La base de dades de les Lletres Catalanes
En un primer moment es decanta cap a l’hel·lenisme i els clàssics, i inicia la tasca d’estudiós de la literatura catalana medieval amb la publicació, amb vint anys d’edat, de L’Humanisme català (1934) i l’edició d’obres d’Antoni Canals. Un cop finalitzada la Guerra Civil, continua els seus estudis i es llicencia en Filosofia i Lletres a la Universitat de Barcelona. El 1942 n’és nomenat professor auxiliar i el 1945 es doctora en Filologia Romànica a la Universitat de Madrid amb una tesi sobre les traduccions castellanes d’Ausiàs March al segle d’or espanyol. El 1950 esdevé el primer catedràtic d’Història de les Literatures Romàniques i el 1965 és nomenat vicerector, càrrec que ocupa durant un any. Després d’exercir la docència a la Universitat Autònoma de Barcelona (1970-1976), torna a la Universitat de Barcelona, on exerceix fins al 1982. Del 1987 al 1990, any en què es retira de l’activitat docent, és professor emèrit de la Facultat de Filologia.
Gran dinamitzador dels estudis de literatura medieval, Martí de Riquer és membre de moltes entitats culturals i científiques, com ara la Real Academia Española (des de 1965), l’Institut de France, la British Academy, la Hispanic Society of America, l’Academia de Sevenze, l’Academia de Scienze e Lettere e Arti de Palerm, l’Accademia Ligure di Scienze e Lettere, la Société International Rencesvalls o la Reial Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona, de la qual és president de 1963 a 1996. A més, és membre honorari de la Modern Language Association of America, cap de secció de Literaturas Romances del Consejo Superior de Investigaciones Científicas i vocal del Patronato de la Biblioteca Nacional espanyola.
El nombre de publicacions, en molts casos fruit de les classes impartides a la universitat, superen els tres-cents títols entre llibres i articles, centrats en el camp de la literatura romànica medieval (especialment catalana, castellana, francesa i provençal), de la vida cavalleresca, del Quixot i del segle d’or espanyol. Provinent de la tradició investigadora iniciada amb Milà i Fontanals i hereu de la línia positivista marcada per Antoni Rubió i Lluch, Riquer ha fet escola com a docent formant tota una generació d’investigadors. Les diverses reedicions actualitzades de moltes de les seves obres palesen el rigor lògic i la revisió constant dels propis plantejaments.
Compagina l’alta investigació amb la divulgació. A més de col·laborar en diverses revistes de llengua i literatura d’àmbit català i internacional, és autor de l’edició d’obres de Bernat Metge (1959) i de treballs sobre Ausiàs March, Boscà o Ramon Llull. En el terreny de la lírica catalana medieval, publica diversos estudis i edicions dels textos d’Andreu Febrer (1951), Gilabert de Pròixita (1954) o Jordi de Sant Jordi (1984). A partir d’aquí, fa conèixer la poesia trobadoresca provençal amb l’edició de les obres de Cerverí de Girona (1947) i de Guillem de Berguedà (1971, 1996), així com la publicació de l’antologia de referència en tres volums Los trovadores, historia literaria y textos (1975). També realitza importants estudis sobre èpica, dels quals destaquen Los cantares de gesta franceses (traduïda al francès el 1957) i els treballs sobre la Chanson de Roland i Li contes del Graal de Chrétien de Troyes.
Quant a la literatura cavalleresca, cal esmentar l’edició del Tirant lo Blanc (1979, amb nombroses reimpressions) i la seva Aproximació al Tirant lo Blanc (1990). Prevalen també diversos estudis històrics sobre l’edat mitjana, la relació entre ficció literària i realitat cavalleresca, l’heràldica catalana i castellana i els estudis dedicats a l’armament medieval, especialment L’arnès del cavaller (1968). Pel que fa a la literatura espanyola, destaquen els estudis sobre La Celestina i una gran dedicació a El Quixot, tant el cervantí com el d’Avellaneda. A més, ha col·laborat amb José Mª Valverde en una Historia de la literatura universal i és autor de Quinze generacions d’una família catalana (1979, 1998) i de la part antiga d’Història de la literatura catalana, publicada en tres volums el 1964 (avui n’abasta quatre) i continuada en la part moderna i contemporània per Antoni Comas i Joaquim Molas.
Com a reconeixement de la seva fecunda trajectòria professional, Martí de Riquer ha rebut nombrosos guardons que l’acrediten com un dels millors romanistes catalans. A més de senador per designació reial el 1977 i Doctor Honoris Causa per les universitats de La Sapienza de Roma i de Lieja, entre els premis destaquen el Ramon Llull (1970), Nacional de Literatura Catalana (1985), Michel de Montaigne (1988), Menéndez y Pelayo (1990), Nacional de Ensayo (1991), Crítica de Serra d’Or (1991), Príncep d’Astúries de Ciències Socials (1997), Lletra d’Or (1999), Nacional de las Letras (2000) o Fundació Catalana per a la Recerca (2000), així com la Medalla d’Or de l’Ajuntament de Barcelona (1983) i la Creu de Sant Jordi (1992).
Revista de Catalunya, Revista de Occidente, Anthropos, Revista de Filología Española, etc.
• Doctor Honoris Causa per les universitats de Roma i Liège.
• Premi Michel de Montaigne, 1988.
• Premi Príncipe de Asturias de Ciències Socials, 1997.
• Medalla d’Or de la SGAE, 2005.
• Medalla Narcís Monturiol, 1983.
• Medalla d’Or de l’Ajuntament de Barcelona, 1983.
• Premi Nacional de Literatura Catalana, 1985.
• Premi Internacional Menéndez y Pelayo, 1990.
• Creu de Sant Jordi de la Generalitat de Catalunya, 1992.
• Premi Nacional de las Letras, 2000.
Ha antologat diverses obres de poetes i narradors catalans medievals i del segle XIX. Fundador de la Societé Internationale Roncesvalles. Especialista en història de la literatura, medievalista i profund coneixedor de la literatura provençal i renaixentista, és un dels romanistes més importants. Premi Bartolomé March a la crítica literària 2003 pel llibre ‘Para leer a Cervantes’. Ha publicat més de 200 llibres. Cristina Gatell i Glòria Soler han publicat ‘Martí de Riquer. Viure la literatura’ (2008).
EL CONCEPTE D’HUMANISME. — Pocs termes han donat lloc a tantes interpretacions i tan diverses com el mot «humanisme». Per aquesta causa, qualsevol definició és arricada i generalment no comprèn totes les activitats literàries que hom sol distingir amb aquest nom. Una interpretació ben clara, tanmateix, ha estat donada recentment per un dels nostres erudits que més a fons coneix l’humanisme català, Lluís Nicolau d’Olwer, del qual són aquestes frases: «Humanisme no és pas erudició en l’antiguitat greco-llatina. Aquesta erudició pot ésser un dels seus camins, però el camí no és el terme, ni les coses externes –àdhuc necessàries– no són l’home. Humanisme tampoc no és paganisme, com molts –uns per apologia, altres per diatriba– han pretès. El paganisme grec, en els seus darrers avatars, és una creació de l’humanisme; és la humanització de religions primitives, bàrbares i aristocràtiques. Humanització feta de part de l’home, així com el cristianisme és una humanització de la religió feta de part de Déu. Per això en tot el món antic, els deixebles de Plató foren camp assaonat a les prèdiques dels deixebles de sant Pau». «L’humanisme no és pas un cos de doctrina; no és una religió amb els seus dogmes, ni una ciència amb els seus teoremes, ni un partit amb el seu programa. L’humanisme no és altra cosa que la projecció de l’home: consisteix a esguardar-ho tot amb ulls humans, a capir-ho tot amb intel•ligència humana, a estimar-ho tot amb cor humà. Per això l’humanisme podria acceptar com a fórmula aquella de Protàgoras d’Abdera: «l’home és la mesura de tot» i aquella altra de Menandre: «sóc home, i res humà no m’és estrany». Així, pensant com a veritable humanista, Joan Alcover va parlar-nos de la humanització de l’art, i amarat de sentit humanista és el Cant espiritual de Joan Maragall.» (D’Universitat Catalana, febrer, 1933).
CARÀCTER TRESCENTISTA DE L’HUMANISME CATALÀ.— Aquests termes, però, poden aplicar-se a molts moviments intel•lectuals. L’humanisme en llengua catalana és un producte del trecento italià, imitant i traduint obres de la figura més destacada del qual, Francesco Petrarca (1304-1374), va començar i va finir. Tot al llarg de la seva durada, l’humanisme català, en llengua catalana, fou exclusivament trescentista. No hi fa res que Ferran Valentí sigui deixeble de Leonardo Bruni d’Arezzo (1370-1444), ni que moltes versions clàssiques siguin de fons completament medieval; el primer només conreà la llengua vulgar una vegada, la qual no marca pas la seva personalitat, que cal cercar en les seves obres en llatí; les altres neixen a causa d’una exigència del públic que desitjava llegir els clàssics en català tal com no li era llegut de recórrer als textos originals; això, certament, representa el fruit dels esforços dels primers humanistes catalans. L’humanisme omplí un segle de la nostra prosa, el darrer de l’antiga literatura catalana.
ANTECEDENTS DE L’HUMANISME CATALÀ. — És evident que l’estudi dels autors clàssics no entrà a Catalunya de cop i a tall d’innovació. Gairebé tots els autors que hom va estudiar-hi amb tanta assiduïtat en venir el corrent classicista, ja hi eren coneguts i constaven en les principals biblioteques; el que va fer l’humanisme fou orientar l’estudi dels autors antics, i posar de manifest llur valor de contingut i modernitat. El que més abellia als medievals eren les obres dels autors «historials» o moralistes, a les quals acudien amb un interès purament documental, no pas amb desig d’admirar-les per llur mèrit literari o valor estètic. Per això, obres com el Valter e Griselda de Bernat Metge o l’Escipió e Aníbal de Canals, tenen una significació extraordinària, perquè són mostres d’una forta devoció a la bellesa clàssica.
Hi hagué, doncs, antecedents de l’humanisme català que foren uns coneixements clàssics bastant extensos, dels quals són testimonis les nombroses citacions dels escriptors de l’antiguitat que trobem en la nostra literatura i fins i tot algunes versions catalanes que després assenyalarem.
No cal oblidar que Catalunya dominà a Itàlia i a Grècia, i que Pere III féu el notable elogi de l’Acròpolis en temps força anterior al renaixement clàssic. Els sobirans catalans posteriors mantingueren i protegiren l’humanisme; alguns ho manifestaren esplèndidament, com Joan I –que sens dubte coneixia la llengua grega– en expressar els seus desigs de visitar Atenes, i Alfons IV, que atorgà la pau a Cosimo de Medici a canvi d’un còdex de Titus Livi.
Entre els antecedents de l’humanisme a Catalunya, cal recordar la figura del Gran Mestre de Rodes, l’aragonès Juan Fernández de Heredia, personatge rellevant de la nostra història, gran impulsor dels estudis clàssics i que tingué la immensa fortuna de fer, o encarregar, versions directes dels autors grecs, cosa en el seu temps extraordinària, car ni el Petrarca ni el Boccaccio no arribaren mai a entendre aquesta llengua. Fernández de Heredia fou qui despertà la gran vocació humanística de Joan I, en la cort del qual s’educaren els escriptors catalans més notables de l’època, sobretot Bernat Metge.
Heredia, com a escriptor, és realment formidable, tant per la gran extensió de les seves obres, com pel nombre de compilacions i extractes d’autors clàssics que les formen. Les seves dues úniques produccions originals, La grant Crònica de Espanya i la Crònica de conquiridores, són dues vastes compilacions dels principals autors historials coneguts, des de Tucídides i Plutarc fins al pseudo-Turpí, Vicent de Beauvais i Alfons el Savi de Castella. Les altres obres d’Heredia són totes traduccions. Com ja veurem més endavant, algunes d’elles són fetes sobre versions catalanes.
DIFUSIÓ DE L’HUMANISME CATALÀ. – És un fet molt digne de tenir present que l’afecció clàssica que entrà a Catalunya amb l’humanisme, hi tingué una difusió estraordinària. Hi col•laboraren totes les terres de llengua catalana, el Principat, València i Mallorca, unes amb més intensitat que altres, però totes amb el mateix entusiasme i refinament de cultura.