Betúlia

A l’entorn de la taula del cafè es parlava de coses importants: de dones i de política. Sabien amb una absoluta seguretat que els alemanys guanyarien la guerra i que l’ordre del món depenia d’un bastó. I si algú, il·lús, es permetia dubtar d’aquestes veritats, la veu dilatava, com si un amplificador s’hagués disparat, i un cop de puny feia vibrar els vasos i les ampolles de cervesa amb un dring de festa. Perquè al moll dels ossos dels vells betulians hi havia la idea, més vella que ells, més vella que Betúlia, més vella que el primer home que va tenir el desvergonyiment d’estampar-la en un paper, que els homes són com llops per als altres homes i que el món és del qui primer hi clava dentegada. I, si no, digueu: per què hem perdut la guerra, nosaltres?