Elegia I

Els matisos entre les nostres existències són tan semblants
que preguntem tots el mateix en veu alta,
i després, silenci.

No se sent res en aquests silencis callats,
i preocupats per repetir la pregunta
ens oblidem de la resposta
creient que no són perfumades les flors que busquen papallones.
No hi ha flors equivocades.
Que la pregunta sigui important
té a veure amb la dimensió de la necessitat
no amb la de la resposta,
i la resposta respondrà a la necessitat, no pas a la pregunta.
De tot el cel jo només en veig una part,
compto el temps com nits i dies, els diferencio per un canvi de to,
i el cel que hi ha al darrera ni tan sols és blau.
De què li serviria a la flor que la llum que mostra els seus colors
no contragués les pupil·les?
No hi ha flors equivocades perquè la seva consciència
no els permet respostes més grans que la seva vida ;
i no pregunten,
però no s’acaben les flors.

Si per la veritat que hi ha al darrera deixés de veure les cares,
sabria d’ànimes, però no tindria amics.
La veritat, sense haver tingut preguntes, serien uns ulls inútils,
una esperança que, curiosa pel sentit de l’espera,
m’hauria estat fent perdre el temps,
seria la salivera pel groc sense haver passat mai per la fruita.
Ser, abans d’arribar-hi, a allà on em dirigeixo
em trauria el gust a vida
i em deixaria sense la part certa de la veritat.

Veritat, si no ets de veritat,
què més em fa que no siguis succedani,
si els meus carrers són escoles de la teva intenció,
veure’ls només com decorats
m’allunyaria de tu una vida més.
On podria agafar-me quan la imaginació no pogués respondre
a les necessitats de la meva condició humana?,
veuria a la mateixa distància aparadors i gossos
i m’enfonsaria si sentís que peso més que el cartró.
Què esdevindria jo més que el drama d’una bogeria
dins d’un cos en un espai sense terra ni sostre!
No et puc saber, perquè no t’he de saber.
Es buscaran respostes intocables perquè se t’atansin;
és una conclusió humana i, en canvi,
tot el que és humà ens sembla poc.

Seria estrany, Veritat,
que no ens calguessin mecanismes de defensa propis,
que s’haguessin tingut en compte les pors de tots
menys les nostres,
seria estrany un peix mort fora de l’aigua amb les brànquies noves;
per un peix seria estrany.
Des del cel, la seva perspectiva d’ell, és la d’un peix sec,
un peix amb brànquies, sense aigua;
un home amb esperança que creu veure contestades les preguntes
de les quals encara té por.