Una instantània

Els pits sota el jersei desafien la plaça
a la fotografia.

Era molt jove quan un espontani em va fotografiar
baixant els esglaons de l’església. (Al fons el campanar contra el cel.)

Els homes sortiren del bar amb una cassalla a la mà.
Somreien
etílics i concupiscents.
Era diumenge.

De tots ells només la mirada del pare era aigua de la mar amb veles.

No coneixia fortuna però teixia xarxes:
Atrapar el temps.
Recobrar el minut exacte de la puresa.

M’ho deia sempre:
Als tretze anys la mar ja em feia mal a l’esquena.
Als quinze anys no coneixia la cassalla ni l’aspirina.

*

I deia la mare:
Encara somia platges. Tu no has de ser
com ton pare filla. Ell sempre
s’ha deixat seduir fàcilment.

I un rast de planys se li va encallar a les genives
igual que els hams dels palangres s’encallen
en les prades de posidònia.