L’infant i la mort

Era en la transparència dels vels dels més grans.
Era en les flors més tendres que trencava
al amagar-me esvalotada.
I en el riure platejat de la flauta de Pan.
Dimonis infantils!
Tant com us he estimat heu escrit
la música secreta per quedar-me amb vosaltres.
Mai més la mort
Si em quedés amb vosaltres.

Però…
Segueixo el camí –petit infant meu–
per fer-te por i venjar-me de tu,
com ho veia entre els vels dels més grans:
només dirà el secret quan mogui el vent
les fulles que pressenten.

La mort s’atura sobre meu;
no m’esparvera, cau més aviat
dins l’àmbit de la nosa.
I s’escola la vida sobrant
de moltes hores, marge avall,
i creix la mort als arbres
que sobreviuen a casa pròpia.
Ressona, en el meu cap, la dimensió
vegetal del temps que no viuré
ni escriuran per nosaltres:
el temps de les tortugues
i els bibliòfils.