Maria Aurèlia Capmany Farnés

A l’entorn de la taula del cafè es parlava de coses importants: de dones i de política. Sabien amb una absoluta seguretat que els alemanys guanyarien la guerra i que l’ordre del món depenia d’un bastó. I si algú, il·lús, es permetia dubtar d’aquestes veritats, la veu dilatava, com si un amplificador s’hagués disparat, i un cop de puny feia vibrar els vasos i les ampolles de cervesa amb un dring de festa. Perquè al moll dels ossos dels vells betulians hi havia la idea, més vella que ells, més vella que Betúlia, més vella que el primer home que va tenir el desvergonyiment d’estampar-la en un paper, que els homes són com llops per als altres homes i que el món és del qui primer hi clava dentegada. I, si no, digueu: per què hem perdut la guerra, nosaltres?

El cotxe entrava per la Rambla pel carrer de Santa Anna. Teresa havia anat parlant del destí ce Carola i Sindu li contestava amb aquella incongruència que els permetia conversar llargament sense cansar-se. Entre les moltes coses que se li anaven acudint va iniciar un comentari entusiasta sobre l’aspecte de normalitat que la ciutat oferia, però no va acabar de dir-hi i es quedà amb la boca oberta. Tomeu havia frenat perquè la calçada de la Rambla era plena de gent. Al mig del passeig hi havia una grana fogata. La visió de la gentada mòbil i compacta alhora, la claror misteriosa del foc van fer-li agafar ganes de tornar-se’n. No podien pas. Van seguir la corrua de cotxes que afegien a l’agitació l’enrenou de les botzines i lentament van arribar al Romea. La cosa no devia ser tan greu perquè el Romea era ple de gent. Hi havia expectació per l’estrena de Les garses de l’Ignasi Iglésias. El tema de la nit va ser, en canvi, la indignació, una altiva indignació pels esdeveniments de la Rambla. En Sindu Pujades es va assabentar del que havia passat pel noi Samsó. Era jove en Samsó, però ja es veia que tirava per advocat de fama. El fet era aquest: uns oficials de l’exèrcit havien assaltat la redacció del setmanari Cu-cut!, havien tirat daltabaix del balcó els mobles i després n’havien fet un gran foc al mig de la Rambla.

Tota la vida de Jeroni se’ns ofereix com una monòtona repetició del mateix tema. Cada període de la seva existència és un assaig per començar a viure sense acabar d’aconseguir-ho. Quan ja gairebé és a punt d’aconseguir-ho, una força, que ell no pot preveure ni dominar, el torna al punt de partida, neix cada vegada de nou per córrer a morir-se, i en aquest període breu de vida, com un inhàbil nedador intenta surar amb el respir àvid i breu del que s’ofega.

Mai no va viure ben bé del tot, i potser per això podem perdonar-li tota la seva crueltat com perdonem les criatures aviciades, perquè encara no saben com és de respectable la vida i importants els que procuren mantenir-la ordenada i neta.

Potser, qui sap, ara que ja tenia trenta-dos anys, ara que ja estava ben decidit a adaptar-se a les lleis dels seus, que prometia ser fidel a la seva casa i al seu nom a canvi d’una vida llarga, intentava girar-se d’esquena a la seva mort i per això es preparava a ben morir, tal com ells li exigien, perquè potser ells podrien salvar-lo.

Carolina devia trobar unes paraules noves, una veu menys segura, qui sap si plena d’una llunyana tendresa. I les nits de l’últim setembre passaven i ella no deixava el costat del seu llit, parlant a poc a poc si ell li ho demanava, o llegint, o bé cosint, en silenci, només que ell fes un signe amb la mà o tombés el cap per intentar dormir.

Tot parlant, allunyant els fantasmes de la solitud, Carolina el conqueria de nou com durant aquelles tardes d’estiu conqueria el llibertí poeta per al seu amor casolà i endreçat. I Jeroni es deixava seduir i no sols confessava i combregava, i beneïa les dues pàl•lides i espantades noies, amb un gest mig avergonyit, mig cansat, sinó encara més, lliurava allò que ell creia el llegat de la seva vida a les mans venjatives de Carolina.

Com ho hem de fer per entendre aquest últim acte de la vida de Jeroni? Hauria pogut guardar les seves Memòries a qualsevol racó de la biblioteca i escriure a Erasme que les anés a buscar. Hauria pogut enviar un dels mossos a Girona i dipositar a mans de l’amic el seu tresor. Hauria pogut donar-les al seu advocat, el mateix que duia la defensa del procés interromput. Hauria pogut enviar a buscar qualsevol amic que per força havia de tenir. Per què no ho va fer?

L’afalac continua essent l’arma de l’estúpid contra l’home d’intel•ligència privilegiada. Carolina devia trobar les paraules exactes per obtenir tota la seva confiança i Jeroni devia amollar confidències, petulant i gairebé feliç de sentir-se tan admirat.

—Vet aquí l’obra de la meva vida —devia dir-li—; si em promets salvar-la de les intencions destructores del meu pare a tu te la confiaré. —I amb quin orgull i entendridora ingenuïtat devia explicar-li—: Aquí hi ha la veritat. Una veritat nua, escandalosa, obscena, com és sempre la veritat als ulls dels nostres contemporanis. He venut la meva ànima al preu de la veritat i no em dol.

I Carolina assentí. No podem dubtar ni un sol moment que amb una claríssima visió d’allò que destruïa i salvava. Prengué el feix de papers plens de la lletra ben feta i espessa de Jeroni i el guardà a la caixa de núvia, on es quedaria, a tot estirar, dues setmanes.

Prometé, segurament no una vegada, sinó moltes, prometé escriure a Erasme, cosa que va fer, i lliurar-li el plec de les Memòries, cosa que ni tan sols mencionà a la carta.

Jeroni moria el dia 29 de setembre i Carolina s’apressava a cremar, sense ni tan sols llegir —per què hem de suposar que llegiria les Memòries?— tot el rastre que ell tan desitjava deixar entre els seus.

La carta que escriví a Erasme deia així:

«Sr. don Erasmo Bonsoms.

»Distinguido amigo: Con el corazón embargado de dolor le comunico la muerte de mi amado esposo que Dios haya en su Gloria. Murió reconciliado con Dios y acompañado del amor y respeto de los suyos.

»Reciba usted mi consideración mas distinguida.

»Carolina Masramón, Vda. Campdepadrós»

No he entès mai per què Erasme va conservar aquesta carta, si no és com a símbol de tota l’estupidesa, la buidor, la maldat de Carolina, dona estúpida sense engruna d’imaginació. Ell, en canvi, devia imaginar els seus bonics ulls negres plens d’una comunicada llum quan les flames destruïen la fràgil veritat d’unes paraules.