La lírica

Quan he sortit d’aquell cafè, amb olor de bassiot,
he destriat entre el camí i la tornada.
Tornar fa beneit.
Escolt la música de l’experiència i ric, t’ho jur,
me’n ric, de tanta música i tant de moment d’adolescent
perpetuat, avui, avui dia, ara,
en aquesta hora impersonal d’heures i d’herbes,
i tots aquests que riuen aquí fora, i xa xa xa…,
i tu ja saps què dic.
Me’n ric de quan pensava que si el món,
que si la gent, i que si jo…
Me’n ric de quan pensava que si jo no hi era…
M’he fet gran. Sempre he volgut ser gran.
Ara jo ho sóc i em mir els braços,
pas un guster de mirar-me aquests braços,
són els braços d’un home gran:
treballen, carden nois i carden fàstic,
són els meus braços, meus d’aquí, de Catalunya.
Cerquen una expressió just per a tu,
els meus braços.

(A cops ho trob una lleu malvolença…
I qui sóc jo per dir
tot el que tinc ganes de dir
quan m’he d’enfrontar a un ben bé tot que encara no conec
i faig com si ja el conegués,
com si conegués el tot i ja el sabés jutjar,
i faig com si la vida ja no fos per a mi,
com si l’hagués viscuda fa mil èpoques
i encara arrossegàs perfums d’un dia,
fa mil anys, un dia,
en què tot era excel·lent, cortès, tot civitud,
tot Aire?)

No call perquè tinc boca.
No tinc boca, tinc call. Del call, me’n fot.
Just em serveix per ficar-me dins les sabates
i caminar, i jo sé fins on,
i quin mal faig si ho dic…?

No sé com dir-t’ho: jo no vull parlar de mi.
Jo sóc el destraler més avorrit d’aquest planeta.
Enyor el futur com una mala cosa.
Enyor el teu futur com una empremta
que jo hagués fet a una multitud.
Jo t’imagín com una multitud acorralada,
com una multitud entre el perill
que mai no traurà res de ser qui és,
ni mai no traurà res si un dia sap
qui és i quina solitud la metamorfa.
Jo t’imagín com un prat verd
en què tot és ferm, possible, bell, realitzable,
senzill com un pinyol de nespra
o un empelt, que fa tornar mandariner un taronger.
Jo t’imagín com Cuba, com un enyor
que mai no té essència d’enyor,
sinó d’un avenir estricte i clar
que mai no es torba prou a arribar
i crida, crida!, i fa flames
i s’esperona, així, en flames
i fa l’infern que tots volem, amb flames,
amb pell i amb mugrons mig descosits
i llengües que es desfan sota les pells
de tanta mandarina que ja no és taronja.

Aquest és el futur que jo imagín:
el teu. El que no mor. El que no es talla.
El que no té trinxet. El que viu a Eivissa,
Eivissa la nostra; Cabrera de Mar, que és la nostra,
Setcases, que és nostre… Digues-me ingenu.
Jo ho sóc. Ara que ja sóc gran
et puc dir que la meva vida
ha estat ésser ingenu fins al call.
Tinc call. Ja t’ho he dit. Me’l pos dins les sabates.
Surt al carrer, com un noiet que té sabates noves,
i cerc els braços que facin olor dels teus braços,
que treballen, com els meus,
com els de tots: els quatre, aquest parell de quatre
que et volem i que et cercam
per no caure, tu, essencialment per no caure,
per no caure dins el pou dels oblidats;
som els ingenus d’avui, som
els que t’estimam, som
els teus estimats, els qui jo men,
perquè t’estim, perquè siguis i no moris;
perquè sense tu, sense Tu,
no hi ha passat ni terra,
ni adéu, ni l’experiència ni pensar
que demà brostaran els altres brots,
que ens diran: «Endavant»;
car sense tu no hi ha endavant
i aquests mots es podreixen com un peix
de piscifactoria.