Cementiri nevat

Cauen borrallons espessos. Tot calla.
Calla la nena que ha remogut el fossar
i la terra que no sap que ho és del cementiri.
Callen les espelmes amb animetes que flaquegen
i que has hagut de protegir amb paper d’alumini.
El vent glaçat és pertot, als dits vermells,
a les pregàries de les dones, a les pales
metàl·liques dels enterradors que es tapen
el cap amb bufandes velles. Aquí
la memòria és un escalf lletós, tímid,
com aquest cadàver que no recordes
si mai vas arribar a estimar.
La neu és blanca i és dins teu, per tot arreu.
Com un amor que encara no és mort
perquè ha quedat enganxat sota les arestes
de la pedra bruta, enfangada, de la vida.