Obres completes

Barcelona, 8 març 1900

Estimat Ramon:

¿Què ha passat amb l’Agrupació Catalanista del Vendrell, que m’acaben de dir que s’ha dissolt?

Desitjaria que me’n donessis notícies. A veure si és que es tracta de netejar-la d’elements estranys a les nostres idees de tota la vida, fent-ne altra entitat més resolta que comprengui el catalanisme amb tota sa puresa encara que sigui en menys número.

Tu hi pots fer molt en aquest sentit, perquè no pot ser que vulguis deixar al Vendrell, d’a on ets fill, i d’a on quasi en sóc fill jo, sense una agrupació catalanista, i molt menys si es tractava de substituir-la per altra agrupació amb esperit de discòrdia…

Com te dic, t’agrairé que me n’enteris.

Sempre ton amic de la infantesa i ton company sempre del catalanisme més radical, l’intransigent, que així tant tu com jo l’hem sentit sempre,

Àngel Guimerà

Sobretot, Jaume, guardem-nos de que els anys no refredin el nostre entusiasme per Catalunya; no siguem mai vells d’ànima. Avant i fora, per aquesta terra.

Quan veig mon cap que cendreja,
i endavant sols veig la mort,
i han oblidat les rialles
els meus llavis i el meu cor,
per fugir de la vellesa
me resta un camí tan sols:
penso en la mare enyorada
i em trobo nin altre cop.

El Jepet i la Jepeta
diuen que s’estimen tant:
ella es creu tota una dona
i ell presum que és home gran;
i per més que ni un ni altra
als nou anys arribaran,
tots tibats diuen pel poble
que aviat es casaran.

La Jepeta és rossa i blanca,
el Jepet com un carbó.
Viu l’aimada a un cap del poble
i a l’altre cap l’aimador;
mes un dia van trobar-se
a vora l’abeurador,
que la mossa hi duia un matxo
i un altre matxo el minyó.

I va ser que la Jepeta
va caure a l’aigua corrent,
i el Jepet per a salvar-la
se tirà a l’aigua rabent.
Abraçadets ne sortiren,
tantost plorant com rient;
i els matxos sols ho van veure
com fou l’enamorament.

Mes d’aquell dia a tota hora
l’un rere l’altra se’n va,
i ella es vol posar cotilla
i ell s’ensinistra a fumar;
i amaguen sota una pedra
tot lo que dels dos serà;
un mandró, el cap d’una nina,
pell de serp i un tros de pa.

Era al caient de la tarda;
el temple estava desert:
em varen dir que guarnies
la capella del Roser,
i sens remor vaig entrar-hi
com a lladre o com follet.
Vora teu vaig enfilar-me
i vaig dar-te el bes primer,
mentre ton cap, vida meva,
fugint poruc a l’incert,
la llàntia de la capella
feia brandar dolçament.
Aquelles flors se marciren;
nostres ànimes també:
tot s’ha mudat en la terra;
ni et conec ni jo em conec;
mes encara veig la llàntia
com s’engronxa dolçament.

Els nostres ulls en l’església
s’han trobat aquesta nit:
indiferenta et quedares
com si mai m’haguesses vist,
però ja els grans del rosari
no han corregut per tos dits.

La plaça gran de la vila
és plena de gom a gom;
brandant lo castell s’enfila,
i a l’entorn cridant s’apila,
per aguantar-lo, tothom.

—Amunt va! — I fent esqueneta
cap amunt hi pugen tots,
ja sols hi manca el xaneta
que abraça a sa mare inquieta
estremint-la amb sos sanglots.

—Amunt fins al cel! — febrosa
la gent crida amenaçant;
i la mare, tremolosa, l’empeny,
i mirâ’l no gosa;
i el nen va pujant, pujant…

Ja és dalt; i el pobret somreia
quan la torre cau d’arrel;
i encara al morir se’l veia
com, alçant los braços, deia:
—Sí, mare: amunt amunt fins al cel! —

Ja prou de sang i de plom
damunt dels camps de batalla.
Sembrem els camps de forment:
cada u sembri en sa pàtria

Mai més odis entre humans;
fem eterna una abraçada:
cel igual tenim per tots,
terra mateixa ens aguanta.

Tots tenim un cor al pit,
tots som fills de pare i mare:
a tots ens ha fet un Déu,
i Ell no ha triat una raça.

Anem i vinguem del mar
cercant l’amor i tornant-la;
fem igual que els oronels
que pertot aimen i els aimen.

Que s’acabi l’avorrir,
que es tornin eines les armes,
que no es vessi més la sang,
que no corrin més les llàgrimes.

I preguin els sacerdots
per tota la gent que és nada,
fins que s’aixequin les creus
més altes que les espases.

A la casa de mos pares
mai més hi podré; tornar;
tot en ella quan hi entro
darrere meu va mirant:
com cada estiu, tot espera
als pares que no entren pas!

Ja l’àlber cobert de fulles
s’engronxa sobre el terrat;
ja en el porxo i les teulades
escotxegen els pardals;
ja l’abella remorosa
volta en la parra el muscat.

A la casa de mos pares
mai més hi podré tornar.
Planteu una heura que creixi
en finestres i portals,
i a dintre deixeu que visquen
aire i records del passat.

***

Als matins era la mare
qui em despertava amb son bes.
D’ençà que és morta en ma cara
jamai he sentit que el fes;
i jo em dic: qui sap si ara
no vol que em desperti més.

(…) Sobre les lloses gastades
encara sé els regueralls
per on les bales corrien
i on feia bo de matar.

I sé el lloc on amagàvem
el carbó de les senyals;
i veig els mossos i els lladres
per sota l’emblanquinat.

De puntetes les escales
he pujat sens respirar,
temorós de què es deixondi
tot un món endormiscat.

Valga’m Déu, quina tristesa
per eixes cambres on vaig!…
Tot em fa carrer i em mira;
fins els mobles, quin posat!

A cada passa que dono
enrera em tinc de girar:
sembla em toquen per l’espatlla
i em parlen de baix en baix.

Crec cada porta que empenyo
que l’obren de l’altra part;
i, ai darrera de cada una
la mare em penso trobar! (…)

Estimat amich Ramon: May he dubtat del teu catalanisme; sinó que pássan unas cosas més estranyes aquestos últims temps, ab matéria de conviccions antigas en certa gent, que un no sap en quina paret toca. Jo repeteixo que may he duptat del teu catalanisme, perquè fora lo mateix que si dubtés del meu propi. […] Lo diumenge á la tarde hi ha un meeting catalanista á Sitjas; donchs bé, acabat aquest vindria molt bé agafar lo tren que deu passar per Sitjas allá á las sis de la tarde y venirnos alguns amichs al Vendrell á fi de predicar aquellas ideas. […] Lo local podria ser, si creyeu que per la precipitació no hi acudiría molta gent, al antich Casino dels Senyors á la Muralla, y, si creyeu que s’ompliria, al teatro de la Plasseta dels Alls. Aixó ja’s veuria. Pera evitar compromisos que se’t poguessin ocasionar y cuestions locals que de cap manera voldríam promoure contra tu, se pot dir que és la Unió Catalanista qui per sa própia voluntat organisa aquest acte de propaganda. Sobretot envia’l telegrama y detalls per correu. Adeu, ton millor amich que espera abrassarte’l diumenge.

Quan una raça és forta i victoriosa escriu la seva grandesa i la transmet a les vinents generacions en els seus monuments de pedra. Cada carreu arrencat del cor de les seves muntanyes, constitueix una lletra: el conjunt de l’edifici, el poema de les seves glòries. Quan una raça és fluixa i covarda, quan cau degradada als peus dels vencedor, és que renega del seu passat, i ella mateixa. Més destructora que no pas el temps, arrencant una a una les pedres de l’edifici per a tornar-lo al no-res, d’on va eixir un dia. Més quan la raça agonitzant, adormida sota la corrupció dels seus vicis, torna a donar-se compte de la seva grandesa passada i s’avergonyeix del seu present d’humiliacions, recull piadosa els carreus fets engruna que les mans amoroses dels seus avis treballaren, i amb forces novelles, arrencades de l’esperit i del cos, torna a aixecar el monument insigne, taules de pedra on Déu mateix hi va escriure un dia les seves lleis i les glòries del seu poble. La raça que venç i que es noble i poderosa; que cau i que s’enllorda fins l’ànima; que es torna a aixecar esperançada espolsant la seva vestidura, és la raça catalana. Santa Maria de Ripoll el símbol de la seva glòria, que avui a tots ens acull sota les seves ales. Tres cops senyors, amb la transcendència del present, l’hem vista congregada entre les amigues aigües del Ter i del Freser a la raça catalana.

[…]

El tercer cop que hi tornà Catalunya és avui. No hi ve, no, a Ripoll amb les mans endurides pel refrec de la llança o de l’espasa; mes porta coratge al pit i els ulls espurnejant d’esperança. I en mirar-nos tots i en reconèixer-nos, després del rebolcar d’una llarga dormida de segles, ens trobem encara catalans, pel tirat del nostre rostre, pels nostres costums no del tot esborrats, per la nostra llengua enèrgica i noble que de vegades encara arrenca de l’ànima. Som al peu de la Jerusalem de la nostra raça; aquesta vall del Ter i del Freser és avui la Josafat de Catalunya, i en reconèixer-nos tots, els de llevant i els de ponent, els dels Pirineus, els de la mar i els de l’Ebre, ens donem l’abraçada de germanor i, com en la resurrecció de les Santes Escriptures, creiem, perquè ja ens hi trobem, en la resurrecció de la carn i de l’esperit de Catalunya. Senyors, germans, hem ressuscitat; ara que Déu ens judiqui.

[…]

Sort, senyors, que el renaixement va venir a temps, trobant encara vives les arrels de l’arbre de la pàtria. El sentiment que covava, com caliu a la llar, en el pit dels homes honrats, s’ha anat manifestant en progressió creixent per tota Catalunya, i allà a on hi ha una voluntat honrada hi ha un defensor d’aquesta autonomia, que a Ripoll es manifesta amb la nova erecció d’aquest monument, glòria dels nostres passats, de nosaltres mateixos i glòria dels que vindran; que ara sí que mai més tornarà a ajeure’s sobre la terra catalana.

[…]

L’edifici de pedra de Santa Maria de Ripoll aquí el tenim i honra a Déu amb les seves santes pregàries. Del gran edifici de Catalunya tot just obrim els fonaments. Les seves pedres jauen escampades; les seves lleis, els seus costums, el seu caràcter, tot és en engrunes. Cal que tot es reculli com hem fet amb Santa Maria; cal que tot s’encaixi i es lligui, pedra sobre pedra, fins que arribi als núvols. Tenim força i voluntat per aconseguir-ho. En la vida dels pobles qui vol viure té raó de viure, i la llibertat sempre és agraïda a qui li obre els braços. Siguem a Catalunya catalans i fora. No cridem mai que ningú mori. Però visquem nosaltres, i cridem-ho fins a morir si cal, que uns altres vindran darrera. Siguem el que hem sigut; no un poble explotat per un altre poble. Units treballem ells i nosaltres, els de fora de Catalunya i els de dintre de Catalunya; mes cada nacionalitat que mantingui el que és genuïnament seu, i que ho mantingui amb vida pròpia. En les fonts nostres bevem-hi nosaltres; ells que beguin en les seves. Avall tot el que faci nosa a Catalunya. Ja que tot està dient aquí que tenim encara ànima catalana, tinguem-hi altre cop també el cos i la vestidura. Els pobles esclaus són els embrutits; no vulguem semblar-nos a l’Egipte sota els peus de l’Anglaterra! Senyors, mireu entorn nostre. Aqueixes muntanyes són les mateixes muntanyes, baluards de la pàtria, pedestals eterns de la glòria dels Guifres i els Sunyers i els Berenguers i els Tallaferros; aquesta terra que ens sosté és la mateixa que a ells els sostenia, la mare amorosa que guarda i es confon amb ses cendres; aquest sol puríssim i esplendorós que ens il•lumina és el mateix sol que espurnejant de glòria es reflectia en les seves brilladores espases; en els seus escuts, en les seves cuirasses; aquest dos rius que lliscaven terra avall, braç sobre braç, pregonant l’altesa de Catalunya, i emportant-se’n per a fertilitzar la terra baixa la sang generosa que vessaven en les seves lluites de reconquesta els fills de la Muntanya.

[…]

Santa Maria de Ripoll ha estat el bressol de la nostra independència. El temple torna a ser temple i l’altar altar. Dintre del temple i sobre l’altar hi és Déu, mes no hi és, no, la pàtria. Avui per avui sacrifiquem en pensament sobre l’altar totes les traïdories, totes les baixeses dels mals catalans; totes les perfídies, totes les vileses dels forasters dominadors de la terra. I fem vots, senyors, entretant, perquè arribi un dia en què vingui Catalunya al peu d’aquest altar de Ripoll, alegre el cor, lliure de braços i redimida.