Una tempesta intermitent…

Una tempesta intermitent havia sacsejat la nit sobre Barcelona. En Tomàs Darné havia dormit malament al seu petit apartament, en un entresòl sota els porxos de la plaça del Mercadal, regirant-se al llit, despertant-se més d’una vegada, fins i tot aixecant-se per mirar una estona la televisió, i, en tornar al llit, a la fi havia aconseguit agafar el son, quan gairebé ja era hora de llevar-se. Cansat, ho havia fet per disciplina, encara que l’esperava un matí com tants d’altres, sense gairebé res a fer, tret d’anar a nedar a la piscina del poliesportiu, fins ben entrada la tarda quan hauria de recollir el taxi per fer el torn del vespre. Seguint la mateixa rutina dels dies feiners, després d’una dutxa ràpida i vestir-se, en Tomàs havia sortit de casa i s’havia trobat de ple amb l’activitat del mercat de Sant Andreu. El carrer era moll i l’aire fresc, fins i tot una mica fred, a finals d’aquell mes d’abril.

Després de comprar el diari, va instal·lar-se a la seva taula de sempre al Rabasseda, el petit cafè que hi havia a la mateixa plaça on vivia en Tomàs. Li agradava seure al costat dels finestrals i, mentre es prenia el seu cafè amb llet i un croissant, fullejar el diari i alhora badar amb l’activitat dels matins de mercat. Aquell matí se sentia un xic inquiet, de mal humor, fins i tot. Una idea li venia últimament al cap i aquella nit, contemplant la tempesta, l’havia tornat a assetjar. Seria capaç de redreçar la seva vida?