat, a la farga i als afores,
o a l’engrut del bocoi i de la tina—, planten papers pertot
i amb lletra de poc gruix diuen:—Això s’acaba…
De sol a sol,
i a cavall de llur moto blindada,
esquiven pluja i neu, i acceleren les hores
mentre el poncem s’ensucra a l’almivera
i al peny extrem arrela el pi.
I enllà dels prats on el goig persevera
i del foc abrasant que afina els cossos,
tots ells crepuscle i nit,
beuen sucs boreals, i:
ara ballen
com qui encubella, a l’endeví,
o folguen, malejants, amb mossa entregirada.
En llurs ensonyaments, damunt papers espessos,
pinten i escriuen amb polsina d’ossos
i vermells degradats amb tous de musc.
Lloen l’efímer i exalcen l’imprecís
en escrits matussers, a la plebs dels diaris,
i, en un dia divís,
amb sorra humida i sal edifiquen llur vila
—que de lluny aparenta un mol·lusc—
i, gallejants, s’hi enclosquen.
Nosaltres,
els dels Quatre Cantons del carrer de la Creu
—davanters i saguers, bards i flabiolers—,
llevem negrors d’armaris i consoles,
airegem draperies pompeianes
i pedres de tot puig amb empremtes toscanes,
i plegats, amb vent prim, i ensems a soles,
alliberem les hores del batall.
I al llindar de la fosca,
quan les amants s’alcofollen i estiren,
i ajusten llur nuesa als fondals del mirall,
fem paret al rellotge amb obra tosca.
Nosaltres,
vells i novells alhora,
presa del que és i amb aire de firaire,
llegim versos antics i escrits dels qui vindran,
com si fossin d’avui,
a la cambra més gran de cal paraire.
Lloem el permanent i exalcem el constant,
oberts els ulls a l’estrella novella
i el cor vagarejant
per llacs i clots vetusts i fullareda densa.
I amb força de raons i d’escriptures,
pertot i arreu on la rosa esbadella
i on crespa l’aiguallum entre blavors,
diem, francs i fiats:—…Tot just comença.

Novembre de 1967

Tota amor és latent en l’altre amor; tot llenguatge és saó d’una parla comuna; tota terra batega a la pàtria de tots, tota fe serà suc d’una més alta fe (fragment).

Ramon Llull i Joan XXIII

Lleveu-vos, drets, els qui aneu a palpentes
i els qui us traïu amb crides i proclames;
redreceu-vos, oh noies!, de tan nues captives,
dòcils i fàcils al jaç; de les mentes.
Vosaltres, els nafrats en un combat de bruixes
enllà del mur del son; els sedecs de querella,
que sanguegeu a la brasa dels brucs
quan un flam sense foc d’un no res fa guspira;
i els qui deliu mons nous: —Eixiu de la caverna
on us feu por, i ploreu, i sangloteu,
i ajusteu-vos, cor net, al solell de la vila!
Redacteu, escrivents, les noves d’aquesta hora
i planteu els pasquins a les parets claroses:
“Tot serà lliure en una terra lliure,
i radiant, en un calanc d’esponges;
tot serà bell, avenc, còrrec i duna,
i l’home, sense por, sense arma ni muralla;
tot serà pur al sorral de les platges
que irisen amb tints nous la Vall del Viure.
Tota amor és latent en l’altra amor,
tot llenguatge és saó d’una parla comuna,
tota terra batega a la pàtria de tots,
tota fe serà suc d’una més alta fe
quan Joan i Ramon i els qui amb ells fan miralla,
obriran el portell de les rescloses
i naixerem, fulgents, al fresc de la font viva.