La base de dades de les Lletres Catalanes
Després d’estudiar a l’escola Massana, treballa com a grafista. Als anys setanta viatja a Cambotja i Vietnam, aleshores en conflicte bèl·lic, on exerceix com a corresponsal de premsa. L’any 1976 apareix la novel·la L’udol del griso al caire de les clavegueres, obra per la qual obté el Premi Prudenci Bertrana. Aquesta primera novel·la reflecteix l’experiència viatgera de l’autor. El primer llibre de relats que publica, Self-Service, és de l’any 1977 i està escrit conjuntament amb Biel Mesquida. Es tracta d’una barreja estilística que esdevé una càrrega contra les convencions narratives establertes en el moment.
Passats aquests inicis, Quim Monzó destaca, ben aviat, en el terreny del conte i la narrativa breu i, d’aquesta manera, de seguida obté un gran reconeixement de crítica i públic. L’any 1978 publica Uf, va dir ell i el 1980 apareix Olivetti, Moulinex, Chaffoteaux et Maury. Amb aquest recull guanya el premi de la Crítica Serra d’Or del 1981, premi amb el qual també serà guardonat, el 1986, per l’obra L’illa de Maians, publicada l’any 1985. Amb El perquè de tot plegat (1993), l’autor guanya el premi ciutat de Barcelona del 1993 i, altre cop, el premi de la Crítica Serra d’Or 1994, premi que repetirà, encara, l’any 1997 amb Guadalajara, obra apareguda l’any 1996. A Vuitanta-sis contes, publicat el 1999, revisa i aplega els contes d’aquests cinc llibres. Per aquest recull obté el Premi Nacional de Literatura i la Lletra d’Or de l’any 2000. També és autor del llibre de narrativa El millor dels mons, publicat l’any 2001 i que inclou relats i una novel·la breu, i del recull de relats Mil cretins, que apareix l’any 2007.
Com a novel·lista, després de la seva primera publicació, la seva trajectòria segueix l’any 1983 amb Benzina i, posteriorment, amb La magnitud de la tragèdia (1989), novel·la amb la qual guanya el Premi de Novel·la El Temps. Amb tot, el gènere que Quim Monzó ha desenvolupat de manera més extensa, juntament amb la narrativa breu, és el de l’article periodístic. Els seus articles apareguts -al llarg dels anys- en mitjans com Diari de Barcelona, Avui, El Periódico de Catalunya, El Món, El Correo Catalán, El País, Canigó o La Vanguardia han estat aplegats en nombrosos reculls. Així, les obres El dia del senyor (1984), Zzzzzzzz (1987), La maleta turca (1990), Hotel Intercontinental (1991), No plantaré cap arbre (1994), Del tot indefens davant dels hostils imperis alienígenes (1998), Tot és mentida (2000), El tema del tema (2003) i Esplendor i glòria de la Internacional Papanates (2010) són una mostra excepcional de la mirada crítica i irònica, sempre lúcida, de l’autor.
A més de la trajectòria com a escriptor pròpiament de creació, la traducció també és una tasca que desenvolupa a bastament durant tota la seva carrera. Ha traduït un bon grapat d’obres, especialment de l’anglès, d’autors com Truman Capote, Roald Dahl, Ernest Hemingway, Arthur Miller, J.D. Sallinger o Mary Shelley, entre d’altres. D’altra banda, l’obra de Quim Monzó s’ha traduït a més de vint idiomes, una clara mostra del fet que es tracta d’un dels autors més representatius i de més repercussió de la literatura catalana contemporània.
El director Ventura Pons ha traslladat les seves històries al cinema amb les pel·lícules El perquè de tot plegat, de l’any 1994, i Mil cretins, del 2010. Ha estat guardonat amb nombrosos premis com la Lletra d’Or o el Premi Nacional de literatura catalana. L’any 2007 la cultura catalana va ser la convidada d’honor de la Fira del Llibre de Frankfurt i l’autor en va fer el discurs inaugural.
La Vanguardia, Catalunya Ràdio, Diari de Barcelona, Avui, El Periódico, El Món, El Correo Catalán, El País i Canigó.
• Premi Trajectòria de la Setmana del Llibre en Català, 2007.
• Premi d’Honor de les Lletres Catalanes, 2018.
Ha estat Escriptor del Mes de la ILC- desembre 1990. Ha participat en l’elaboració dels diàlegs de les pel·lícules “Pa d’àngel” i “Jamón, jamón”. Algunes de les seves col·laboracions a la premsa diària han estat posteriorment aplegades en llibre i publicades tant en català com en castellà. Autor del pregó inaugural de la Fira del Llibre de Frankfurt 2007.
Formulari d'enviament de postals (Envia un missatge per mail a qui desitgis, la postal s'inserirà automàticament.)
Mentre camina, la bossa li copeja la cama dreta. De cop, s’atura. En aquesta cantonada hi havia el colmado. Per cada compra el botiguer li regalava un cromo de cartró d’una col·lecció d’una marca de xocolata del temps de la República, en què Polònia tenia unes fronteres ben diferents de les d’ara i Espanya la bandera tricolor. En aquella cantonada hi havia el bar on anava a veure la tele els diumenges a la tarda, fins que els amos s’adonaven que la barra s’havia anat omplint de nens que no consumien res i els feien a tots fora. Ara hi ha un restaurant xinès. S’atura un instant per contemplar-lo millor; després reprèn el camí. Aquells baixos també eren un bar, però més endavant hi van posar una impremta. I ara ¿què és? Un local buit, per llogar. Aturat davant de la reixa de la finestra, li sembla escoltar encara el soroll repetitiu de la minerva. I allò era la polleria on s’embadalia mirant els cranis dels conills i els flams de sang, i aquesta porta amb un cartell que diu que es lloga era la de la vaqueria. De vegades entrava a veure com munyien les vaques; un cop, l’home que munyia va desviar un dels mugrons de la vaca per ruixar-lo de llet calenta, i en acabat reia. En aquesta altra escala hi vivia el metge. Al consultori tenia un paravent amb lamines japoneses.
Davant de la seva antiga casa s’aturà més estona. És un edifici senzill i gris, de finals del XIX o principis del XX. Compta els balcons des de baix cap a dalt: principal, primer, segon, tercer. Aquell, explica, és el pis on vaig viure tota la infantesa. Just aquell era el balcó de la meva habitació, i el del costat era el del menjador. Detalla quantes habitacions hi havia i com, a falta de dutxa, feien servir el safareig.
El fill del senyor Beneset arriba a la residència geriàtrica i saluda la noia que hi ha a recepció, una noia amable i sensata que va ser, de fet, qui, quan buscava una residència on cuidessin el senyor Beneset, va decantar la balança i va fer que optés per aquesta i no per l’altra que també li agradava, al Putxet. La noia i el fill del senyor Beneset xerren de quatre coses. De com va la vida en general, de la Setmana Santa que s’acosta, del nou asfaltat del carrer i de com està el senyor Beneset últimament. Quan ja sembla que han parlat prou estona, el fill diu «En fi…» i somriu com dient «És molt interessant la conversa però t’he de deixar i he d’anar a l’habitació». La noia, que en el fons està cansada d’haver de parlar de quatre tòpics semblants amb cada familiar o amic de cada resident, fa cara d’«Hòstia, a mi també em sap molt de greu, però entenc que hi ha coses que són primordials, i una és visitar el pare». De manera que el fill del senyor Beneset s’allunya del taulell i va cap al pati. El travessa fent sonar la grava sota els peus amb ímpetu adolescent, entra a l’ascensor, arriba a la planta tercera i enfila el passadís cap a l’habitació. És la 309. Truca amb els dits: toc toc toc; primer suau, després més fort i, finalment, com que no hi ha resposta —el senyor Beneset sordeja tant que és probable que no el sentí—, fa girar el pom de la porta i hi entra. El senyor Beneset és davant del mirall. Es posa bé les calces, unes calces negres, de blonda, d’aquestes que els franceses en diuen culottes i els anglesos French knickers.
—T’he dit sempre que truquis, abans d’entrar a les habitacions —diu el senyor Beneset.
—Ja he trucat, pare, però no em senties! —diu el fill. Crida perquè, si no crides molt, això tampoc no ho sentiria. Està a punt de preguntar-li com és que fa mesos que no es posa el sonotone, que de què van servir tots aquells viatges a la botiga del carrer Balmes, per fer-ne el motllo i ajustar-lo, i ensenyar-li com es col·loca, si ara el sonotone és sempre dins de l’estoig, oblidat en un calaix. Però no diu res perquè calcula que, si ho fes i (per aquelles coses de la vida) el pare decidís tornar-lo a fer servir, seria ell l’encarregat de buscar piles noves, d’ensenyar-li una altra vegada a col·locar-se’l, i qui sap si fins i tot hauria d’engegar un altre cop el procés per fer-li el motllo, perquè amb el temps aquesta mena de plàstics perden flexibilitat i, un cop endurits, ja no s’ajusten com al principi i s’han de fer de nou. Per això s’estima més callar.
—T’ho he dit sempre, des de ben petit, que truquis a les portes abans d’entrar a les habitacions. ¿Que no t’ho he dit sempre? El fill s’acosta al pare i li fa un petó a la galta. El pare també n’hi fa un, i l’agafa pel clatell, perquè no allunyi la cara i així poder-n’hi fer un altre. El pare estima molt el seu fill. És l’única cosa que té al món.
Després baixa carrer avall fins a la fàbrica. Encara hi ha la gran porta amb la bàscula dels camions i la porta lateral on, quan son pare feia el torn de nit, ell esperava l’hora de donar-li la carmanyola. La llum carabassa la donava una única bombeta metrallada pels mosquits. Deu metres més avall hi ha encara l’entrada del club de natació on va apendre a nedar. Just al davant, el bar on anava d’adolescent a jugar al millón. A la cantonada encara hi ha la botiga de confecció de la primera noia de la qual es va enamorar.
Arriba al parc que hi ha davant de l’entrada posterior de l’hospital. De nen hi havia jugat, hores i hores, fent voltes en aquella pista de patinatge que ara té les vores inundades de sorra i una barana de ferro de la qual han anat saltant totes les capes de pintura. De cada una en queda un retall: blau, groc, verd, vermell.
S’asseu en un banc i deixa la bossa a la dreta. ¿I si s’acostés un tallabosses, allargués la mà, l’hi agafés i sortís corrents? Un colom aterra a pocs metres i s’allunya peonant. Si tingués més temps agafaria el metro, per ensenyar-l’hi, i explicar-li com era abans: amb seients de fusta i amb barres de llautó niquelat que es pelaven. Després aniria al port, i agafaria una golondrina fins a l’escullera on pescava crancs amb una canya i un llaç de fil de niló. I aniria al pati de la facultat on va estudiar. I al zoològic li ensenyaria l’estàtua del mamut que de petit l’impressionava. I quan fos festa major anirien a les barraques de tir. Mira el rellotge. Són dos quarts de nou. Encara falta mitja hora. Mitja hora d’espera li sembla molt i per segons què gairebé no és res.
Davant del peu dret hi ha una pedra, blanca i arrodonida. La xuta i la puntera de la sabata li queda coberta de pols. Aixeca la vista. Al costat de la porta de l’hospital hi ha un home amb una bossa de plàstic a la mà. Per un moment li sembla que també és d’El Corte Inglés, però de seguida veu que no, i això, no sap si injustificadament, el tranquil·litza.
A mitja tarda l’home s’asseu a l’escriptori, agafa un full de paper blanc, el fica a la màquina i comença a escriure. La frase inicial li surt de seguida. La segona també. Entre la segona i la tercera dubta uns segons.
Omple una pàgina, treu el full del carro de la màquina i el deixa a un costat, amb la cara en blanc cap a dalt. A aquest primer full n’hi afegeix un altre, i després un altre. De tant en tant rellegeix el que escriu, ratlla paraules, en canvia l’ordre dins de les frases, elimina paràgrafs, llença fulls sencers a la paperera. De cop, enretira la màquina, agafa tot el munt de fulls escrits, el gira del dret i amb un bolígraf ratlla, canvia, afegeix, suprimeix. Col•loca el munt de fulls corregits a la dreta, torna a acostar-se la màquina i reescriu la història de dalt a baix. En acabat, torna a corregir-la a mà i a reescriure-la a màquina. A nit ja entrada la rellegeix per enèsima vegada. És un conte. Li agrada molt. Tant, que plora d’alegria. És feliç. Potser és el millor conte que hagi escrit mai. El troba gairebé perfecte. Gairebé, perquè li falta el títol. Quan trobi el títol escaient serà un conte immillorable. Rumia quin posar-hi. Se n’hi acut un. L’escriu en un full de paper, a veure què li sembla. No funciona del tot. Ben mirat, no funciona gens. El ratlla. En pensa un altre. Quan el rellegeix també el ratlla.
Tots els títols que se li acuden li destrossen el conte: o són obvis o bé fan caure la història en un surrealisme que en trenca la senzillesa. O bé són atzagaiades que l’hi esguerren. Un moment, pensa a posar-li Sense títol, però això encara ho espatlla més. Pensa també en la possibilitat de realment no posar-ne, de títol, i deixar en blanc l’espai que s’hi reserva. Però aquesta solució és la pitjor de totes: potser hi ha algun conte que no necessiti títol, però no és pas aquest; aquest en necessita un de ben precís: el títol que faria que deixés de ser un conte gairebé perfecte per convertir-se en un conte perfecte del tot: el millor que hagi escrit mai.
A l’alba, es dóna per vençut: no hi ha cap títol prou perfecte per aquell conte tan perfecte que cap títol no li és prou bo, cosa que impedeix que sigui perfecte del tot. Resignat (i sabent que no pot fer altra cosa) agafa els fulls on ha escrit el conte, els estripa per la meitat i estripa aquesta meitat per la meitat; i així successivament fins a fer-ne miques.