Antònia Vicens Picornell

Els pits sota el jersei desafien la plaça
a la fotografia.

Era molt jove quan un espontani em va fotografiar
baixant els esglaons de l’església. (Al fons el campanar contra el cel.)

Els homes sortiren del bar amb una cassalla a la mà.
Somreien
etílics i concupiscents.
Era diumenge.

De tots ells només la mirada del pare era aigua de la mar amb veles.

No coneixia fortuna però teixia xarxes:
Atrapar el temps.
Recobrar el minut exacte de la puresa.

M’ho deia sempre:
Als tretze anys la mar ja em feia mal a l’esquena.
Als quinze anys no coneixia la cassalla ni l’aspirina.

*

I deia la mare:
Encara somia platges. Tu no has de ser
com ton pare filla. Ell sempre
s’ha deixat seduir fàcilment.

I un rast de planys se li va encallar a les genives
igual que els hams dels palangres s’encallen
en les prades de posidònia.

Els peus sempre li feien mal
al pare.
Ranquejant recorria totes les sabateries
cercant unes sabates prou còmodes que l’ajudessin
a dur el pes de tots els traus
els treps i els talls
que la mar li havia fet.
No les va trobar mai. Va haver d’anar-se’n
descalç amb el rellotge de polsera i el ganivet
de llescar pa de llescar llàgrimes dins la butxaca del gec i
una cara blanca com l’escuma de les ones
que tantes vegades va muntar.

M’ho deia sempre:
No vaig tenir infància.

No s’ho treia del cap:
Vaig aprendre a escriure el meu nom al front.

Giscaven bales lliscaven estrelles
de sang quan jo aprenia a escriure el meu nom.
No volia ser un peó qualsevol.

*
I deia la mare:
És un home plantós. Llàstima
que no sàpiga escriure. Tu
has d’anar a escola Antònia. No
has de ser una ignorant com ton pare filla.

I el blavet dels ulls se li escampava per les galtes quan
diluviana
Plorava la seva absència.

plana sobre
la vida fulgors d’altres mons
t’esclata als ulls també
estrelles
d’aigua eixugades a la cala
de la infantesa quan
retuts tornen
els àngels ja sense
sal sense ales i tu
intentes agafar-ne les ombres
penjalls als fils
d’estendre les paraules l’hora
que més voldries
revocar els morts que
et pugen per
les cames
baldament omplis
la nit
de colomes blanques tot
esperant
una espurna de foc
que t’encengui el poema.

és que a vegades a un pescador
se li romp
el fil i et quedes al fons de
la mar
amb l’ham clavat
a les genives

Els cavalls peüngles sangonoses úlceres
a la pell bromera a la boca es fiquen
a les cases violen les dones mentrestant
jo reclosa en una pallissa
m’aliment de farratge
la panxa inflada a punt de donar
a llum un pollí.

Aquest neguit cada dia
passar l’aspiradora per tots
els racons de casa que no quedin
planys engrunes
de cap veu després m’assec
i escolt el silenci.

De joveneta volia ser amazona
la culpa un anunci de Martini
en què una dona amb vestit de tul
recorria la retxa infinita de la mar
muntada en una euga
blanca es va dir té càncer no
sobreviurà l’estiu llavors vaig voler
ser un cavall alat
galopant a la sella de la Mort.

Trets em fereixen el front rajolins de sang
em tapen la vista
alguns curiosos m’aconsellen que vagi
al servei d’urgències no sé
com els he d’explicar
que no som
jo
qui s’està
dessagnant.

llavors et revé la immensitat damunt la mar
un rengle de gavines i la cua d’una estrella
fugaç al cel un vol de barques i
el rastre d’un vaixell
et concentres cercant visions
sobrenaturals però
de seguida ho deixes córrer

si poues suren cadàvers.

Acabes vinclant l’esquena davant la pàgina en blanc.
Si no escrius les paraules t’esclaten
dins la boca
t’inunden els pits
les entranyes. Tu
que cada dia obres les finestres perquè
entri el desig. O com es digui matar
la set d’estar en gràcia.

Vares créixer amb els apòstols entre barques i
xarxes. Amb ells vares assistir a les noces de
Canà i vares beure vi del miracle
empesa per l’eufòria de ciris que enverinava
l’ambient (hi havia hagut una guerra. El vi
i la sang tenien el mateix gust). També
vares jugar amb àngels: els que solquen
l’aire i els que només són les ombres dels morts.