La mort de Teresa

En un instant havia parat la piuladissa dels moixons.
El cel, que s’havia tapat a mig matí, havia començat a decarregar-se. Queien uns gotallons com prinyons i el vent decantava la pluja cap a una banda. M’havia posat a sota el noguer gran, arrecerada al tronc de puntetes. Si em mullava podia arreplegar la gran calapàndria. El pitjor de tot fou que després del primer ruixat començà a caure pedra i la gelor de l’aire m’anava cames amunt, braços avall. Però no em mullava; només alguna goteta que es desprenia de les fulles. Aquell era un noguer mans i espès com una cabana. Els animals s’havien quedat entomant-la amb la seva mirada pacient, una mica més parats que de costum. La gossa havia vingut al meu costat. Fet i fet només havia estat una tampanada d’estiu. Aviat deixà de ploure i començava a escalfar-se l’ambient. Les vaques i els vedells continuaven els seus moviments calmosos, peixent mos aquí mos allà. Jo no m’atrevia a moure’m de sota de l’arbre perquè l’herba havia quedat molla i m’hauria xopat les espardenyes. La Pequina feia petites corregudes i es mullava el pèl; saltironava d’on jo era a les vaques i al revés. De sobte, alçà les orelles, quieta i a l’aguait. Tot seguit es llançà com un llamp cap a la tanca del prat. Un xicot hi aparegué. La Pequina s’havia aturat als seus peus i li bordava movent la cua com si estigués certa que no venia a fer mal. Vaig cridar-la i vaig acostar-m’hi. El xicot s’espolsava l’aigua dels cabells. Quan va veure que era vora seu, a l’altra banda de la tanca, em saludà i em digué que si seguia bon camí per arribar a Pallarès. I jo li vaig dir que sí, que era a quatre passes, volia dir que en un quart d’hora hi fóra. Aleshores em demanà que si jo era de per allí, que coneixia tan bé les coses. I jo, que tota la vida que havia tingut per aprendre-ho, que allí havia nascut. Llavors ell somrigué i li vaig veure unes dents molt blanques, seguides, i els ulls que se li aclarien, il•luminats. Se’n reia per allò que jo havia enraonat. E11 trobava que era molt jove per dir «tota la vida», que és clar que s’entenia la meva intenció, però que, de segur, que no arribava als vint. I jo, que era veritat; però e11 afegí que, com que anava tota de negre, potser, a simple vista m’havia fet més gran. I que si no era molt demanar, com és que portava dol. I jo, que era pel meu pare. I un altre camí: tan jove! Vaig dir-li que havia estat per la guerra, que de bo n’estava prou i, fata de jo, se’m van omplir els ulls de llàgrimes. I aquell xicot que s’havia aturat a demanar-me el camí, feia una cara tan compungida que semblava que érem coneguts de sempre i només li acabava de referir el que havia passat a casa nostra. Això que no li havia dit que ens l’havien matat! Aleshores per mirar d’arreglar-ho i posar les coses a lloc, ell va dir que no m’havia de fer re de plorar, que era molt normal; que ell també sabia com les havia gastades aquella guerra; només feia sis mesos que era a casa; que n’havia passat més de tres en un camp de concentració de França i que abans l’havien ferit al front i s’havia estat no sé quant temps a l’hospital. Jo ja havia eixugat el meu plor i escoltava amb tota la pena allò que m’explicava aquell desconegut. Aleshores ens vam quedar uns instants callats i quan jo tornava a enraonar, ell també; això ens va fer riure i va dir ell que després d’aquell aiguat s’estava refent el dia, que era com els meus
ulls després de plorar, que s’havien posat brillar com el sol. Jo vaig sentir com em pujava el foc a les galtes i ell continuava dient que s’estaria un quant temps entre Pallarès i Sarri, que volien fer la carretera i que treballava en això; que tindria molt gust tornar-me a veure.
Quan va haver marxat vaig girar-me i les vaques peixien, la Pequina no parava d’ensumar com si busqués, el cel s’estava aclarint més i més. Déu n’hi do com se m’havien mullat les espardenyes! La faldilla de negre deslluït em va semblar més pobra que mai; li diria a mare que potser ja era l’hora de portar mig dol, que a pare sempre el ploraria sense que calgués vestir-me tota de negre. Vaig fer memòria de la veu d’aquell xicot i d’allò tan bonic dels ulls i la pluja que jo no sabria repetir…
Ja devia ser a prop de migdia. Vaig cridar la Pequina que marxàvem i amb dos nyaupits tenia les vaques a punt. Quan tornava la tanca a lloc, no sé per què, vaig dir-me: Agnès, avui estàs contenta.