La base de dades de les Lletres Catalanes
Joan Oliver i Sallarès, narrador, dramaturg, traductor i periodista, fa servir el nom de Pere Quart com a poeta. Neix el 29 de novembre de 1899 a Sabadell (Vallès Occidental), en el si d’una família de la burgesia industrial. El seu besavi, Pere Oliver, havia estat un dels fundadors de la Caixa d’Estalvis de Sabadell, i el seu avi matern, Joan Sallarès i Pla, un dels capdavanters del Foment del Treball en el tombant de segle.
Passa la infància immers en un ambient de casa benestant. Estudia el batxillerat als Escolapis de Sabadell i entre els anys 1916 i 1921 estudia Dret a la Universitat de Barcelona. De caràcter inquiet i rebel, i poc còmode amb els codis socials burgesos, estableix una forta amistat amb altres joves benestants sabadellencs com els escriptors Francesc Trabal i Armand Obiols, amb qui forma l’anomenat Grup de Sabadell, un grup marcat pel rebuig a la burgesia i pel desig de provocar la societat del moment.
En aquesta línia, organitzen actes com els Anti-Jocs Florals, creen un Club de Senyors del qual nomenen un ase com a president, i celebren conferències grotesques. D’altra banda, però, també treballen per difondre la literatura catalana a Sabadell i al Vallès. El seu projecte més ambiciós és la creació de l’editorial La Mirada (actualment Fundació La Mirada) que, a més de publicar títols escandalosos per a les tendències d’aquell moment, també edita autors com Josep Carner i Carles Riba. D’aquest grup sabadellenc, són Francesc Trabal i Joan Oliver, principalment, els qui elaboren les obres literàries més reeixides.
A partir del 1923, Joan Oliver escriu poemes i petits contes al Diari de Sabadell, que dirigeixen els membres del Grup de Sabadell, i el 1928 publica el seu primer llibre de proses, Una tragèdia a Lil·liput. Però no és fins al 1934, amb l’aparició del seu primer poemari, Les decapitacions, que signa amb el que és el seu pseudònim poètic, Pere Quart (Pere, un dels noms de bateig, i Quart, perquè era el quart d’onze germans). Aquest poemari és considerat per la crítica com un dels més brillants escriptors de la seva generació.
Aquesta prometedora carrera literària és escapçada per l’esclat de la Guerra Civil espanyola. Durant el conflicte, Joan Oliver s’implica intensament en la lluita antifeixista, presideix l’Agrupació d’Escriptors Catalans, filial de la Unió General de Treballadors (UGT), i organitza el Servei de Biblioteques del Front.
El 1939 s’exilia a França, on està un temps amb altres escriptors catalans al castell de Roissy-en-Brie i després a Saint-Cyr-sur-Morin. S’exilia, primer a Buenos Aires, on el col·lectiu de refugiats es trasllada en el vaixell Florida, i, finalment, a Santiago de Xile, on resideix nou anys.
A Xile, mira de guanyar-se la vida amb diversos oficis, tots efímers, i escriu guions radiofònics de propaganda antinazi. Enyorat del que ell anomena la seva pàtria, torna a Catalunya el 1948, on troba un país derrotat i empobrit pel franquisme.
Poc després d’arribar, la policia registra casa seva, li retiren el passaport i ingressa a la presó Model de Barcelona on està dos mesos i mig. Uns mesos més tard, la seva dona, Conxita Riera, mor de leucèmia. Són per a Joan Oliver uns anys molt amargs. Fruit d’aquestes experiències fa els llibres Saló de tardor i Terra de naufragis. La correspondència mantinguda amb l’escriptor Xavier Benguerel fins al 1984 n’és també testimoni.
Durant uns anys sobreviu treballant en una impremta familiar i fent traduccions, sobretot d’obres de teatre, en un intent de revitalitzar i fer accessible a un públic burgès l’art dramàtic de la postguerra. La seva situació comença a canviar quan, el 1955, accepta la direcció d’una col·lecció de novel·la catalana a l’editorial Aymà (posteriorment Edicions Proa i, després, integrada dins del grup Enciclopèdia Catalana).
Contribueix també a la fundació de l’Agrupació Dramàtica de Barcelona. Un cop casat en segones núpcies, viu encara de col·laboracions a la revista Destino, amb el pseudònim de Jonàs, dirigeix un temps l’editorial Alcides, i elabora un diccionari de literatura a l’editorial Montaner y Simón (la mateixa on també treballaria en tornar de l’exili l’escriptor Pere Calders). Més tard dirigeix l’editorial Proa.
Publica les seves traduccions d’obres de Molière, Carlo Goldoni, Anton Txèkhov, Bernard Shaw, Samuel Beckett i Bertold Brecht. En canvi, partidari d’un teatre d’autoria catalana, no obté del públic l’èxit esperat en les seves temptatives com a dramaturg. La seva obra més reeixida es considera que és Ball robat. Tot i que sempre ha estat present en el món teatral català, ja sigui a través d’alguna de les seves traduccions o d’alguna de les seves obres pròpies, amb motiu de la commemoració del Centenari del seu naixement (1999), es recuperen amb força ressò algunes de les seves peces, com la traducció de Tot esperant Godot, de Samuel Beckett, dirigida per Lluís Pasqual, al Teatre Lliure de Barcelona, o amb muntatges a partir de la seva obra com Això guixa, dirigit per Pere Planella, al Mercat de les Flors de Barcelona, o Joan Oliver, dirigit per Carlota Subirós, al Teatre Nacional de Catalunya.
El seu ressò com a poeta es produeix el 1959 amb l’aparició de la que ha estat considerada la seva obra mestra: el poemari Vacances pagades. Aquest llibre és un punt de referència per a tota una nova generació de poetes que, tenint a Pere Quart com a model, propugnen una nova manera de fer poesia, no elitista i més atenta a la realitat social.
Aquesta nova poesia, coneguda com a “poesia social”, és el corrent literari hegemònic durant la dècada dels seixanta. El seu últim gran ressò i, a la vegada, inici del final és el mitificat recital “Price dels poetes”, on diversos autors fan una multitudinària lectura de poesia, en solidaritat amb la classe obrera.
Joan Oliver es converteix en una figura pública i la seva actitud honesta i contestatària el fan veure com un símbol de la lluita antifranquista. És com una mena de “patriarca” per als més joves i participa activament en actes de protesta com els de “La caputxinada” (1966) —una tancada de diversos intel·lectuals al convent dels Caputxins de Sarrià, a Barcelona—, on personatges universitaris aleshores joveníssims, que hi participen, com la futura escriptora Montserrat Roig, el retraten anys després com un “personatge venerable amb una atracció indefinible per la seva actitud cívica”.
Finalitzada la dictadura i restaurat el govern de la Generalitat i el Parlament de Catalunya, continua mantenint una posició crítica i insubornable, fins a l’extrem de rebutjar la Creu de Sant Jordi de la Generalitat. Protagonitza també una de les primeres reivindicacions professionals com a escriptor, amb el suport d’alguns membres de la Generació del 70, arran de la seva precària situació econòmica després d’haver exercit la direcció literària d’Edicions Proa, durant una sèrie d’anys, sense cap previsió de prestació de jubilació. En unes declaracions a Catalunya Ràdio, en els últims anys de la seva trajectòria, no amaga que està molt desanimat del col·lectiu d’escriptors i els retreu públicament el fet d’adoptar una postura còmoda amb la nova situació cultural i política creada amb el restabliment de la democràcia a Catalunya.
Lúcid fins a l’últim moment, Joan Oliver, segurament que més conegut en la història de la literatura catalana com a Pere Quart, mor el 19 de juny de 1986. El seu nom ha estat novament reivindicat el 1999, dins els nombrosos actes commemoratius del Centenari del seu naixement, en el qual han participat activament la Fundació La Mirada de Sabadell, amb una exposició retrospectiva de la seva trajectòria, Marines soledats, i diverses institucions, sota l’orientació de la seva filla, Sílvia, i del seu nebot, l’escriptor i exdiputat del Parlament de Catalunya, Ignasi Riera.
• Premi d’Honor de les Lletres Catalanes (1970).
• Ciutat de Barcelona (1980).
• Medalla de la Ciutat de Sabadell (1980).
• Rebutja la Creu de Sant Jordi (1982).
• Membre bàrbar d’estar per casa, de la Fundació Bosch i Cardellach (2016).
Tots hem estat infants, i tots hem salvat alguna cosa del naufragi de la nostra infantesa
Formulari d'enviament de postals (Envia un missatge per mail a qui desitgis, la postal s'inserirà automàticament.)
Formulari d'enviament de postals (Envia un missatge per mail a qui desitgis, la postal s'inserirà automàticament.)
Sapiguem, ases, que el món és rodó,
que és fet de terres i de mars!
Orelluts, aprenguem el mapa
dels continents i les nacions!
S’estenen els camins molt més enllà
dels que petgem nosaltres sota el bast;
hi ha milions de vides com la nostra
i d’altres amos verga en mà.
Ja és hora de saber-ho, això:
pastura de tothom
és la Terra, germans;
i l’estatge, de tots els estadants.
Amb asenades tanmateix
mai no ens en sortiríem, de segur;
parem bé les orelles, doncs;
fem-nos tots coneixents.
Aleshores el nombre
farà la força de debò.
Text:
¿Encara s’esbadellen les albes lluny de mi
en el país feliç a on mena
un paorós camí,
sense rodera ni petjada lleu,
com d’aigua tèrbola i serena?
Jo, mentrestant, travesso el freu,
peu nu dins una barca que s’emplena
d’aigua tenyida per la sang
dels qui sofriren sense pensament
d’amor ni d’odi la darrera pena,
guerrers de rostre blanc
entre l’atzar i l’espavent,
només amb l’arma del lament.
Tota la nit dintre mos ulls oberts
a estels inerts, a llunes foses,
a sols extints camí d’albes moroses,
a inferns glaçats temps ha deserts,
a tanta nit, a tanta llum nonada,
a tanta mort a nova mort damnada.
Les ombres moren i reculen vers
l’ombra les clares vides.
Oh, blau, oh blau pretès
vivent només en les humanes crides,
indeleble i suau com el no-res!
Espero que no em miri,
que no em vegi.
Sospito que hi és sempre,
que no falla,
que em té fitxat,
que no hi ha escapatòria.
Temo que m´amenaci,
que em renyi,
que em castigui,
o que m´espiï,
i em segueixi.
Em desficien els misteris,
els oracles,
els enigmes,
els dons, els privilegis,
els èxtasis.
Les cerimònies em desassosseguen:
el culte,
el núvol sacre.
I voldria sentir-lo i veure´l,
parlar-hi, entendre´l,
servir-lo com un home
sempre.
Voldria que em prengués d´una vegada
o que em mudés en fulla,
en cosa pura, estúpida
en pedra o aigua,
en aire, en volva,
en àtom,
del seu total reialme.
Vull amor o calma.
He decidit d’anar-me’n per sempre.
Amén.
L’endemà tornaré
perquè sóc vell
i tinc els peus molt consentits,
amb inflors de poagre.
Però me’n tornaré demà passat,
rejovenit pel fàstic.
Per sempre més. Amén.
L’endemà passat l’altre tornaré,
colom de raça missatgera,
com ell estúpid.
No pas tan dreturer,
ni blanc tampoc.
Emmetzinat de mites,
amb les sàrries curulles de blasfèmies,
ossut i rebegut, i lleganyós,
príncep desposseït fins del meu somni,
Job d’escaleta;
llenguatallat, sanat,
pastura de menjança.
Prendré el tren de vacances pagades.
Arrapat al topall.
La terra que va ser la nostra herència
fuig de mi.
És un doll entre cames
que em rebutja.
Herbei, pedram:
senyals d’amor dissolts en la vergonya.
Oh terra sense cel!
Però mireu-me:
he retornat encara.
Tot sol, gairebé cec de tanta lepra.
Demà me’n vaig
-no us enganyo aquest cop.
Sí, sí: me’n vaig de quatre grapes
com el rebesavi,
per la drecera dels contrabandistes
fins a la ratlla negra de la mort.
Salto llavors dins la tenebra encesa
on tot és estranger.
On viu, exiliat,
el Déu antic dels pares.
Quan la nostra comarca
fa el tomb, a l’alba, cap al sol;
i quan la nit s’agemoleix, recula,
mai, emperò, dissolta
en la claror total i omnímoda
-que fóra ja la glòria, sembla-
solen els moribunds
llançar l’últim alè.
(M’ho ha dit un metge taciturn,
de vasta experiencia.)
I així va ser per a la meva
dolça i petita fugitiva,
a qui un déu, barroer caçador,
colpia de bursada.
Moria lentament
entre els meus braços.
Al cel sutjós
d’una ciutat nostra i estranya
on tot era tardor,
l’alba mentia,
un altre cop mentia!
Ai, sense arrels cessa la flama!
La meva soledad tocant la seva,
Inútilment, com l’ombra damunt l’ombra.
Muda i cega ja, i sorda,
i ja esvanit el seny preciosíssim,
però encara la cosa més bonica
del món dels homes,
fets a semblança i a despit dels déus.
Demano la paraula prèvia.
Vull dir -i que d’un cop se sàpiga!-
que jo sóc Jo,
que sóc el Centre
i l’Àrbitre.
Que tots vosaltres, tots,
-això anant bé-
sou els meus conterranis:
parents, veïns, creditors meus,
proïsme meu pròpiament dit;
que tots els altres, tots,
bons i dolents
-grocs i negres, antípodes, gitanos-
són, a tot estirar
i encara gràcies,
els meus contemporanis.
Sapigueu que:
quan us veig, de fet,
us suscito, us ressuscito;
i en pensar-vos
us dono una esperança.
Però si us he perdut de vista,
mentre us oblido o us ignoro,
dormiu el son del just,
com se sol dir.
No passeu de potències
en el sentit més trist de la paraula.
Ja ho sé. Molts espereu
amb candeletes
el dia de cantar-me les absoltes.
No us enfileu, si us plau:
en el millor dels casos,
quan jo mori,
tots, tots,
bons o dolents,
sereu només els meus supervivents.
Lletres d’impremta diran
el que no dic de paraula:
tu m’has salvat de la nit
(aquí el nom en caixa baixa),
lluna seguida,
brasa partida,
malaguanyada!
M’has salvat del gel desert,
del silenci sense calma,
de la set en rius amargs,
primera resposta amb ales,
tebi ressol de desglaç,
o font picant de besades
Tu m’has salvat d’una nit
de ceguesa solitària
lluna seguida,
brasa partida,
malaguanyada!
(Aquí el nom que et vaig posar com una corona falsa).
Aquell temps abundós ha passat a altres mans
el desig i la sang s’afanyaven per mi
Ara l’any és estret, tot s’allunya entorn meu
bullen remotament les ciutats sense mi
No em preguntis on vaig, que no m’alço ni em moc,
tanco els ulls i la llum no s’adona de mi
Els records són feixucs o lleugers
Tant se val, hi ha una veu pels camins
que s’aparten de mi
No he dit mai a ningú el meu nom i el meu mal
els diré quan la mort s’enamori de mi
Si em retrob i em conec a la nova claror
provarà d’alçar el crit, ço que resti de mi.
Res no he perdut,
que res no posseïa qui arribava
invàlid i nu.
Però he guanyat a poc a poc, de pressa,
rovell d´enyors, peresa acovardida
i una mesura rasa d´incerteses
on cerca brins la desmenjada fe.
Antonio, mestre perruquer,
ha sorprès la seva muller
en amorosa baralla
amb un tercer.
I el cap li talla
amb la navalla,
tot cridant: – Traïdora! Infidel!
I tot pensant: – Bonica i barata
obtinc així una testamodel
per a l’escaparata.
Em cal un règim per a amagrir.
La pell em tiba, panteixo massa.
No em moc de casa, menjo a desdir:
és clar, m’engreixo com un garrí,
–allò que passa.
Però, ara sí:
poques segones, gens de carbassa
i les cent passes cada matí.
Ja tothom parla de Sant Martí!
Conill, per què tems el temps?
La pineda està tranquil.la
i tanmateix mous ensems
musell, orella i pupil·la.
–Escolto la veu dels pins,
flairo l’oratge que em fibla
i esguardo vers els camins
de la ciutat invisible
on homes de cor mesell
desengreixen el fusell
que fa aquell pet tan terrible.
D’ençà que em vaig veure constret a viure encaixonat en un pis de cent metres quadrats —o potser menys— convisc amb un gos de grandària mitjana. Sé que molts afirmen que tenir gossos en aquestes condicions és no estimar-los i condemnar-los a presó. Però jo no sóc d’aquest parer; com tampoc no comparteixo els sentiments refinats que els animals casolans desperten en certes animetes més aviat extravagants. L’exigua caritat de què —míser com sóc— disposo, la reservo per al meu proïsme pròpiament dit i per a mi mateix. He de confessar que mai no m’he entretingut a considerar si el meu gos era feliç o no. Procuro donar-li un tracte decent i res més. En rigor prenc el meu ca com una joguina vivent, com un company que no exigeix res, ni conversa ni tan sols atenció. Hi ha persones delicadíssimes que diuen: «Prou gossos! Un els posa afecte i quan es moren et proporcionen un disgust.» Això és sensibleria i egoisme. Per a mi els gossos són intercanviables; és allò de: «El rei ha mort, visca el rei!» En busco un altre, si pot ser de la mateixa raça i de la mateixa grandària; i li poso el mateix nom.
[…]
Jo crec que si dono al meu gos pa, sostre i jaç de baldraga, ja compleixo com cal. Més encara: amb això pretenc haver-me guanyat el seu agraïment i la seva «adoració». Perquè jo aspiro, sempre he aspirat, que el meu gos m’adori. I així ha estat, i així és encara. M’adora perquè sóc el seu déu, un déu fals, ben entès, però força puntual en el compliment de les seves funcions providents. I si a vegades sóc injust amb ell… Per ventura la mateixa Providència no sembla sovint injusta o si més no distreta amb nosaltres? Fa molts anys se’m va acudir una quarteta que mai no havia gosat publicar ni tan sols escriure. Però aquí trobo que hi encaixa, estrafolària i tot com és. Diu així:
Al meu gos
L’orella et començo a retòrcer,
et faig dejunar i no per gust;
vull ésser amb tu una mica injust,
perquè Déu amb mi ho sigui força.
[…]
Ho dic i ho repeteixo: m’agrada que el meu gos em segueixi, em cregui, m’aguanti. Que em conegui el timbre de veu i el xiulet, els passos, el geni —el mal geni—, el sentit de les mirades. Que entengui el significat d’unes quantes paraules, un vocabulari bàsic, que faciliti les nostres relacions mútues.
Em complac en gran manera en la soledat acompanyada de gos. Aquesta sí que és la veritable «soledat de dos en companyia». La discreció del gos és gairebé mineral. En presència d’ell puc recitar versos cursis o cerebrals, imitar la vedette femenina del moment; puc confiar-li en veu alta el meu gran secret, invocar el nom prohibit, furgar-me el nas, si em ve de gust, o rascar-me la planta del peu. El gos continuarà immòbil, estirat al seu racó, lluny i prop de mi, amb les orelles sempre obertes. Fidel, humil, genuí practicant del clássic nil admirari, inacabable de respecte i de paciència.
Atletes d’oficina, gladiadors de bar,
sedentari ramat d’hereus de Grècia i Roma,
laietans de no res propensos al tracoma,
tants com els grans d’arena o les ones del mar,
han bastit el nou temple del culte muscular
on oficien bípedes de ment insulsa i soma,
que supliquen a veure qui encoixeix o s’eslloma
i a fer la guitza a guitzes a l’enemic més car.
Avui que s’hi congrega l’església innumerable
—si no pels déus ungida, dopada pel diable—,
estiba bracejaire de carn racional,
proclamarem atònits: «Han arribat els dies
que en l’esperit del poble, ja quiti d’heretgies,
s’ha obrat el gran miracle de la fe universal!
Una nit de lluna plena
tramuntàrem la carena,
lentament, sense dir re …
Si la lluna feia el ple
també el féu la nostra pena.
L’estimada m’acompanya
de pell bruna i aire greu
(com una Mare de Déu
que han trobat a la muntanya.)
Perquè ens perdoni la guerra,
que l’ensagna, que l’esguerra,
abans de passar la ratlla,
m’ajec i beso la terra
i l’acarono amb l’espatlla.
A Catalunya deixí
el dia de ma partida
mitja vida condormida:
l’altra meitat vingué amb mi
per no deixar-me sens vida.
Avui en terres de França
i demà més lluny potser,
no em moriré d’enyorança
ans d’enyorança viuré.
En ma terra del Vallès
tres turons fan una serra,
quatre pins un bosc espès,
cinc quarteres massa terra.
“Com el Vallès no hi ha res”.
Que els pins cenyeixin la cala,
l’ermita dalt del pujol;
i a la platja un tenderol
que batega com una ala.
Una esperança desfeta,
una recança infinita.
I una pàtria tan petita
que la somio completa.