Bella terra, bella gent

Josep Carner i Puig-Oriol

Barcelona

 - 

1884
Brussel·les

 - 

1970
Categoria: Poesia
Primera edició: 1918
Ciutat on es publica: Barcelona
Traduït: No

Dades generals Llibre

Cançonetes del Déu-nos do

Déu nos do un acabament
com aquest de l’any que fina.
Doll de flama de l’estiu,
si t’has fet llum endolcida,
a la punta dels rostolls
veig encara tes guspires.

Ara, el sol de la tardor
és de bona companyia:
va escurçant el seu camí
i sospira quan camina.
Portaré un raïm sencer
a la porta de l’amiga:

menjarem tot el raïm
sense moure’ns de la llinda,
ans que un mot no serà dit
o d’amor o de renyina.
I enc que vingui la frescor
que, en caient la tarda, es gira,

i tremoli l’alt fullam
de l’adéu que el sol envia,
el raïm farem durar
com si fos tota una vida

El dia revolt

Fes batre de nou el cor que s’enuja;
per cel, terra i mar emporta’t en folla escomesa la vida planyent,
oh dia revolt de sol i de pluja,
¡oh dia esquinçat de sol i de pluja i de vent!

Qui sap si seran amargues o pies tes deixes?
Hi ha ocells que t’afronten i d’altres que fugen als nius.
Les frondes, el cel, la boira, la gorga, les bruixes mateixes
no saben si plores o rius.

Potent, en la nau abats el cordatge, regires la vela rompuda;
trontolles els arbres del cim a la rel,
i menes quadriga que va a la batuda
dels núvols de flama que munten a l’era del cel.

Escampes llavors, polsegueres, auguri de mort i de vida;
t’emportes les fulles cantant, a l’atzar;
i clapes de llum la terra atuïda,
i voltes de rares escumes els pàl·lids miralls de la mar.

Regolfa ta veu per dins de la serra
i sonen les balmes d’aquesta clamor:
―Desvetlla’t, oh cor de la terra!
que viuen i juguen encara, cadells de Cibeles, la Ira i l’Amor.

Trasbalses la pau en ta via;
l’esclat de ta febre val tot un seguit de centúries; què hi fa si, de cop, les consum?
I fins de les fosses aixeques follia
i esborres l’antiga rodera del seny i el costum.

¿Qui ha vist com avui dansar la tempesta
i aquests diamants en flors tremoloses d’esglai,
i aquesta claror, com una desfeta ginesta,
que alegra i endola l’espai?

¡Oh dia revolt de sol i de pluja daurada,
oh dia esquinçat de sol i de pluja i de vent,
Mudança amb un elm de colors, menyspreant cada inútil durada,
desig renovant, desig rebatent!

Salut a la tendra donzella
que vela son pit, adés borronat;
a cada semença que romp la tavella,
a qui ja bategui, frisant d’ésser nat.

Salut a la vida, del fons de la força infinita,
jamai destriada pel savi ni dita en cançó;
i a la visió, en signes volubles escrita,
sospirant al lluny en dispersió.

¿Serà que l’acuit, que els aires trasmuda,
cridi la Victòria, a so de trompetes, de cants i renills?
Salut a la Pàtria, en saba de segles crescuda;
Salut a la Pàtria, no encara nascuda
com l’hem somiada sos fills.

Retorn a Catalunya

Ja veig damunt la terra de foc el nostre pi.
Oh gent, que per les feixes daurades feu camí!
em sobta com un vi
la força tota vella i humil que ens agermana.
(És viu com la ginesta i com el blau marí
el teu escarafall, oh noia catalana.)

Com somrieu en hores del vespre, masos blancs,
entre pallers de bona companyia,
i cada mas ateny en curta rodalia
bosquet i blat i vinya i un marge amb tres pollancs.

Voldria, tot perdent-me per valls i fondalades
dir tes llaors, oh terra de salut!
enmig de coses fosques i vides oblidades
com aquest grill que canta dins un camí perdut

Llibres relacionats Autor

Shopping Basket