Francesc Parcerisas Vàzquez

M’assec a la sala egípcia del museu
i sento el brunzir de mel de les abelles.
El passat és de debò: groc i blau,
com el blat que agrana el pagès o aquesta cigonya
que beu al riu turquesa del papir.
Un cop més tot em sembla igual:
el paleta amb el sedàs a bat de sol
i l’esclau que venta, submís, el faraó
m’esperen dins un taxi, carrer avall.
Un vol d’ànecs rabents creua el cel enterbolit;
a la taula del costat, l’ibis somica, ebri, cruel.
Diuen que les passions no es poden mai pintar
però aquest fresc és un mirall de quatre mil anys.
Vindrà la mort, com el gos fosc de la paret,
i creurem ser massa joves, o immadurs,
o ens sabrà greu de traspassar, adormits,
el goig escàs i fugisser de tants moments perduts.
La barca, però, llisca eterna sota el sol roent.

Cauen borrallons espessos. Tot calla.
Calla la nena que ha remogut el fossar
i la terra que no sap que ho és del cementiri.
Callen les espelmes amb animetes que flaquegen
i que has hagut de protegir amb paper d’alumini.
El vent glaçat és pertot, als dits vermells,
a les pregàries de les dones, a les pales
metàl·liques dels enterradors que es tapen
el cap amb bufandes velles. Aquí
la memòria és un escalf lletós, tímid,
com aquest cadàver que no recordes
si mai vas arribar a estimar.
La neu és blanca i és dins teu, per tot arreu.
Com un amor que encara no és mort
perquè ha quedat enganxat sota les arestes
de la pedra bruta, enfangada, de la vida.

Gràcies, àngel. Gràcies, dimonis de la nit.
Gràcies, hivern del cor on cremen
els troncs secs del desig. Gràcies,
llum del fred, nit de les aigües.
Gràcies, odi biliós de mitjanit,
llor de la matinada, puput de l’alba.
Per allò diferent, inesperat, esquerp,
pel dolor i pel mal, gràcies.
Per tot el que som i el que no som,
per allò que evitem, o que volem.
Gràcies per tu i per mi.
Per la paraula perdó, argent,
amor. Gràcies pel sí i pel no.
Per poder donar-te les gràcies
i perquè no calgui fer-ho.
Gràcies per la por, pel pa,
per l’oli, gràcies per la nit.
Gràcies per l’amor de matinada,
per la moneda que trobem al terra,
per l’aigua de la font,
per la teva mà damunt la galta.
Gràcies pels teus ulls i pels teus llavis,
gràcies per cridar amb joia el meu nom.
Gràcies, mort, perquè existeixes
i fas que allò que és
sigui ara tan viu endins de mi,
i sigui bell, ple, rodó, teu.

Tinc cinquanta-cinc anys
i veig la nit de xocolata.
El sol s’ha post lentament
darrere el crepuscle de torró
i, a banda i banda de la paret,
el pensament insadollable
deixa d’ajustar-se la corbata
i s’ajup amb l’olor de la gangrena.
Uns nens corren carrer avall
empaitant una pilota groga que xiscla
com una lluna de sucre candi.
Jo, que mai no havia encertat a veure l’ogre
–ni al carreró d’ullals grisos,
ni sota la passió de melmelada
que fan els fanalets de gas–,
sé que l’edat em duu una por tranquil·la.
Ara, de sobte, en estendre la mà
veig l’ossada prima del pollastre:
un caramel que el temps
llepa engabiat entre barrots.
La memòria és voraç
i el raonament són molles de pa
que no saben dir-me com era el món
i recorden, a penes, qui era jo.

El que hi havia en l’arbre, hi és;
perquè tot allò que fou, és.
Només cal la mà que hi descansa
i que li diu: “vine”.
Perquè la mà és ell: arbre i pensament
i temps que et vol i et busca
per sobreviure en tu
perquè si penses el ser, ets;
i, si penses el buit del ser, ets el buit.
Causalitat.
Acosta la mà per donar-me certesa,
gairebé com si voler i ser
haguessin d’ajuntar-se als llavis
on som, nosaltres, arbre.
On jo sóc la teva escorça
i tu el buit que em crema.

Als balcons hi ha com una fruita
o una garlanda de flors blavisses que són mitjons.
El sol s’entortolliga al tronc de la glicina
i a les camises hi onegen els esquelets del circ.
Una veu distant em diu: “Hi ha molts insectes
i ocells”, i jo me’n faig un present de paraules:
òsquei tatano, arri, arri, arriet…
Darrera la porta tancada, unes mans juguen
a pastar fang amb la terra, les tovalloles
recullen les paraules a la sorra de la platja,
els xiscles del goig que esfereïa…
Als balcons hi ha un home en samarreta,
abocat a la barana. I bada. Els gossos
s’empaiten al carrer, el llapis ressegueix
l’encontorn dels mapes: el blau és l’avui,
el groc és el futur, la mort és morada.
Calco el passat per salvar el temps.
Allargo la mà, tinc fum entre els dits
i la tarda té la forma d’una porcellana vella.
Ningú no em recorda tant les paraules
com els teus pits petits, de nena.
Surto al balcó i miro aquelles hores
que no eren meves. Veig les paraules
que passegen soles cap al bosc del poema.

Si són ulls,
que no siguin nosa
per al record.
Que siguin clars,
clares guspires on es congria,
de la bondat, el somni bo,
i de la vida, el moment viu
–o aquell que ho fou–.
Que siguin ulls, i la nineta
que tu em clavaves,
astorada, indolora,
un esbarzer per al desig.
O la clariana tota sola,
on res no espera,
i és ella el bosc,
i el desconcert
en la fondària dels teus ulls.

Dins el moment del més
hi ha els moments del prou:
prou de l’estretor del molt
i prou del volcà del poc;
prou escorça del matí,
prou nit de magatzems i vidres,
prou passió del carrer, detergents,
túnels, plomalls, divendres dels llops,
mingitoris als fons de les torres
de la memòria…
Prou del quasi,
prou del gaire,
prou del tot,
prou del mica en mica.
Té els peus inflats, i els canells,
i aspira dins una bossa de plàstic.
Té la panxa botida, el munyó gangrenat,
l’enfisema que l’ofega.
Prou del cuc, del vedell,
del tauró, de l’ocell verd que refila.
Prou del prou, prou del silenci,
prou del son. Ara separem la claror
de les tenebres i diem:
com era diferent el primer dia,
caldrà que hi tornem un altre cop.
El món està mal fet, la torrada cremada,
prou dels ulls i del cristall,
prou de les famílies als jardins.
No cal que res comenci; prou, prou.

No en sé gaire, de com l’ésser
arriba a la paraula. ¿És un pou comú
on els vailets van a buscar aigua?
Ara plegava la teva roba:
és vella i desgastada, cómoda,
ben d’estar per casa. I, a cada plec,
hi ets tu. T’hi veig els ulls
als forats, veig la costura de l’esquena,
les mànigues del color dels cabells,
el botó que et descordaré amb goig,
i el doblec on els meus dits seran les teves mans
–envermellides, desgastades com un mancús d’or.
¿Ens entenem també així,
com un róssec que el temps duu
als pous de la veritat? ¿En quin moment
el parrac ja ens engavanya?
Llança la galleda al fons i escolta
com s’omple i es fa feixuc
a la mà el pes ocult de l’aigua.
Faig un altre plec
per al calaix buit de les teves coses,
com si la corriola mai no
m’hagués de segar els dits.

El taüt és folrat de flors blaves
i la neu arriba fins als genolls:
el camí de la llunyania i del coneixement
és ple de preguntes.
Ens preguntem pel roserar
i pel sentit de l’amor o de la traïció,
i pel de la indiferència.
Ara passen pallassos sota volves
amb cor de confetti de colors,
i nosaltres som franctiradors que provem
d’encertar el cor d’un innocent,
d’una dona o d’un nen que va al mercat.
Ningú sap com ha mort,
o qui coneix algú que l’hagi conegut,
només sabem el que diuen,
allò que ens han dit,
o el que diu que deien.
Carrers buits de la gran ciutat,
escoles abandonades, teles metàl·liques
i cotxes plens de gallines polloses.
Tot sembla ser un enorme atzar
i l’atzar un parany meticulós i endreçat:
també aquí han plogut granotetes negres tot el dia.
Serem els fills del nostre temps,
els fills del Buda, del Crist,
de la platja deserta que ens abandona
mentre una nena salta per la sorra
i endevina, sorpresa, el musell de la foca
que tampoc no és on ha de ser.

No te l’enduguis mai
la mare dels objectes,
la filla de l’aigua i de la son.
L’arc de la cendra no dorm entre nosaltres.
Aquesta bilis que arriba del carrer,
groga i violenta, és només un camió
que s’enduu el nostre neguit
amb soroll d’ampolles buides.
Agafa la por per la cintura,
aixeca-la per damunt les ones,
mentre els nens xisclen vora la sorra freda
i cerquen amagatalls de tresors impossibles
entre les roques que el vent esquitxa de sang fina.
Vindrà una pluja de cotó,
i un cel de matí ben clar d’estiu,
i el sol ho omplirà tot
–com ara que veia, al cirerer que mirava,
les pupil·les rodones de l’home que hi penjava.
No, torna’m, com quan no eres part de mi,
al son sense basarda i que la fruita sigui rodona,
ardent, vermella, i ens ompli la boca
sense talls ni cendres.

Xiula el vent, l’aigua s’ha glaçat
a les canonades, neva.
Fa hores que és fosc
i es formen caramells de gel
a les teulades.
Que n’és, de bo, tancar el llibre,
bufar la bugia que crema sobre la taula
i, a la claror de la llar de foc,
arraulir-se al llit, sense sorolls,
per no desvetllar el son d’aquest cos jove
que ja fa estona que descansa, pur.
Ara, colgat sota les flassades, tanca
els ulls i rememora aquest  dia
no gaire diferent de tots els altres.
Frueix d’aquest petit moment de plaer
que tot s’ho val, abandonant la mà
sobre un pit que sospira, adormit,
la cara en la tofa flonja dels cabells.
¿Serà així, la mort?
¿Benvinguda com aquesta son que et pren,
dolcíssima, sense retrets ni greuges,
agraint  només els dons incommensurables de la vida?
¿Serà així que, en el camí de la fosca,
anirem a l’encontre de la llum?