Pregària II

No te l’enduguis mai
la mare dels objectes,
la filla de l’aigua i de la son.
L’arc de la cendra no dorm entre nosaltres.
Aquesta bilis que arriba del carrer,
groga i violenta, és només un camió
que s’enduu el nostre neguit
amb soroll d’ampolles buides.
Agafa la por per la cintura,
aixeca-la per damunt les ones,
mentre els nens xisclen vora la sorra freda
i cerquen amagatalls de tresors impossibles
entre les roques que el vent esquitxa de sang fina.
Vindrà una pluja de cotó,
i un cel de matí ben clar d’estiu,
i el sol ho omplirà tot
–com ara que veia, al cirerer que mirava,
les pupil·les rodones de l’home que hi penjava.
No, torna’m, com quan no eres part de mi,
al son sense basarda i que la fruita sigui rodona,
ardent, vermella, i ens ompli la boca
sense talls ni cendres.