Els balcons

Als balcons hi ha com una fruita
o una garlanda de flors blavisses que són mitjons.
El sol s’entortolliga al tronc de la glicina
i a les camises hi onegen els esquelets del circ.
Una veu distant em diu: “Hi ha molts insectes
i ocells”, i jo me’n faig un present de paraules:
òsquei tatano, arri, arri, arriet…
Darrera la porta tancada, unes mans juguen
a pastar fang amb la terra, les tovalloles
recullen les paraules a la sorra de la platja,
els xiscles del goig que esfereïa…
Als balcons hi ha un home en samarreta,
abocat a la barana. I bada. Els gossos
s’empaiten al carrer, el llapis ressegueix
l’encontorn dels mapes: el blau és l’avui,
el groc és el futur, la mort és morada.
Calco el passat per salvar el temps.
Allargo la mà, tinc fum entre els dits
i la tarda té la forma d’una porcellana vella.
Ningú no em recorda tant les paraules
com els teus pits petits, de nena.
Surto al balcó i miro aquelles hores
que no eren meves. Veig les paraules
que passegen soles cap al bosc del poema.