Arbre vell, II

El que hi havia en l’arbre, hi és;
perquè tot allò que fou, és.
Només cal la mà que hi descansa
i que li diu: “vine”.
Perquè la mà és ell: arbre i pensament
i temps que et vol i et busca
per sobreviure en tu
perquè si penses el ser, ets;
i, si penses el buit del ser, ets el buit.
Causalitat.
Acosta la mà per donar-me certesa,
gairebé com si voler i ser
haguessin d’ajuntar-se als llavis
on som, nosaltres, arbre.
On jo sóc la teva escorça
i tu el buit que em crema.