La base de dades de les Lletres Catalanes
Es va llicenciar en Filosofia i Lletres a la Universitat de Barcelona. Fou professora d’història a la Universidad Complutense de Madrid i a diversos instituts d’ensenyament secundari a Barcelona, Sabadell i Maó. L’any 1985 va publicar els seus primers poemes a la revista Reduccions. L’any 1988 va guanyar el premi Rosa Leveroni de Cadaqués, i després va publicar el seu primer llibre, L’Infant i la mort. Aquesta obra despertà l’interès d’estudiosos com Manuel de Seabra o Dolors Oller, i li obrí camí a la poesia catalana. Amb Rosina Ballester, va traduir una mostra de Poemes per a Anatole (1998) de Stéphane Mallarmé.
Diari de Barcelona, Reduccions, Negre + cendra, Traç, Hora de poesia i Barcarola.
La seva obra ha estat objecte d’una instal·lació de J. Papineau a Mallorca, Menorca, Ginebra i Barcelona (Centre d’Art Santa Mònica). Ha traduït Stéphane Mallarmé.
Formulari d'enviament de postals (Envia un missatge per mail a qui desitgis, la postal s'inserirà automàticament.)
Temes V (dedicat al poeta Carles Riba)
Corre un vent aïrat
contra el plaer més lleu,
capa salina, victòria
sobre la roca en l’onada
breu estança marina.
Al tombant dels meus dies
la columna reposa
de la mort d’algun déu?
“(…) pues con sangre escribes / su entrada en tus arenas”
La vida es sueño
Et vaig dir
que fugir
travessar de costa a costa
era la porta que calia obrir.
Ara, què en faig de tu?
Digues: què puc deixar a la vorera
del teu desig per arribar?
Què en faig de tu
si m’he calçat els guants
a les mans blanques
del ventre de la serp?
Arriba fugitiu,
Desvetlla aquesta terra
Que no t’acull!
Qui paga el funeral
per somiar en una arena estranya?
I ben igual que l’arena que guardes als teus punys.
He conegut Puixkin assegut i de nit
quasi mort de dolor davant la seva taula
considerant la mort i la presó a Sibèria
dels seus amics tan fràgils com ell mateix
l’he conegut quan la veu el portava
sense remei sobre cap esperança
i només la puput el distreia
a la vista dels bosc que somiava lliure
l’he conegut quan creia que coneixia bé
aquell altre que va morir com ell
un dia qualsevol del 37 ara farà dos segles
i m’agrada pensar que respiraven junts
a cada extrem d’Europa
suportaven la desgràcia del geperut
Amagaré el meu llibre,
i la dissort de no tenir
més que la vida per haver escrit.
Perquè ho volia… Tot.
Era en la transparència dels vels dels més grans.
Era en les flors més tendres que trencava
al amagar-me esvalotada.
I en el riure platejat de la flauta de Pan.
Dimonis infantils!
Tant com us he estimat heu escrit
la música secreta per quedar-me amb vosaltres.
Mai més la mort
Si em quedés amb vosaltres.
Però…
Segueixo el camí –petit infant meu–
per fer-te por i venjar-me de tu,
com ho veia entre els vels dels més grans:
només dirà el secret quan mogui el vent
les fulles que pressenten.
Homenatge a Murnau
Desconec les rialles dels músics
i les notes que porta la cançó
Ara no puc venir i mirar-te;
queda la nit retirada del solc
per on passen les bèsties
i el dia empeny per on surt el sol
Vindrà la garsa a siular vora teu
mentre jo dormo.
Però algun dia fugiré de la nit
i tanta llum no quedarà insensible:
Murnau, el mestre.
La mort s’atura sobre meu;
no m’esparvera, cau més aviat
dins l’àmbit de la nosa.
I s’escola la vida sobrant
de moltes hores, marge avall,
i creix la mort als arbres
que sobreviuen a casa pròpia.
Ressona, en el meu cap, la dimensió
vegetal del temps que no viuré
ni escriuran per nosaltres:
el temps de les tortugues
i els bibliòfils.
He aclucat els ulls amb aquell parpelleig del nen que no voldria dormir i ja somia
Sóc al centre d’una habitació tancada, asseguda a una cadira, derrotada pel cansament que produeixen les veus que surten alhora d’uns altaveus, quatre, un a cada cantó de les parets que formen un rectangle. En un dels altaveus Heidegger mussita els seus comentaris sobre l’essència de la poesia, la veu se li empasta però recita molt bé els versos de Hölderlin i una vegada més recordo, recordo, recordo. L’altre altaveu treu una mescla de sons que no em permeten aïllar les paraules, sembla una mescla de francès i argentí, alguna cosa sobre l’intercanvi impossible. El tercer altaveu deixa anar les notícies del dia, sempre les mateixes notícies, tot el dia; i el quart, fa fregidina, és l’altaveu del guardià que guarda avui, i posa en marxa els altaveus. Estic tancada, no puc sortir. Però m’escapo allà
aquest mar del mateix color que el mar amable-blau de Tarragona, una claror de calma i des de lluny el desfici per arribar a la platja i nedar i nedar fins a tocar la punta del Miracle.
A Joan Vinyoli
Calma i rient em torno enveja
quan sento, en el teu vers,
la meva sang i la paraula teva.
Em deixes orfe i caminant
la sàtira dels dies;
ara que ets mort, davallaré del llibre
al primer dels meus versos:
Estic a punt d’una immersió profunda
i no en sé el fons, ni he amidat la fondària,
sóc un furtiu. No tinc ofici
de buscador de perles.
L’amor és conversar amb els déus
a l’ombrós paradís de móres i pomeres
on els barrancs et porten
les humides olors d’antigues llunes
–degotadís airet de branques molles–
sense pols ni petjades
fora del temps, fora del temps.