Li agradava especialment portar-me a passejar…

Li agradava especialment portar-me a passejar per la Barcelona vella, la de la seva infantesa, la que ell estimava més: Santa Maria del Mar; el barri de Ribera; els carrers del voltant del de Mercaders, on ell havia nascut; la Catedral, per ensenyar-me el cap del gegant Matamoros. També em portava a veure les festes tradicionals, com el Corpus; des del balcó de can Manuel Basté (advocat de la família Sagarra i nebot de Lluís Duran i Ventosa) es veien perfectament els gegants.
Una imatge que tinc ben present es la del dia que va acabar la Guerra Mundial: em va ensenyar la portada de La Vanguardia, que ho anunciava amb lletres ben grosses. Estava molt eufòric.
El meu pare no em renyava mai. Sempre em va tractar amb tendresa gran. En moltes ocasions ell sabia que m’havia de renyar, i no s’atrevia. Em va tolerar força coses. Jo era per a ell una mena de peça que no encaixava i no sabia gaire què fer-ne. I és que quan no tenia més remei que fer de pare es trobava molt incòmode, perquè no en sabia.
Recordo molt bé la imatge d’en Soler Vicens, assegut al costat del meu pare al sofà i els papers de La Divina Comèdia omplint aquella tauleta baixa del despatx. Quan escrivia comèdies, es passejava llegint en veu alta els diàlegs, per veure si quedava bé. Imitava les diverses veus dels personatges.
Però la imatge més freqüent era veure’l a la taula de l’escriptori treballant. Jo anava per terra, jugant amb els soldats de plom i el tren, i mirava les cames que li sortien pel costat de les potes.