Artur Bladé Desumvila

Un matí, a Badalona, va pujar al tramvia a l’hora habitual. A mig camí, el vehicle s’aturà. La via estava malament i uns obrers l’apariaven. Els passatgers, a mesura que anava passant el temps, saltaven de la baluerna immòbil. Fabra restà sol, fumant tranquil·lament o bé comentant la jugada amb el cobrador. Al cap d’un parell d’hores, el tramvia va reprendre la marxa. A quarts d’una, arribava a la fi del seu trajecte a Barcelona. El Mestre no va baixar tampoc i amb el mateix tramvia retornà a Badalona. La randonné havia durat cinc hores.

Contemplar Benissanet des de la costa dels Terrers, un dia de primavera, a mitja tarda, quan no es té res a fer, fumant un cigarret, assegut en un marge, al peu d’un ametller o d’una olivera centenària, és cosa que val la pena. Al bo de l’estiu el panorama és encara més ple de color, però mancat de goig, perquè a Benissanet fa molta calor i el sol bada les pedres. En canvi, a la tardor o a l’hivern —sobretot si plou o neva una mica— el paisatge benissanetà s’amara de romanticisme.

De tant en tant, encara, Benissanet té una olor que ofega totes les altres: la que fa el riu quan surt de mare. Primer, mentre l’aigua s’escampa per les sénies, se sent la bafada apegalosa de la humitat. Després, quan l’aigua arriba als carrers, augmenta la llefiscositat de l’aire i tot fa olor de poblat lacustre. Finalment, quan el riu se’n torna, el poble queda uns quants dies empastifat d’una pudoreta àcida, de fangar, d’herba i de fullaraca consumida. El riu no s’acontenta d’impregnar d’olor fluvial tota la vila, sinó que hi deixa també la seva firma, de cap a cap.

Feia capbussons a la retorna de l’Omplidor, que era profunda, i sorgia amb una pedra, arrencada del fons, a la mà. Navegava dempeus sobre un feix de canyes mentre el feia voltar ràpidament. Passava el riu amb quatre cops de braç i en retornava amb un raïm a la boca collit a les vinyes de Ginestar. L’aigua semblava el seu element i el seu goig. Si s’hagués pogut guanyar la vida a còpia de nedar, hauria estat l’home més treballador de la vila.

L’Aubadera i el pedrer són llocs que han fet sempre una atracció estranya als nois arriscats i amb poques ganes d’anar a estudi. El riu és el perill, la cosa desitjada i prohibida, la selva i l’aventura, el plaer de despullar-se, el goig de nedar i de córrer per la platja, nu de pèl a pèl, la visió dels llaguts que passen pel mig del corrent, els cops de fona amb els nois de Ginestar, la llibertat absoluta, l’anarquia, la guerra, tot un món propici a l’exaltació dels instints i a fer ús de la primitiva i natural crueltat humana. Però, després, quin record de tot això!

L’avi m’ajudava a vestir i retornàvem al pedrís de l’Omplidor, on ell fumava una cigarreta, de cara a la posta que omplia de colors el cel i el fons del riu. Algun cop vèiem baixar un llagut que anava a Tortosa carregat de bótes d’oli pintades de blanc, amb la silueta d’una cavalleria, a proa, i la del patró que timonejava, completament immòbil, amb la pipa a la boca. L’embarcació es reflectia —inconsistent i com ingràvida— en el mirall aquós ple de fosforescències incertes.

Gràcies a les sénies, també, Benissanet era i potser és encara un poble de mercat diari, de mercat interior i exterior, podríem dir. El primer es va celebrar durant molts anys a la placeta de la Constitució, rere la vella casa de la vila, anomenada popularment plaça de la Verdura en raó del comerç que s’hi feia. Era un bell redós mercantil alhora que lloc de celebracions musicals i festívoles: una veritable àgora.

De tot el paisatge puja un silenci vivent i una olor d’herba i terra mullada que sembla l’olor mateixa de la pau i el benestar. De tant en tant, de les sénies al poble o del poble a les sénies, passa, irisat, un vol de coloms. Els cops de les ales, segons d’on bufa el vent, se senten clars i distints, fins i tot quan els coloms ja no es veuen. Això fa sempre una impressió màgica, perquè sembla l’aplaudiment invisible de la natura.
Contemplar Benissanet des de la costa dels Terrers, un dia de primavera, a mitja tarda, quan no es té res a fer, fumant un cigarret, assegut en un marge, al peu d’un ametller o d’una olivera centenària, és cosa que val la pena.

Al bo de l’estiu el panorama és encara més ple de color, però mancat de goig, perquè a Benissanet fa molta calor i el sol bada les pedres. En canvi, a la tardor o a l’hivern —sobretot si plou o neva una mica— el paisatge benissanetà s’amara de romanticisme. És una dolça voluptat arribar al poble, després d’un passeig, a posta de sol, quan es comencen a encendre els llums dels carrers. Si plovisqueja, tot es desdibuixa una mica i el món sembla tremolós, inconsistent. Les perspectives de les teulades i les línies de les cases es mesclen i es confonen sobre el teló de fons de les muntanyes llunyanes. El fum que surt dels fumerals es perd mandrosament dalt de la grisalla del cel. De vegades, una ratlla de fum, com si rebés una ordre de l’aire, dubta, s’atura un moment, torç el coll i, fent un esforç, torna a reprendre el seu camí.

Encara que no ho sembli, aquestes impressions tan simples donen un sentit a la vida de la gent dels pobles petits. Es pensa en la llar, en els avis que han mort, en la dona i els fills, en la taula parada i en el gust d’ensopir-se, després de sopar, entre la família, a la vora del foc, esperant l’hora d’anar al llit.

Jo tenia ganes de passar pels carrers de dins, per la placeta que havia estat de Missa, pels carrerons del poble vell on, de jove, m’agradava de rondar, en nits així, amb el cor vagament medieval i d’acord, més o menys, amb l’ambient i amb l’olor de les alfàbregues. […]
Res del que veia no em podia sorprendre, però sí justament […] allò que no veia: el vell campanar dels bons temps, l’alta torre de pedra que durant tres segles havia senyorejat, magnificant-la, la vila. Aquesta em semblava mutilada, dramàticament amputada d’una construcció que ja no veurà —ni refarà— mai més ningú.

Per la seva situació —paral·lela al nucli antic de la vila—, per la seva amplària i pel seu traçat —de ponent a llevant, gairebé rectilini—, cal suposar que el carrer de Bonaire fou un dels primers de l’eixamplament. Camí de pas per anar a Móra i a Ginestar, el carrer de Bonaire fou aviat comercial i menestralenc.

[…]

la casa on vaig néixer, temps ha desapareguda, […] portava el número 7 del carrer de Bonaire i era dels meus avis materns.

El pensament d’un home és, en bona part, el pensament de la seva professió. I això pel fet que una professió és, essencialment, un llenguatge. Amb el pensament del seu ofici, cada menestral tenia un aire, un posat, un séc i fins, a vegades, una sentor característica. I no calia ser gaire observador, en efecte, a Catalunya, per a conèixer, només de veure’l passar pel carrer, el ribotaire d’una petita vila, sempre una mica carregat d’espatlles, de tant abocar-se sobre el banc, sempre també una mica empolvorat i olorós de serradures; o el ferrer de mans cremades i ulleres de carbonissa; o el terrissaire, esquitxat de fang, de mans tendres i ungles arranades…

De tant en tant, encara, Benissanet té una olor que ofega totes les altres: la que fa el riu quan surt de mare. Primer, mentre l’aigua s’escampa per les sénies, se sent la bafada apegalosa de la humitat. Després, quan l’aigua arriba als carrers, augmenta la llefiscositat de l’aire i tot fa olor de poblat lacustre. Finalment, quan el riu se’n torna, el poble queda uns dies empastifat d’una pudoreta àcida, de fangar, d’herba i de fullaraca consumida.
El riu no s’acontenta d’impregnar d’olor fluvial tota la vila, sinó que hi deixa també la seva firma, de cap a cap. Totes les cases agafades per l’aigua porten aquesta marca: una ratlla humida i salnitrosa inesborrable. Com si no fos prou, molta gent té la mania d’encastar sobre aquesta ratlla una rajola envernissada, molt bonica, feta fer expressament, amb un dibuix figurant un peix que neda.
Aquestes rajoles, a més d’assenyalar el dia, el mes i l’any, porten literalment aquesta llegenda: “Aquí llegó la riada”.
Sembla que aquestes rajoles i el fet que recorden haurien de donar a Benissanet una atmosfera especial, de perill i tragèdia permanents; però res d’això no passa, potser perquè tothom sap que les riuades catastròfiques no es produeixen més que cada cinquanta anys o perquè tothom ja hi està fet.

El Portal era —i deu ser encara— el centre de la vida ciutadana i administrativa de la població. Ací hi havia la Casa de la Vila amb les escoles, el jutjat i la presó i les principals botigues de la vila, les tavernes, la farmàcia, l’hostal… Ací jugaven totes les tardes els nois en sortir d’estudi. Ací es feien els cóssos i els balls de coques, els dies de festa major, i les comèdies de plaça alguna que altra nit. Ací venien els vells a prendre el sol, els matins d’hivern, i els gitanos hi duien a vendre, de tant en tant, rucs peluts dels garrons. Ací parava la tartana —i després el cotxe— del Güito, que portava el correu i els viatjants en el trajecte entre el poble i l’estació. Per ací passaven els carros que tornaven del tros a boca de fosc, els enterraments, camí del cementiri, i les noies que anaven a buscar aigua a la font…
Pel Portal s’entrava també al poble vell, els carrers de missa, empedrats, ressonants i estrets, encara que no tan estrets com els carrerons d’altres pobles, pels quals no passa un bolquet. A Benissanet no hi ha un sol carrer per on no pugui passar un carro gran, carregat de palla.

Ací jugaven totes les tardes els nois en sortir d’estudi. Ací es feien els cóssos i els balls de coques, els dies de festa major, i les comèdies de plaça alguna nit. Ací venien els vells a prendre el sol, els matins d’hivern, i els gitanos hi duien a vendre, de tant en tant, rucs peluts dels garrons.

[…]

Per ací passaven els carros que tornaven del tros a boca de fosc, els enterraments, camí del cementiri, i les noies que anaven a buscar aigua a la font…

[…] de la casa on vaig néixer, també enderrocada, només en resta el buit —un buit real i simbòlic alhora. Altres n’havia de trobar Portal amunt, carrer de Sant Jordi amunt, em venien al pensament els noms i els renoms de cada casa, de la gent que hi vivia quan jo era noi i jove. Vet aquí la font vella, la font que jo vaig veure fer. Vet aquí el carreró del Pelat pel qual entràvem a La Renaixença, on vam anar, dia rere dia, vespre rere vespre, durant anys, a prendre cafè, a ballar, a fer teatre, a reunions i a mítings…

[…]

Deu fer llàstima, és clar. Jo ja sé que tot passa, que tot s’ha de perdre, que fins els sepulcres moriran, però… Certament, és de doldre.

Febrer i març fan olor de mel, el perfum de les flors dels ametllers. Abril i maig escampen l’olor de les sénies, plenes d’arbres florits. Juny i juliol porten l’olor del blat i de la palla nova. L’agost, ja ho he dit, fa aquella olor mesclada de clavells i alfàbrega que puja al cap.

[…]

Al setembre, la vila està impregnada de l’olor dels raïms i de la brisa. Durant l’hivern, predomina l’olor de la terra cremada (dels formiguers) i del fum de sansa que surt dels molins.

En temps de la meva noiesa, les representacions teatrals —de bo de bo— tenien més adeptes que no pas ara. […] A Benissanet funcionaven dos teatres amb edifici propi, o sigui adjunts a dos dels tres cafès aleshores existents. […] Les representacions teatrals en la nostra llengua van tornar a imposar-se quan es fundà la societat La Renaixença. […] El teatre fou a Benissanet un factor de cultura i catalanisme.

El clos natal de Benissanet em fa reviure la meva noiesa i els treballs i els dies en un poble i una terra que sempre m’han parlat al cor. Em plauen, també, les humils tasques agrícoles amb què m’entretinc

[…]

quan em canso de llegir o d’escriure. Bado amb el pas dels núvols —sempre canviants—, les postes de sol, el vol de les orenetes (cada vegada n’hi ha menys) i el trescar dels pardals. Jo sóc, per la nissaga, un híbrid de pagès i de petit burgès; i, per les circumstàncies, de vilatà i de ciutadà.

Tota la comarca situada entre la conca fluvial i les muntanyes que es desarrapen de la carcanada pradenca i del pelat Montsant per a unir-se, a l’altra banda de l’Ebre, amb els darrers estreps del sistema ibèric, és depervallera, coherent i benigna, com si ja fos feta a la mesura humana. La influència de l’home en aquest paisatge és tan visible com la del paisatge en l’home que hi sua i, en justa compensació, li treu el suc. Per regla general, és un home ardit, cepat, calculador, manyós, estalviador i, sobretot, laboriós.

A Benissanet no hi ha gaires cases totalment de pedra, perquè la pedra s’ha d’anar a buscar lluny i resulta cara. S’utilitzen les rajoles fetes allí mateix, a la bòbila del poble, el guix i l’argamassa. Les teules són també de la teuleria local, molt antiga i acreditada. Les teulades són generalment a dues vessants, amb els ràfecs ben acabats i amb canaleres d’obra o de llauna. Benissanet és poble balconer. Són ben poques les cases que no tenen almenys un balcó amb barana de ferro i clavellinera. Les persianes i cortines abunden. De les primeres se’n feien unes de canya, anomenades encanyissats, molt típiques. Les cases s’emblanquinen sovint, per dins i per fora. Això fa que Benissanet sigui una vila clara, un poble sa i net, com el seu nom sembla indicar. Pels carrers, encara que no siguin les dotze de la nit, i encara que sigui pels carrers grans, sempre hi ha una olor que predomina. Un fill del poble que hi senti regularment de nas, podria endevinar, amb els ulls tancats, la temporada i fins els mesos de l’any. Febrer i març fan olor de mel, el perfum de les flors dels ametllers. Abril i maig escampen l’olor de les sènies, plenes d’arbres florits. Juny i juliol porten l’olor del blat i de la palla nova. L’agost, ja ho he dit, fa aquella olor mesclada de clavells i alfàbrega que puja al cap. (En qüestió de mates d’alfàbrega, grans i ben tallades, el Raval dels Canterers s’emportava la palma.) Pel setembre, la vila està impregnada de l’olor dels raïms i de la brisa. Durant l’hivern, predomina l’olor de la terra cremada (dels formiguers) i del fum de sansa que surt dels molins.

Recordo estampes de la meva terra que em semblen acabades, definitives, eternes.

[…]

Cada arbre és al seu lloc i no pretén ni gosa robar la part de terra que no li correspon; i aquesta és la vera llibertat que no exclou la llibertat de l’altre. Aquí totes les imatges s’acorden i es completen per a donar una visió immodificable, un sentiment de seguretat i de confiança. Un sap que pot passejar sense por, amb les mans a la butxaca, o amb un simple bastonet a la mà per anar tustant fraternalment les herbes del camí. Rarament es veu bèstia suspecta o perillosa. A tot estirar, llucareu un llangardaix verd prenent el sol contra un marge, en relleu, incrustat i brillant com una pedra preciosa.

El castell (del qual encara en resten les muralles exteriors i dues torres escapçades), és situat sobre una timba dominant alhora el riu i la població. Les muralles tenen un perímetre, molt irregular, d’uns 350 metres. Per la banda del riu —que llisca a llevant tirant cap al sud— devia ser inexpugnable. I difícil de prendre també pel sud-oest, on s’estintola el poble en el vessant d’un turó. Només per la banda de ponent, on hi ha el Calvari, l’elevació del terreny permet d’atacar la fortificació. Però és just en aquest punt feble que s’alçaven les dues torres circulars, a l’un i a l’altre extrem del pany de muralla. Pel que avui encara es pot veure, era a l’empara d’aquestes torres que hi havia el primitiu habitacle dels barons d’Entença, feudals de Móra, de Garcia i d’una bona extensió del Priorat, així com de les muntanyes de Prades, que havia heretat del senyoriu de Castellvell. Móra havia quedat (com Tivissa) al marge de la cessió feta als templers per Ramon Berenguer IV, de les terres i viles que avui integren tota la Terra Alta i bona part de la Ribera. D’ací les lluites, per litigis jurisdiccionals, dels cavallers del Blanc Mantell, aliats amb els Montcada, que tenien casa a Ascó, amb aquell primer Berenguer d’Entença, senyor de Móra, que serví amb coratge i fidelitat tres comtes reis: el Conqueridor, Pere I el Gran i Alfons el Liberal. La seva muller fou aquella famosa Na Galbors que, mentre ell combatia, amb Alfons, en terres de Cerdanya, va resistir, dintre el castell de Móra, el setge dels templers miravetans. Berenguer d’Entença i Na Galbors van tenir una filla, Saurina, que, maridada amb el famós almirall Roger de Llúria, fou mare de l’altre Berenguer d’Entença, cap d’almogàvers que arribà a megaduc de Romania i senyor d’Anatòlia.

Abans de la darrera guerra, la cosa més pintoresca o, almenys, la més visible de Benissanet era el campanar. Pel fet de ser un dels més alts de la rodalia, tenia molt caràcter i feia estampa. Se’l veia de tres o quatre hores lluny i era allò que primer se us presentava davant els ulls quan arribàveu a Benissanet, per qualsevol camí. Potser algun dia als erudits del futur o, simplement, als encaboriats d’història local, els interessarà saber que la vella església de Benissanet era —tal com diu el Salvat— una bona construcció, no pas molt antiga (segle XVII?), però feta a consciència. El frontispici, d’un neoclàssic d’estar per casa, ostentava dins un buc les figures, tallades en pedra, de sant Joan Baptista —patró de la parròquia— i de l’anyell. L’arc del portal era de mig punt, i a la porta, segurament de melis, es veien alguns claus de cabota d’aquells que sempre impressionen. Aquesta església primitivament no tenia més que una nau —de volta rodona—, però després, ja en la nostra època, fou engrandida amb una capella que més aviat va desacordar del conjunt harmònic de la construcció. La situació del temple benissanetà era immillorable, perquè estava en el lloc més alt de la vila i en el punt dolç del barri vell. I feia cop, sobretot, pel campanar, al qual una torreta superior, vuitavada i molt eixerida, acabava de donar esveltesa. Mai més, segurament, no n’hi haurà un altre, a Benissanet, que se li pugui comparar. Per a un benissanetà vell o de mitjana edat ha de ser molt difícil imaginar el seu poble natal sense l’antic campanar, de la mateixa manera que per a un parisenc, anem a dir, seria difícil imaginar París sense la torre Eiffel.

Vaig pujar al terrat per tal de veure la cara de la nit. Les branques de les acàcies servaven encara l’olor i la tebior del dia. Feia celístia, amb els estels a munts, com granets d’arròs. Vint anys enrere, del terrat estant, hauria albirat la silueta del vell campanar —una altra víctima innocent de la guerra, una altra de les coses que no veuria mai més. […] Res del que veia no em podia sorprendre, però sí justament (com la nit passada) allò que no veia: el vell campanar dels bons temps, l’alta torre de pedra que durant tres segles havia senyorejat, magnificant-la, la vila. Aquesta em semblava mutilada, dramàticament amputada d’una construcció que ja no veurà —ni refarà— mai més ningú.

Baixant, o pujant, pel riu en llagut o en muleta, el primer que es veu de Miravet és el castell, d’aspecte, encara avui, imponent, de pedres daurades, amb la silueta retallada contra un fons verd de muntanyes o de la blavor del cel. Per la seva estructura, segons d’on es mira, fa pensar en les fortaleses que els cristians van bastir a Orient en temps de les Croades. De les seves cinc torres, dues són escapçades. Resten dempeus les dues que van alçar els moros, a mitjan segle X, possiblement, o sia en temps del primer califa de Còrdova, Abderrahman III, quan les escomeses dels catalans litoral avall, en temps del comte Sunyer, havien començat a fer-se temibles. (En una d’aquestes expedicions els catalans van arribar a Tortosa.) Hi ha una tercera torre altiva: la de l’angle nord-est.

L’Ebre entra a Tortosa d’una manera triomfal —i no ho dic pas per un determinat monument, ja rovellat del tot—, sinó perquè lligada la ciutat pels seus dos ponts (abans de la darrera guerra n’hi havia tres) amb els carrers que fan de riba, el fort de la Suda a l’esquerra, l’església del Roser —una mica florentina— a la dreta, ofereix una bella perspectiva, d’acord amb la vocació de gran ciutat que Tortosa sembla haver tingut des que els romans van anomenar-la Julia Augusta Dertosa. Fou un romà també, Cató el Gramàtic, que dos segles abans de l’era cristiana va cantar l’«Hiberus pulcher, magnus et pisculentus», l’Ebre net, gran i ric en peixos. Els àrabs, al seu torn, van fer de Tortosa la capital d’un reialme i van senyorejar-la a la vora de quatre segles i mig. Ja hem parlat del coratjós comte rei que va reconquerir-la, després d’un llarg setge, per terra i pel riu, amb l’ajut dels templers, dels genovesos i dels cavallers de la noble estirp dels Montcada. El carrer de Montcada recorda, encara avui, a Tortosa, aquella gesta. En l’edat mitjana fou ciutat de Corts i punt de partida de grans empreses marítimes i va donar llum al primer llibre de dret escrit en la nostra llengua. Artísticament, la joia de Tortosa és la catedral, d’un goticisme finíssim per dins, renaixentista i abarrocada per defora. En el lloc on s’assenta hi hagué el temple romà i posteriorment la mesquita alcoranista.

[…]

Passat el raval de les Cantereries (dit així perquè hi ha quatre o cinc obradors on fan cànters i altres terrisses), enfront mateix de la Creu (de la qual només resta la base i el fust), en Sarroca girà a la dreta i parà en sec davant la casa que va bastir el pare de la meva dona i que ara és d’ella, la casa on va néixer el nostre fill. Sota les acàcies que l’ombregen i perfumen, m’esperava la Montserrat –ma cunyada– amb les seves dues nenes i un grup de parents i bons amics. No s’hi veia gaire i, de moment, no vaig reconèixer ningú. Però les veus tenien ressons fraternals, acollidors. Tots preguntaven alhora i jo no sabia què dir…

Vam entrar a la casa, on hi havia més llum i més tristesa. En mirar les cares que em voltaven, vaig tenir la impressió que, en un instant, una ventada ardent hagués marcit les galtes, arrugat els fronts, emblanquit els cabells, entelat els ulls, a la manera de l’aire de les socarrades que asseca les plantes i tot ho engrisalla. Així mateix, havia envellit aquella casa que jo vaig conèixer plena d’afecte i de rialles, fresca i olorosa de flors i fruits. Convertida en hospital durant la guerra, va ser incautada i rapinyada.

Fins a mitjanit em van fer companyia i després vaig tenir la dels records. Assegut al banc del foc, davant la llar apagada –realment i simbòlicament–, vaig fer un recompte de memòries i de sentiments. En aquest sentit no hi va mancar res, al revés del que havia de constatar en un altre aspecte, durant aquell melangiós inventari del que restava de la crema i del naufragi. Malgrat tantes coses perdudes, hi havia encara prou tresors per a fer bategar fortament el cor esdevingut tot d’una avar i sensible a la troballa ínfima, a la deixia oblidada, al lleu menjuc evocador, a la mínima esperança. I vaig tenir gairebé per un miracle de poder trobar les dues humils litografies emmarcades que ja eren al menjador de la casa dels meus avis paterns molt abans de la meva vinguda al món; i la calaixera «de casar» dels meus pares; i el vell rellotge de paret de l’avi Desumvila; i una caixa amb llibres i llibretes, velles escriptures i retrats esgrogueïts, tendres fantasmes… Però no vaig trobar el que em feia molta il•lusió de trobar, el retrat, la gran ampliació on apareixia ma mare, a l’edat de vint anys, amb mantellina de blonda i una rosa al pit.

Vaig pujar al terrat per tal de veure la cara de la nit. Les branques de les acàcies servaven encara l’olor i la tebior del dia. Feia celístia, amb els estels a munts, com granets d’arròs. Vint anys enrera, del terrat estant, hauria albirat la silueta del bell campanar –una altra víctima innocent de la guerra, una altra de les coses que no veuria mai més. El poble s’ajupia desert i cansat entre petits cercles de llum pulverulenta. No passava una ànima i, enmig del gran silenci, m’arribava de sentir la remor del riu. Perduda la noció del temps, vaig entrar a la cambra que dóna, per una finestra, al terrat, la cambra on va traspassar l’àvia Pepa, en plena guerra (ella que ja n’havia patit una altra!), a l’edat de vuitanta-cinc anys. No recordava haver estat mai malalta i no s’hi posà tampoc per morir. En els darrers temps de la seva vida, davant les calamitats que s’anaven succeint, solia dir: «Com més veig el que veig, més penso en el que penso!» Què pensaria?

Devien ser les dues de la matinada que me’n vaig anar al llit. Va ser una «nit blanca», com se sol dir, d’abaltiments i evocacions en aiguabarreig i al marge de la realitat. Com un nàufrag a punt de morir, vaig reveure la meva «escala de la vida» a la manera d’aquella estampa que hi havia, fa quaranta anys, en moltes cases, la qual «endevinava», com qui diu, l’esdevenidor.

De tant en tant, en els abaltiments, creia escoltar el que tantes vegades havia escoltat sota aquell sostre quan regnava la pau al món i als cors de la gent, és a dir, les veus familiars, el plor del fill petit, el parrupeig dels coloms, el llarg i sonor rebuf de l’euga blanca a l’estable… M’ensopia només per a reveure persones conegudes, amics ja inexistents, el món de la meva noiesa i de la meva joventut…

Si jo cregués que això que dic és un esplai purament sentimental, un simple exutori, de segur que no gosaria portar-lo al paper, però em fa l’efecte que és una experiència que molts exiliats que han viscut anys i anys esperant la hora del retorn també han fet o faran, si les coses van bé, un dia o altre. I això a desgrat de saber –o d’intuir– que, en un cert sentit, resulta inútil detornar, de grans, als llocs que vam conèixer i estimar de petits, amb la il•lusió de trobar-los com foren –o com un s’imagina que foren–, no solament perquè eren llocs situats en un temps que ja s’ha escolat, sinó perquè l’home d’avui «ja no és el nen o l’adolescent que els embellia amb el seu fervor». Daquí també que l’exili pugui arribar a semblar una mutilació (ja que ens amputa, en efecte, de la nostra terra). I cal verificar la prova del retorn per constatar que la mutilació és cosa real, moralment i materialment, tal com ho corroboren els qui ja no són, les cases desaparegudes, les pedres esventades… Daltra banda, però, malgrat saber el que acabo de dir –o sigui que el passat és irreversible i que la realitat actual no té res a veure amb les imatges de l’enyor–, l’exili es nodreix justament d’aquestes imatges, de les collites interiors, de la poesia que segrega, de la mateixa manera que les abelles durant l’hivern –llur exili– viuen de la pròpia mel. Però al revés que les abelles que retornen a la primavera, el retorn dels emigrants té lloc, gairebé sempre, en plena tardor de la seva vida o encara més endavant. I aleshores s’adonen del que he dit fa un moment, que res no és com era i que res no tornarà a ser com fou. El plany és tan vell com l’anar a peu. Però també s’adonen que ningú no pot desempallegar-se del passat com d’una manta vella, que el passat persisteix en el cor de l’home i que (com el noi i el jove que va ser i els quals no acaben de morir mai del tot mentre conserva un alé de vida) el passat no és mai mort d’una manera absoluta mentre hom se’n recorda.

Per la meva banda, la nit del meu primer retorn al clos natal em va fer comprendre que la desesperança no és una actitud vital (perquè no es pot mantenir sense risc de mort) i que calia sobrepassar-la per dalt, com la claror de l’alba sobrepassà la foscor nocturna.