Vicent Andrés Estellés

Des de ma casa, veig
l’Alqueria del Pi,
gloriosa, resignada,
esperant el seu fi;
esperant que es cumplisca,
implacable el seu destí
d’elegia i picola,
d’enderroc i polsim…
Com la crosta del pa,
baix el gran sol, lluix;
¡quina melancolia
té allà a boqueta nit!…
Dóna pena acostar-se,
pel vell, polsós camí,
i veure com està,
caent-se tota, allí…
L’Alqueria, solemne,
a l’ombra del gran pi.
¿La deixarem que es caiga,
poquet a poc, així,
hui un taulell, i demà…?
L’Alqueria del Pi,
gloriosa, resignada
¿a un final ben trist?

El mire, el veig, el sent.
Com un pa en l’alcavor,
pujava sense rent.
Una fúria, un amor.
Fou, en principi, una alqueria.
Fou una alqueria entre uns pins.
L’abraçava, en passar, la séquia.
Hi havia, entre els pins, teuladins.
I hi havia, també, unes gents,
les gents que el feien, dia a dia.
Creixia tenaçment el poble.
El seu cor era una alqueria.
Dic el nom amb humilitat,
castament dic: Burjassot.
Si hi ha un pou en entrar al poble,
n’hi ha un altre als peus de sant Roc.

Escriuria un nom,
un nom de pedra i foc,
que està arrapant-me el cor,
un vell nom: Burjassot.
Burjassot, on vaig nàixer,
on veia unes teulades,
uns afanys, esperances
desvalgudes, que es planyen.
Burjassot, sitja i cànter.
I sant Miquel Arcàngel
dirimint tots els actes.
Burjassot, poble meu,
poble meu i dels meus,
Burjassot, terra i gents,
i cases i carrers,
uns canyars plens de vent,
una ermita, un pouet.

Hi havia al carrer del Tramvia —com generalment se’n deia del carrer de Jorge Juan, entre el mercat i el forn de Nadalet—, un quiosc. Vaig passar moltes hores de la meua vida fascinat, palplantat davant d’ell, mirant les portades violentes, acolorides, de diverses col•leccions. Especialment em veig dempeus, atònit, perplex, mirant i tornant a mirar un setmanari estès que duia un nu de dona. Era, aquella, una revista pseudo-científica, com se’n varen publicar tantes mesos després de l’arribada de la República. La revista, ho recorde bé, es deia Pentalfa. A voltes, també mirava les portades d’una col•lecció d’obres teatrals frívoles: «Teatro Frívolo» era el seu títol. Aquella casa no era, amb propietat, un quiosc: era fonamentalment ca l’herbolari. A poc a poc va anar evolucionant, un negoci va anar imposant-se a l’altre, i darrerament es va convertir en quiosc; però recorde, encara, que, simultàniament als diaris i les revistes, venien te, poliol, etc., en garbes menudes. Sobretot, aquell nu de dona a la portada de la revista setmanal o mensual, el recorde encara, i m’agradaria, ara mateix, de tenir-la, de fullejar-la. A ca l’herbolari, al quiosc, dit casa Conole, tenien un fill que va morir de mala seguida, em sembla: tocava el violí i es va casar amb una filla o amb una noia d’una tenda de vins que per aquell temps varen posar al costat de casa Pons, davant de l’Olympia, al costat, també, de casa Badelles. La vídua, la vaig veure, sempre molt aspra, o molt farta de la vida, el temps de la guerra. Un dia va desaparèixer, no sé com. A poc a poc, també varen anar esfumant-se els elements de la casa de les revistes. El marit, l’amo del negoci, era petit, amb un guardapols. Anunciava els diaris pels carrers cridant: únicament les victòries republicanes. Aleshores, els seus crits arribaren a ser estentoris. En especial, cridava fort als carrers on hi havia gent de dreta. En concloure la guerra, hom va dir que havia tingut algun «disgust». No va passar res, però. Els primers mesos d’acabada la guerra, el recorde vell darrere el taulell, mut a la força, immensament fotut. Aquest silenci, aquesta actitud seua, em va donar, més que no cap altra cosa, la mesura tràgica del que havia ocorregut fatalment. Les dones anaven i tornaven, al matí, al mercat, amb les cistelles a l’anca.

A la Diputació provincial, el «docte» funcionari que s’encarregava d’aquestes coses va donar, erròniament, un paquet meu de versos, La clau que obre tots els panys, que fou premi de poesia de l’entitat, dintre del termini legal, a la impremta. Però va calcular, equivocadament, els versos, que eren, en la seua gran majoria, dels de catorze síl•labes, i a la impremta el varen començar a «picar» sense esmenar l’errada. Un dia em varen donar un grapat de proves. Vaig començar la tasca de fer correccions. Jo recorde, ara, que vaig començar aquesta correcció al nostre pis de Josep Carsí. Un dia vingué el meu pare a casa. El meu pare era analfabet. Mentre jo pugnava per fer les correccions, ell, el meu pare, era al meu costat, a la taula del menjador. Em mirava, jo crec que amb un cert orgull. La meua dona li va posar una copa de conyac. Se’l bevia a poc a poquet. Definitivament, vaig desistir de continuar la correcció. Allò era una selva completament inextricable. Passarien anys abans que el llibre, compost degudament—per segona vegada—, arribàs a sortir al carrer. Però jo vull evocar el meu pare, al meu costat, a la taula del menjador, assegut en un balancí de boga, mirant-me i bevent de la seua copeta, discretament, a poc a poquet, mentre jo fullejava aquelles proves. Potser és, per la meua banda, i per ocultes raons, un excés subjectiu: una debilitat.

El camp de Burjassot i el camp de Borbotó,
el secà de Paterna i el secà de Godella,
i els cementeris blancs i els rajolars vermells,
i el tren que va a Paterna i el que ve de Paterna,
i després el de Llíria i més tard el de Bétera,
i aquells tramvies grocs i casa la Conilla,
i Beniferri amb àlbers i canyars i senderes,
i els grans pins del castell vinclats damunt la séquia,
i el tren de Burjassot, i el tren que puja a Llíria,
i el que baixa de Llíria, i el que acaba en Montcada,
i la calç de les coves que hi ha per Benimàmet,
i el que acaba en Paterna, i orinar al corral,
i la flaire dels horts, la calç de les parets
quasi blava amb la lluna, i el silenci, i el tren,
el tren nocturn, que creua solitari la nit,
i el camp de Burjassot, i el camp de Borbotó,
i el secà de Paterna, i el secà de Godella,
i el Pla del Pou, i els masos, les barraques de Lluna,
l’Alqueria del Pi, i el Pixador, i el mas
del Rosari, i la casa del Saboner i el pi,
i el molí de la Sal i el llibre que he d’escriure,
i el tren que ve de Llíria i el que puja a Paterna.

La carn vol carn.

AUSIÀS MARCH.

NO hi havia a València dos amants com nosaltres.

Feroçment ens amàvem del matí a la nit.
Tot ho recorde mentre vas estenent la roba.
Han passat anys, molts anys; han passat moltes coses.
De sobte encara em pren aquell vent o l’amor
i rodolem per terra entre abraços i besos.
No comprenem l’amor com un costum amable,
com un costum pacífic de compliment i teles
(i que ens perdone el cast senyor López-Picó).
Es desperta, de sobte, com un vell huracà,
i ens tomba en terra els dos, ens ajunta, ens empeny.
Jo desitjava, a voltes, un amor educat
i en marxa el tocadiscos, negligentment besant-te,
ara un muscle i després el peçó d’una orella.
El nostre amor és un amor brusc i salvatge,
i tenim l’enyorança amarga de la terra,
d’anar a rebolcons entre besos i arraps.
Què voleu que hi faça! Elemental, ja ho sé.
Ignorem el Petrarca i ignorem moltes coses.
Les Estances de Riba i les Rimas de Bécquer.
Després, tombats en terra de qualsevol manera,
comprenem que som bàrbars, i que això no deu ser,
que no estem en l’edat, i tot això i allò.

No hi havia a València dos amants com nosaltres,
car d’amants com nosaltres en són parits ben pocs.

He viscut la meua infantesa a tres cases de la darrera porció del carrer de l’Obispo Muñoz, abans carrer Nou: aquella que va des de la carretera de Llíria —o, com sembla que li varen posar de nom, en acabar la guerra, carrer de Navarra— fins al mateix ajuntament: al número 82, un primer pis, on vaig néixer; després, la planta baixa del número 78; i finalment, en vespres o en plena guerra civil, enfront, al número 97, també la planta baixa, que havia estat, abans, col•legi d’una certa anomenada, dirigit per una estranya senyora Eulàlia, amb una germana seua, i, més tard, residència d’una tenebrosa família, la qual freqüentava bastant un orb del meu poble, Vicentet, el de la Pinzell, una dona que venia caragols, al mercat, i que, un dia, anant justament al mercat per la voravia d’enfront del forn del Nadalet, va veure, a terra, un tros de cervell del meu avi.

—¡Nos vamos!
—Pero ¿adónde?
—A Burjassot.

També té Burjassot un paper significatiu a les biografies de Blasco Ibáñez. Els pares de Blasco tenien casa a Burjassot —eren comerciants a la ciutat de València—, i cada diumenge pujaven a Burjassot, s’hi feien una paella, hi anaven tots tres: els pares i el fill. Una vegada, s’hi va repetir la situació: un diumenge, quasi a migdia, els pares estaven llestos per a fer el dinar, però el fill no apareixia. I no aparegué: va aprofitar aquell dia per a escapar-se de casa, fugar-se a Madrid, on va actuar com a secretari de Fernández y González, fins que a Madrid s’hi va presentar, a fer-se càrrec d’ell, la seua bona mare. És fama que a Burjassot Blasco va escriure algun text primerenc: ¿potser «Caerse desde la cima» que va publicar en fulletó el Diari de València?

Burjassot, un nom de pólvora,
escrit en lletres de foc.
Jo vull que els morts del meu poble
em facen entre ells un lloc.
Mort encara, veuré encara
una església i un pou.
Mort encara, escoltaré
el goig matiner dels trons.
Mort encara veuré encara
la pujada de Sant Roc.
Mort encara, diré encara
un nom de cendra, el vell nom.
Mort encara, veuré l’alt
campanar de Burjassot.
Ací em pariren i ací estic.
I ací cante i ací faig versos.
Ací veig créixer els meus fills.

Ací em creixia, al sa i al pla,
entre unes gents treballadores,
un orgull de ser valencià.
Pense una antiga vinyeta.
Burjassot, entre dos pous.
Poble de pous i de sitges,
guarda en el fons del seu cor,
com una antiga collita,
allò millor, un tresor:
la valenciania autèntica,
que ha mamat a Burjassot.
Tot ho pense i ho recorde
en el dia de Sant Roc.

Homenatge a José Martí

Ella tenia una rosa,
una rosa de paper,
d’un paper vell de diari,
d’un diari groc del temps.

Ella volia una rosa,
i un dia se la va fer.
Ella tenia una rosa,
una rosa de paper.

Passaren hivern i estiu,
la primavera també,
també passà la tardor,
dies de pluja i de vent.

I ella tenia la rosa,
una rosa de paper.
Va morir qualsevol dia
i l’enterraren després.

Però al carrer on vivia,
però en el poble on visqué,
les mans del poble es passaven
una rosa de paper.

I circulava la rosa,
però molt secretament.
I de mà en mà s’hi passaven
una rosa de paper.

El poble creia altra volta
i ningú no va saber
què tenia aquella rosa,
una rosa de paper.

Fins que un dia d’aquells dies
va manar l’ajuntament
que fos cremada la rosa,
perquè allò ja estava bé.

Varen regirar les cases:
la rosa no aparegué.
Va haver interrogatoris;
ningú no en sabia res.

Però com una consigna,
circula secretament
de mà en mà, per tot el poble,
una rosa de paper.

Burjassot fa la festa i la desfà.
Era infant, i en el Pati de Sant Roc,
veia lluny la ciutat i veia el mar.
Si m’anava fent home als seus carrers,
més conscien tment em feia valencià.
Valencià de Burjassot.
Pedres de les claus de Déu.
Cantons de l’Ama, hi ha foc?
La campana de Sequera
ha tocat el tercer toc.
Pins i pins, antics carrers,
la gràcia dels carrers nous.
Ve la Maedéu d’Agost
i l’endemà vé Sant Roc.

Arriben bandes, fragoroses músiques,
arriben bandes, vigorós metall.
Arriben bandes encetant el vespre
arriben bandes, signe popular.

Els rius caminen cap amunt
els rius que anaven cap avall.
Tot el dia és ple de les músiques
que bufen fort amb grans metalls.
Tot el dia és content de dur
l’eina sonora, la gorra de plat.

Ells faran l’entrada dels moros
i l’entrada dels cristians.

Flotarà l’ambient d’odalisques
i complagudes orientals

Una rosa de llum resurrecta.

ASSUMIRÀS la veu d’un poble,
i serà la veu del teu poble,
i seràs, per a sempre, poble,
i patiràs, i esperaràs,
i aniràs sempre entre la pols,
et seguirà una polseguera.
I tindràs fam i tindràs set,
no podràs escriure els poemes
i callaràs tota la nit
mentre dormen les teues gents,
i tu sols estaràs despert,
i tu estaràs despert per tots.
No t’han parit per a dormir:
et pariren per a vetlar
en la llarga nit del teu poble.
Tu seràs la paraula viva,
la paraula viva i amarga.
Ja no existiran les paraules,
sinó l’home assumint la pena
del seu poble, i és un silenci.
Deixaràs de comptar les síl•labes,
de fer-te el nus de la corbata:
seràs un poble, caminant
entre una amarga polseguera,
vida amunt i nacions amunt,
una enaltida condició.

No tot serà, però, silenci.
Car diràs la paraula justa,
la diràs en el moment just.
No diràs la teua paraula
amb voluntat d’antologia,
car la diràs honestament,
iradament, sense pensar
en ninguna posteritat,
com no siga la del teu poble.
Potser et maten o potser
se’n riguen, potser et delaten;
tot això són banalitats.
Allò que val és la consciència
de no ser res si no s’és poble.
I tu, greument, has escollit.
Després del teu silenci estricte,
camines decididament.

L’Estellessí, car l’Estellés et diuen,
i el teu pare, en oir-ho, ho agraïa,
perquè evocava, fascinat, el món
dels Estellés, orfebres i forners,
republicans de Blasco abans de Blasco
que miraven, amb ràbia i amor,
el paretó del Pati de Sant Roc
i es casaven, com Déu vol, amb les filles
dels carlins de més fama en tot el poble,
i a una banda i l’altra del capçal
del seu monumental llit de canonge
hi havia una escopeta i un rosari,
i són ja un mite, de prestigi grec,
amb la calenta sang d’un fratricidi.

I

Si et diguessen a tu l’Estellessí
d’ací vuit o deu segles, ploraries,
pols en la pols, d’agraïment i música,
més que si, ara com ara, et declaraven

fill predilecte del teu poble, fill.
Pols en la pols, entre la pols veuries
—com, el crepuscle, el Russafí la veia—
la teua terra, els seus carrers, les seues

parets suades per amants anònims,
aquells inicis de jardí, canyars,
la lenta majestat de l’Albufera…

I més: de bon matí, les gents que arriben
en el trenet, a treballar, i duen
un entrepà dins el saquet, i tant.

Mai no me n’he preocupat, dels assumptes que toquen, de lluny o de prop, els temes vagament genealògics. No vaig, per aquesta drecera, més enllà dels meus avis, i encara, això, ho faig treballosament. Els meus avis paterns, que eren de l’horta, es deien Salvador Andrés no-sé-què-més i Elena Andreu tampoc-no-sé-què-colló-més. Per la banda materna, el meu avi es deia Manuel Estellés Sancho —aprovat, doncs— i la meua àvia Presentació Muñoz Suay. Del meu avi patern hi havia una característica que té, encara, una certa perduració consolidada: li agradava, i molt, beure, com a la seua muller, i a més a més —una altra característica que sembla que ha fet arrels— era coix d’una cama. «El coixet», li deien. Tenia, també, molt mala hòstia. Potser era petit, escandalós, cridaner, de trompes barates i sorolloses, de sortir del cafetí amb massa càrrega alcohòlica, i sortir-ne bufat, pietosament empès pel botiguer, o un company, a la miserable i estrellada nit de l’horta. Treballava a la «Granja», de Burjassot, i era un home tan enèrgic com arbitrari. Un dia va beure més del que podia suportar el seu cos, aleshores, i va caure en una sèquia que passava plena d’aigua: pocs dies després del modest esdeveniment, moria. L’avi matern es dedicava als forns, i va tenir una desastrada i heroica mort, a la boca del forn d’un germanastre seu.

Tot ho esperaves del teu fill. Te’l veies
créixer, parlar en castellà. Et pensaves
un dolç futur de confortants poltrones
de vímet, al carrer de Mendizábal.

Si ara et pregunten pel teu fill, no saps
res d’ell. «Pel món». T’inventes uns retalls
de cartes que no reps. I dolça, el penses
en algun lloc, parlant en castellà

amb els senyors, fumant amb els senyors.
Si abans te’l veies, te l’inventes ara.
Sola en la casa de brancudes bigues,

del corral ample i oblidat, amb una
conca entre els peus, te’l penses, te l’inventes,
amarga dona del meu poble, mare.

Jo vaig tenir, humil, un mestre.
Era poble, un home de poble.
Treballava el fang, de bon grat.
Després d’haver-lo treballat
el ficava en un foc de llenya
vigilant, caut, la cocció.

Era un home del veïnat.
Em van oferir tots els seus llibres,
fou la millor biblioteca.

Sempre em parlava en català,
un català de Burjassot,
reverent sempre amb els modismes
peculiars del veïnat.

Va trobar, el clot de petols,
les recialles d’un passat
a les coves, sota terra,
enigmàtics fragments ceràmics,
algun dibuix interromput,
una ansa d’un pitxer, un
tros al·lucinat d’alguna àmfora,
el cul d’un cànter o morter.
Era capaç de retrobar,
en un borrós test de ceràmica,
digitals primogenitures.

Allò seu era el fang, el fang,
el fang que coïa i el fang
d’un passat fondo al que solia
trobar-li en silenci les claus.

Ell anava i venia al forn
taral·lejant fragments de Wagner,
de simfonies de Beethoven,
mentrestant jo llegia un llibre
naturalment en català.
Foren aquells, uns anys feliços,
d’una estranya fecunditat.

III

Burjassotí millor, si es considera,
i renuncies, ben feliç, al culte
d’allò que en diuen personalitat,
perquè et saps poble, més que res, i poble

entre moreres, sequioles, joncs,
forcats, corbelles i pallisses; poble
de vells camins polsosos i magranes,
amors furtius entre els dacsars, roselles

encara petulants on ja han segat
el forment: et saps poble, i poble que
mira en silenci la ciutat, qui sap

si com una germana o filla o dona,
mirant atent què fa i no fa, amb qui va,
amb qui torna, a quina hora arriba a casa.

Vindrà la mort, i jo no seré al llit,
ni al menjador, assegut al divan:
l’esperaré al replà de l’escala,
entre els parents que han arribat de l’horta,

de cap a peus com vestit de diumenge,
de blau marí, amb la corbata torta,
i no serà necessari que entre:
us diré adéu, des de la porta, anant-me’n.

Evitarem, potser, el formulisme,
i tot serà lleuger i natural:
m’ajudarà, agafant-me d’un braç,

la meua mort, en baixar per l’escala.
S’excusarà per si ha trigat massa;
però és que, abans, ha tingut quatre casos.

pare,
no sabies llegir ni escriure.
no sabies de lletra.

analfabet, es diu això d’una manera expeditiva,
un mot que em fa un gran dany cada vegada que l’escolte
i l’entenc desdenyosament injust.

caldria matisar.
hom no pot dir analfabet impunement.

intuïtiu, em vares dur als millors mestres de venusa,
més endavant de roma
i fins i tot em vas permetre anar a grècia.

com t’ho podria agrair, pare.

em recorde.
jo escrivia, assegut a la taula,
i tu, dempeus darrere meu,
miraves els signes que traçava jo
com si anasses llegint-los
o patint-los,
no ho sé.