Margarita Ballester Figueras

Temes V (dedicat al poeta Carles Riba)

Corre un vent aïrat
contra el plaer més lleu,
capa salina, victòria
sobre la roca en l’onada
breu estança marina.
Al tombant dels meus dies
la columna reposa
de la mort d’algun déu?

“(…) pues con sangre escribes / su entrada en tus arenas”
La vida es sueño

Et vaig dir
que fugir
travessar de costa a costa
era la porta que calia obrir.

Ara, què en faig de tu?
Digues: què puc deixar a la vorera
del teu desig per arribar?

Què en faig de tu
si m’he calçat els guants
a les mans blanques
del ventre de la serp?

Arriba fugitiu,
Desvetlla aquesta terra
Que no t’acull!

Qui paga el funeral
per somiar en una arena estranya?
I ben igual que l’arena que guardes als teus punys.

He conegut Puixkin assegut i de nit
quasi mort de dolor davant la seva taula
considerant la mort i la presó a Sibèria
dels seus amics tan fràgils com ell mateix

l’he conegut quan la veu el portava
sense remei sobre cap esperança
i només la puput el distreia
a la vista dels bosc que somiava lliure

l’he conegut quan creia que coneixia bé
aquell altre que va morir com ell
un dia qualsevol del 37 ara farà dos segles
i m’agrada pensar que respiraven junts

a cada extrem d’Europa
suportaven la desgràcia del geperut

Amagaré el meu llibre,
i la dissort de no tenir
més que la vida per haver escrit.
Perquè ho volia… Tot.

Era en la transparència dels vels dels més grans.
Era en les flors més tendres que trencava
al amagar-me esvalotada.
I en el riure platejat de la flauta de Pan.
Dimonis infantils!
Tant com us he estimat heu escrit
la música secreta per quedar-me amb vosaltres.
Mai més la mort
Si em quedés amb vosaltres.

Però…
Segueixo el camí –petit infant meu–
per fer-te por i venjar-me de tu,
com ho veia entre els vels dels més grans:
només dirà el secret quan mogui el vent
les fulles que pressenten.

Homenatge a Murnau

Desconec les rialles dels músics
i les notes que porta la cançó

Ara no puc venir i mirar-te;
queda la nit retirada del solc
per on passen les bèsties
i el dia empeny per on surt el sol

Vindrà la garsa a siular vora teu
mentre jo dormo.

Però algun dia fugiré de la nit
i tanta llum no quedarà insensible:
Murnau, el mestre.

La mort s’atura sobre meu;
no m’esparvera, cau més aviat
dins l’àmbit de la nosa.
I s’escola la vida sobrant
de moltes hores, marge avall,
i creix la mort als arbres
que sobreviuen a casa pròpia.
Ressona, en el meu cap, la dimensió
vegetal del temps que no viuré
ni escriuran per nosaltres:
el temps de les tortugues
i els bibliòfils.

He aclucat els ulls amb aquell parpelleig del nen que no voldria dormir i ja somia

Sóc al centre d’una habitació tancada, asseguda a una cadira, derrotada pel cansament que produeixen les veus que surten alhora d’uns altaveus, quatre, un a cada cantó de les parets que formen un rectangle. En un dels altaveus Heidegger mussita els seus comentaris sobre l’essència de la poesia, la veu se li empasta però recita molt bé els versos de Hölderlin i una vegada més recordo, recordo, recordo. L’altre altaveu treu una mescla de sons que no em permeten aïllar les paraules, sembla una mescla de francès i argentí, alguna cosa sobre l’intercanvi impossible. El tercer altaveu deixa anar les notícies del dia, sempre les mateixes notícies, tot el dia; i el quart, fa fregidina, és l’altaveu del guardià que guarda avui, i posa en marxa els altaveus. Estic tancada, no puc sortir. Però m’escapo allà

aquest mar del mateix color que el mar amable-blau de Tarragona, una claror de calma i des de lluny el desfici per arribar a la platja i nedar i nedar fins a tocar la punta del Miracle.

A Joan Vinyoli

Calma i rient em torno enveja
quan sento, en el teu vers,
la meva sang i la paraula teva.
Em deixes orfe i caminant
la sàtira dels dies;
ara que ets mort, davallaré del llibre
al primer dels meus versos:
Estic a punt d’una immersió profunda
i no en sé el fons, ni he amidat la fondària,
sóc un furtiu. No tinc ofici
de buscador de perles.

L’amor és conversar amb els déus
a l’ombrós paradís de móres i pomeres
on els barrancs et porten
les humides olors d’antigues llunes
–degotadís airet de branques molles–
sense pols ni petjades
fora del temps, fora del temps.