Quan arribava la calor anàvem a la platja…

Quan arribava la calor anàvem a la platja. La Sierrita em guiava, travessàvem el carrer Llull, i sempre aterràvem al Camp de la Bota. Quan començava a trepitjar la sorra la veïna s’esbojarrava, corria, reia, i el Pepito es posava a bordar i s’hi tornava boig també, saltant al seu voltant, i la nena xalava.

Me’n recordo d’un dia que hi anàvem tot enraonant del que es deia sobre el que havia passat poc abans. Com a resultat, un jove havia mort a prop d’on vivíem. Les veus parlaven d’una baralla entre bandes i de mala sort, el cap del noi havia topat amb un cantell de la vorera. Finalment vam arribar a la platja. Així que ens havíem mig instal·lat a prop de l’aigua, la Sierrita va començar a deixar-se anar, patapam i a terra, que el primer cop em va espantar i tot. I abans de caure deia «pum» i ja la tenies tan llarga i grossa com era. Llavors em mirava, rompia a riure i s’alçava. Al cap d’un moment, tornem-hi. De seguida la Carlota va imitar-la i costelles a terra i riure. El Pepito bordava i saltava amb elles i, quan queien, es llançava a llepar-les. I no sabia què, però a mi no m’acabava de fer gràcia, aquella pallassada, mira tu. Perquè la Sierrita era d’aquelles persones que amaguen la por ben amagada i també les penes, així passen per valentes, però llavors no sé si jo ho sabia, això, ella sempre tan alegre i «cuando calienta el sol aquí en la playa», ja saps, llavors estava de moda, i la Sierrita vinga cantar i fer soroll, però vés a saber què pensava.