Contrapunt, monument en memòria de Maria Aurèlia Capmany

A l’entorn de la taula del cafè es parlava de coses importants: de dones i de política. Sabien amb una absoluta seguretat que els alemanys guanyarien la guerra i que l’ordre del món depenia d’un bastó. I si algú, il·lús, es permetia dubtar d’aquestes veritats, la veu dilatava, com si un amplificador s’hagués disparat, i un cop de puny feia vibrar els vasos i les ampolles de cervesa amb un dring de festa. Perquè al moll dels ossos dels vells betulians hi havia la idea, més vella que ells, més vella que Betúlia, més vella que el primer home que va tenir el desvergonyiment d’estampar-la en un paper, que els homes són com llops per als altres homes i que el món és del qui primer hi clava dentegada. I, si no, digueu: per què hem perdut la guerra, nosaltres?

El cotxe entrava per la Rambla pel carrer de Santa Anna. Teresa havia anat parlant del destí ce Carola i Sindu li contestava amb aquella incongruència que els permetia conversar llargament sense cansar-se. Entre les moltes coses que se li anaven acudint va iniciar un comentari entusiasta sobre l’aspecte de normalitat que la ciutat oferia, però no va acabar de dir-hi i es quedà amb la boca oberta. Tomeu havia frenat perquè la calçada de la Rambla era plena de gent. Al mig del passeig hi havia una grana fogata. La visió de la gentada mòbil i compacta alhora, la claror misteriosa del foc van fer-li agafar ganes de tornar-se’n. No podien pas. Van seguir la corrua de cotxes que afegien a l’agitació l’enrenou de les botzines i lentament van arribar al Romea. La cosa no devia ser tan greu perquè el Romea era ple de gent. Hi havia expectació per l’estrena de Les garses de l’Ignasi Iglésias. El tema de la nit va ser, en canvi, la indignació, una altiva indignació pels esdeveniments de la Rambla. En Sindu Pujades es va assabentar del que havia passat pel noi Samsó. Era jove en Samsó, però ja es veia que tirava per advocat de fama. El fet era aquest: uns oficials de l’exèrcit havien assaltat la redacció del setmanari Cu-cut!, havien tirat daltabaix del balcó els mobles i després n’havien fet un gran foc al mig de la Rambla.