Temps era temps: records de mig segle (1931-1975)

Després de la manifestació del dia trenta d’abril, que ens havia deixat sense esma, per allò de les corredisses, els brams i la por, es va convocar la concentració del Primer de Maig al Turó de la Peira. A mig matí hi vaig anar amb el que aleshores era el meu marit, dos amics i una noia, la nòvia d’un dels líders més importants de l’SDEUB, que feia el servei militar, en qualitat de castigat, a Sidi Ifni. Vam arribar primer a la plaça d’Eivissa, on vam trobar molt poca gent. Algú ens va dir que hi havia escaramusses i enfrontaments amb la policia a l’altra banda del Turó. Vaig començar a sentir la primera sensació física de la por: fred a l’espinada i un buit a l’estómac. Uns quants intentàrem d’aplegar-nos, però grups dispersos de la policia apareixien de sobte i ens dispersaven. Vam començar a intuir que seria un Primer de Maig deslluït. Aviat va arribar una nova consigna: ens tornaríem a concentrar a les quatre de la tarda dalt del Turó. Baixava gent amb el rostre encès: a l’altre cantó hi havia hagut gresca. Se sentia un aire d’entusiasme, no ens adonàvem que eren les escorrialles de l’èxit del dia abans. A les quatre, el nostre petit grup es trobà dalt del Turó: no hi havia ni una ànima. Ho he
escrit bé: ni una ànima. Avançàvem a poc a poc, amb el cos enterc i la mirada alerta, tot esperant que se’ns acostés un altre grup o bé que ens arribés l’eco d’algun crit. Res, silenci. Un silenci que no era silenci. No sé com explicar-ho, diria que era un silenci ple. Potser ple de la nostra por o la nostra incompetència per a entendre el que passava.

Quan vam ésser dalt de tot del Turó, vam topar-nos de sobte amb dos senyors que duien americana. L’un tenia el rostre apàtic, l’altre els ulls tristos. En veure’ns, es van alegrar. Els trets de les cares se suavitzaren. A mi allò em va fer molt mala espina. Ens van aturar i ens van demanar la documentació. Eren dos policies que ens havien reconegut, a la meva amiga i a mi. El dia abans havíem anat a portar un paquet a comissaria: era per a una amiga comuna que havia estat detinguda pel fet de repartir propaganda de la manifestació del Primer de Maig. Mentre ensenyàvem la documentado, el que tenia els ulls tristos s’abraonà damunt l’altra noia i la començà a estossinar de valent. Sobretot els ovaris. Nosaltres no vam fer res per a defensar-la. Ens convertíem en estàtues. De cua d’ull vaig mirar el rostre dels meus companys: el tenien de color de cera i jo vaig notar que em mullava tota. El policia dels ulls tristos havia reconegut la nòvia del líder castigat a l’Àfrica i s’hi rabejava amb la mateixa fúria de la criatura que destrossa la joguina més estimada del seu enemic. Després ens feren baixar per una escaleta a una bassa sense aigua. Hi trobàrem altres detinguts. N’érem bastants. Ens vigilaven policies dalt de cavall que rodejaven la bassa amb l’aire impassible. Des de baix veies només les potes dels cavalls, gruixudes, enormes, i els caps que semblaven uns bonys petits.

Els tramvies, en girar des de la Ronda de Sant Pau cap a la Ronda de Sant Antoni, grinyolaven estridents, i encara enyoro aquell soroll segurament irritant i, gràcies a Déu, desaparegut. Avui dia Barcelona és una ciutat força més silenciosa que no pas trenta anys enrere.

El meu pare treballava a l’Ajuntament, en un lloc oficial; a més, no era gens valent. Malgrat això, aquell hivern del 1951, un dia, em sembla que a l’hora de dinar, va comparèixer amb l’octaveta on es convocava, per al primer de març, una vaga contra els tramvies. Els comentaris a taula entre la meva mare (molt abocada a les pràctiques religioses) i el meu pare (que s’excusava d’haver lluitat amb els rojos dient que havia anat al front per la força, tic de llenguatge molt estès a la l’època), van ser divertits i lentament excitants. Ma germana Nuri, que acabava de complir els catorze anys i que era educada en un col·legi de monges franciscanes, i jo, que tenia deu anys, escoltàvem i no captàvem cap considerable temor, cap exagerada sensació de perill. Pujar o no al tramvia era una decisió personal i anònima; ningú no en podia demanar comptes. En canvi, la misèria eternitzada del racionament i l’odi al centralisme de Madrid, presents cada dia en els comentaris del meu pare -amb independència de la seva covardia-, o de la meva mare -amb independència de la seva religiositat-, trobaven de sobte una manera d’expressar-se. Per tant, com que les octavetes recomanaven de fer-ne còpies i passar-les a altres ciutadans, a casa es va seguir la recomanació i se’n van fer còpies, que es van passar als amics. Com un joc, també jo a l’escola.

[…]

El nostre balcó era i és una bona tribuna. A la cruïlla del mercat de Sant Antoni, s’hi va instal·lar un piquet d’obrers. Quan passava un tramvia l’esbroncaven i li tiraven pedres, potser, sobretot, si dintre hi viatjava algun esquirol, cosa infreqüent. Una vegada van aturar el vehicle i van intentar de tombar-lo. Al tramviaire no li van fer res: fins li van permetre —i jo ho lamentava— que extragués la maneta amb la qual conduïa i sense la qual el vehicle perdia tota capacitat de manio­bra. El tramvia no es va arribar a tombar, i això encara ho vaig lamentar més. La policia va arribar a temps d’evitar-ho.

També hi havia els estudiants, que cridaven, en grups nombrosos, rondes avall, i que de sobte, allí mateix davant de casa, van quedar espectacularment encerclats. Les camionetes, plenes de grisos, van arribar per un cantó; la cavalleria per l’altre. La més desagradable imatge que m’ha quedat d’aquells dies es la dels cavalls al galop, pujant damunt les voravies, carregant furiosos. Va ser una estossinada ferotge. Els estudiants, tancades les sortides, giraven en cercle, rebien la pallissa, eren detinguts i emportats… o escapaven, malgrat tot. Perquè n’hi va haver que es van ficar a les cases i el veïnat els va refugiar.