El preludi

Ara que ve la fosca tens els membres pesants
i el rostre immòbil i els moviments del cos
com els d’un vell navili
de curs calmós i obscura carrera
—els velams amollats enmig dels quatre vents,
navire glissant sur les gouffres amers.
Sents totes les veus, que no són les de sempre
que no vénen del mar, tampoc vénen de l’aire,
que s’escolen
entre els arreus oblidats i la memòria.
Llunyanies, so de càntics.
¿Són les veus a la serra, als pinars,
als carrers de la ciutat, als boscos?
Entrellaçats t’arriben els seus sons.
Xiuxiuegen les veus als intricats jardins.
Es perden pels camins, al costat dels torrents,
als tombants més ombrius i a les places més clares.
A les dàrsenes dels ports
i entre el foc incansable dels estels.
No és res. Només el temps que passa, penses.
L’oblit. El jardí enterrat sota la cambra.
Un mirall enterbolit per la grossor dels dies,
per l’espai incomptable que has anat recorrent
des de la teva infància, des de la teva mort.
Però és l’atzar. Sempre és l’atzar
el qui, quan vol, pot omplir les cambres buides
i reconstruir les runes de la vella arquitectura.
Llavors sabràs que no és el temps, que no és l’oblit
tampoc, ni la dalla esmolada, ni la son.
Que ets tu el que passes, no és el temps.
I que no has oblidat res,
i ets tot tu record i imminència i proximitat,
i res t’és estrany i no hi coneixes distància.
I és que tot és un present infinit, i el temps
només roman als calendaris.
Que tota aquesta pesantor ho és de la membrança
i l’oblit és també una mena de memòria.
I és que aquest cos teu, de tant de temps tan fràgil,
que sols al llatzaret sembla trobar repòs,
que es cansa de la brega i cerca la quietud,
que té com a rival la ment que no descansa,
res no pot copsar sinó l’empait vigorós
—la llançada flagrant del va ajornament—
la rebel empenta que naufraga als abismes,
als somnis, als capvespres lilosos
i al mig de les ciutats.
Et serà propícia la nit pel teu volgut repòs?
Ni l’immòbil silenci gosarà copsar les veus,
ni les imatges, ni tampoc l’espai
que fa tant de temps que cerques.
Espai
que ha anat minvant amb el teu creixement:
com l’esclova de la nou que feia de barca
i el cel fosc de la cambra tal com un firmament;
la taula, un altiplà; la nit
un pou de fosca.
El grop de l’alzina tot fent de bergantí.
El calçat de l’hivern una muntanya altíssima,
un gegant d’ulls furients, també
una talaia.
Que lluny era la cuina.
Que llarg el passadís.
Que plens de meravelles les capses i els robers,
les butxaques i els llibres!
No el gosarà calmar, la nit, l’espai
que fa tant de temps que cerques.
A la ment tots els sols i la lluna i el marbre,
l’horitzó i la carena al carrer del costat;
els camins plens de llum, de dreceres i salzes,
i les veus més perfectes van dient el teu nom.
I el meu nom és l’estel que tots els vespres torna,
que fa del seu camí la cançó de la nit,
el himnes del migdia, la glossa del foscant.
Que cada anyada torna i a la tardor se’n va.
Però és a la ment que esdevé la tornada
perquè el cos és cansat de la mar i del vent,
és cansat dels carrers, de la pluja i de l’aire,
és cansat de l’empait i només vol repòs:
tot el pit enfonsat, els genolls com un nus,
les cames i els peus estibats per l’anar.
I les mans que són mortes sobre el coixí de pedra,
els festons i les randes com l’arena del mar,
com la sorra la sang i com la pedra viva.
Com salobre l’alè.
Com els ulls dels atlants
la mirada abatuda, la mirada enllà,
més enllà de la vista,
més enllà de l’ardent estimball de la vida,
més enllà de la mort més incerta i del vent.
¿Coneixes el país del llimoner en flor,
on lluu entre el verd fullatge el fruit daurat,
i un lleuger aire en el cel blau alena,
i on hi creixen la murtra i els llorers?
El coneixes, digue’m? el coneixes?
Confluència dels rius i de les aigües,
de l’espill que reflecteix el moviment
dels noms i de les coses. De les xifres,
les figures, i el lloc del teu desig,
sota el son, on totes les aigües conflueixen.
On tots els afanys són un únic afany,
i totes les memòries, una sola i única memòria.
Un sol i únic defalliment i un sol desig.