La nit dels blipverts

Quan va ser a casa, en Pau va adduir mal de cap i se’n va anar de dret al llit. Era incapaç de parlar amb la Teresa. Ni tan sols es veia amb cor de mirar-la. Va tancar el llum i es va estar tretze hores ajagut, immòbil, alternant els accessos de fred i de calor, donant voltes al que havia passat al magatzem de llibres, excitat i penedit, pensant en l’endemà, en la Teresa —que dormia al seu costat mentre ell ho feia veure—, en els anys que havien passat junts i en els anys que els quedaven per viure, en la seva incapacitat d’enganyar-la, d’ocultar-li el que havia succeït, preveient tot el que preferia estalviar-se: els falsos viatges de treball, les falses entrevistes, les trucades amb falsos amics, les excuses falses, la trista vida de l’agent doble.
L’any 1985, el Channel Four britànic va produir l’episodi pilot de la sèrie Max Headroom, que en Pau havia vist al programa Arsenal. En aquella distopia, un geni juvenil dissenyava els blipverts, uns anuncis breus tremendament efectius però que presentaven danys col•laterals: incorporaven tanta informació que a alguns espectadors els esclatava literalment el cervell. Així se sentia en Pau aquella nit: pensava al mateix temps en el que hauria d’haver fet, en el que estava a punt d’esdevenir, en el que podria haver deixat de passar. Recuperava sensacions antigues que ara es barrejaven amb altres de noves i que resultaven complexes de gestionar: il•lusió, recança, por, buidor, desig. Tenia la ment a punt d’explotar, sacsejada per imatges, per records, per sentiments, per especulacions.
No parlem pas d’una foguerada. Primer de tot, ell i la substituta d’anglès canviarien de ciutat. Es va esgotar fabulant una nova vida, un nou ordre, una nova manera de ser, d’estar en el món. Se sentia alhora eufòric i miserable, planejava i es penedia, argumentava i s’estovava.
L’endemà va trobar la substituta d’anglès a la sala de professors. Sense intercanviar cap paraula, es van encaminar al magatzem de llibres.
Quan en va sortir, se sentia tan agraït que només es va calmar quan li va comprar un braçalet en una joieria del centre.
Al vespre, tan bon punt va arribar a casa, en Pau ja sabia el que havia de dir. Mig de broma, anys enrere la Teresa i ell havien acordat que si apareixia una tercera persona en parlarien i es separarien de mutu acord. Es consideraven prou conseqüents i civilitzats per solucionar-ho sense dramatismes innecessaris. Doncs bé, ja hi eren. Aquell mateix dia, en Pau havia demanat a en Ferran que l’acollís a casa seva fins que amb la seva nova parella trobessin un pis on anar a començar el que sens dubte seria la millor etapa de la seva vida.
Potser el més adient hauria estat passar la nit amb la substituta d’anglès, però tot havia anat tan de pressa que ni tan sols havien intercanviat els números de telèfon. Així doncs, després d’explicar breument a la Teresa que s’havia enamorat d’una altra dona, va barbotejar un adéu evitant-li els ulls i es va dirigir a casa d’en Ferran.