Fragment d’El ball dels morts

El primer cementiri que vaig visitar va ser el de Père-Lachaise, a París. Era un dia gris i fred de novembre. El meu pare adoptiu em va dir que ens esperava una llarga jornada de feina i em va recomanar que em posés una bufanda al coll. Jo no tenia cap bufanda. Ell tampoc.

Vam sortir de l’hotel on ens allotjàvem i vam agafar un carruatge fins al cementiri. Jo no havia vist mai res semblant. Era com una ciutat dels morts, plena de monuments funeraris, mausoleus, estàtues i creus. Em vaig sentir impressionat per la grandesa i la bellesa del lloc.

En Llorenç em va donar una llista amb els noms de les tombes que havíem de visitar. Em va explicar que havíem de prendre nota de tots els detalls: les dates de naixement i defunció, les inscripcions, els símbols, les flors… Tot podia ser important per a la nostra missió.

—Quina és la nostra missió? —vaig preguntar-li.

Ell em va mirar amb una mig somriure.

—Ja ho saps, Fidel. Treballem per al govern d’Isabel II. La nostra missió és recollir informació sobre els morts il·lustres d’Europa.

—Per què?

—Perquè sí.

No em va convèncer la seva resposta, però no vaig insistir. Sabia que en Llorenç no era un home de moltes paraules. Tampoc era un home afectuós ni amable. De fet, era tot el contrari. Era dur, fred i autoritari. Però era el meu pare adoptiu i li devia la vida.

Ell em va recollir de l’orfenat quan jo tenia dotze anys. Em va dir que era un amic del meu pare biològic, que havia mort a la guerra, i que volia fer-se càrrec de mi. Jo no recordava el meu pare biològic, ni la meva mare, que també havia mort quan jo era petit. Només recordava l’orfenat, on havia passat la major part de la meva vida. Un lloc trist i fosc, on els nens patíem tota mena de privacions i maltractaments. Així que quan en Llorenç em va oferir la possibilitat de sortir d’allà i viatjar amb ell pel món, no m’ho vaig pensar dues vegades. Vaig acceptar sense dubtar-ho.

Des d’aleshores, havia estat el seu ajudant i el seu company de viatge. Ell em va ensenyar a llegir, a escriure, a parlar altres idiomes, a comportar-me com un cavaller… Però també em va ensenyar a obeir, a callar, a no fer preguntes. Ell era el meu pare, el meu mestre, el meu amo. I jo era el seu fill, el seu alumne, el seu servent. Així era la nostra relació.