Kolmar

Ocupo la neu d’una malenconia
que no ha volgut mostrar-me el rastre
d’una antiga pinassa
per on van travessar paraules com coralls,
sang dura consentida.
Però en el meu poema els he vist caure sobre el blanc
com una joia inesperada,
el roig desprès en el rigor d’un rictus.
No la volia així com l’he trobada.
Ara em vesteixo de festa
per lluir-la a l’alba.
I en els palaus de torres altes
juntes, tu i jo, tornarem a vessar-les.