Joan Brossa Cuervo

De ben jove, amb la mort del pare, que era artesà, es trasllada a viure amb la família de la seva mare, una cantant de sarsuela.

Als disset anys s’allista a l’exèrcit republicà i serveix en el front de Lleida durant la Guerra Civil. Allí escriu els primers treballs adreçats als companys, a mig camí de la crònica i de l’apologia, demostrant ja els ideals catalanistes i d’esquerres que mantindria al llarg de la seva vida. Després de la guerra es veu obligat a fer el servei militar a Salamanca, on entra en contacte amb altres intel·lectuals catalans, entre ells Enric Tormo.

En tornar a Barcelona treballa esporàdicament com a gravador, l’ofici del seu difunt pare, i més tard sobreviu com a venedor de llibres prohibits. En aquesta època comença a escriure la seva obra i entra en contacte amb els ambients artístics de la ciutat, on fa coneixença de dos dels artistes més significatius de l’avantguarda catalana, Josep Vicenç Foix i Joan Miró. És gràcies a la influència de J.V. Foix que Joan Brossa pren consciència i s’interessa per l’aspecte formal dels textos, pel sonet i les estrofes clàssiques.

A mitjans de la dècada de 1940 Joan Brossa coneix els artistes Arnau Puig, Joan Ponç i Antoni Tàpies, amb els quals col·labora en l’edició de l’únic número de la revista Algol (1947), considerada la primera revista d’avantguarda posterior a la Guerra Civil. Un any més tard Arnau Puig, Modest Cuixart, Joan Ponç, Antoni Tàpies, J. J. Tharrats i el mateix Brossa, funden el grup artístic “Dau al Set”, que edita una revista mensual propera al surrealisme i a l’existencialisme. Les seves col·laboracions en forma de textos de caràcter surrealista, consistien en l’escriptura d’imatges oníriques o hipnagògiques, i en l’anomenat automatisme psíquic. En una entrevista feta el 1990, diu: «Per consell d’un amic, en Viuçà, vaig anar a veure en Foix per ensenyar-li uns poemes. En aquella rabiosa postguerra ell es va estranyar que un jove s’interessés pel surrealisme i el cubisme, que eren proscrits. En Foix em va presentar en Joan Prats i aquest darrer en Miró. Ara tot allò sembla fàcil, però en aquells moments era vital i perillós. Joan Prats em proporcionava revistes de pintura contemporània i monografies. A través d’un llibre del douanier Rousseau vaig entrat en contacte amb Joan Ponç. […] En Ponç feia una pintura figurativa i dramàtica, ben diferent d’aquella per la qual és conegut. Li vaig proposar de practicar l’automatisme. Ell, influït per Colson, un pintor sud-americà que acabava d’arribar de París, ho va trobar una idea literària, però a l’últim s’hi va abocar. Va fer saltar el tap de la bassa i es va convertir en un autor molt prolífic en una via nova. Aquestes inquietuds compartides van donar origen a la revista Algol (1947) i posteriorment a entrar en relació amb en Tharrats, en Tàpies i en Cuixart. Així es va formar el grup “Dau al Set”. En aquell moment no hi havia ningú més.»

Durant tot aquest període Joan Brossa viu en una gran precarietat material, i la majoria de la seva obra, que comença ja a ser d’una dimensió considerable, resta inèdita. Tot i això continua entregat a la producció artística i utilitza l’escriptura com a mitjà d’investigació del llenguatge i d’experimentació de les formes tradicionals. La imaginació de Brossa, entesa com a desdoblament de la realitat, serveix de motor per a les seves creacions. Investiga formalment amb el sonet, aprofundeix en el surrealisme, i experimenta amb els gèneres literaris. Aquesta experimentació el porta a interessar-se pel teatre, que anomena “poesia escènica”, en la qual el diàleg, fortament literaturitzat, ho condueix tot. D’aquesta època són obres com Quiriquibú (1945), El crim (1945) i Nocturns encontres (1947), entre d’altres.

L’any 1951 surt publicat el recull de poemes Em va fer Joan Brossa, influït pel seu amic i poeta brasiler João Cabral de Melo. Aquest recull, amb poemes prosaics breus, suposa un gir de la seva obra cap a temes més relacionats amb la denúncia política i social, que tindrà continuïtat en obres com El pedestal són les sabates, escrit el 1955. Tot i això mai deixarà de banda l’experimentació formal dels diferents gèneres com el sonet, l’oda sàfica, la prosa poètica, els sainets o el teatre-cabaret, amb títols com Malviatge, escrit el 1954; El poeta presenta quinze pantomimes, escrit el 1956; Tríptic, del 1957; Vint-i-una odes, uns goigs, una dansa i un sonet, del 1958; Or i sal, del 1959; i Poemes civils, del 1960, entre d’altres. Al mateix temps segueix col·laborant amb Antoni Tàpies, Joan Ponç i d’altres artistes plàstics, editant volums bibliòfils amb poemes, serigrafies o gravats.

A finals de la dècada de 1950, aquesta constant recerca metalingüística i l’interès pel cinema i la filosofia oriental l’encaminen cap a un progressiu sintetisme, a buscar l’essència del llenguatge i a plantejar-se els codis de comunicació. Utilitza els recursos de la ironia, la descontextualització, l’associació fonètica i el refús de la diferenciació entre la paraula i l’objecte. Així doncs, entre la paraula, l’objecte i la seva representació, Joan Brossa arriba a la poesia visual, que integra progressivament en la seva obra i que serà totalment autèntica en títols com Frègoli, del 1965. En aquest sentit, Pere Gimferrer escriu: “Es tracta de fer esclatar el caràcter de monòleg del poema habitual i el seu encerclament dins el marc de la plana impresa. Per una banda, aquest designi portarà l’obra d’en Brossa cap a les experiències de poesia visual; per l’altra, en introduir el diàleg i el gest —la plasticitat de l’acció i els moviments i el desdoblament en diverses veus dialogants—, l’acostarà al teatre”. Amb el temps, Joan Brossa trenca definitivament amb les fronteres entre les diferents disciplines artístiques i col·labora cada cop més amb artistes plàstics. Aprofundeix en la poesia visual i inicia l’experimentació amb objectes, les instal·lacions i el happening, que anomena “accions espectacle”.

L’any 1970 l’editorial Ariel publica Poesia rasa, un recull de poemes escrits entre el 1943 i el 1959, amb un pròleg reivindicatiu de Manuel Sacristán i una portada d’Antoni Tàpies. Fins llavors la seva obra havia estat publicada molt parcialment, i és amb aquest volum que es dona a conèixer al gran públic. A partir d’aquest moment gaudeix del reconeixement del món intel·lectual català, la seva obra es publica més regularment i comença a ser reivindicada per alguns sectors de la crítica. L’any 1973 Edicions 62 inicia la publicació de la seva obra teatral completa, sota el títol Teatre complet. Poesia escènica que, amb sis volums, continuarà publicant durant deu anys. L’any 1978 Joan Brossa rep el primer guardó de la seva carrera, el premi Ciutat de Barcelona, pel tercer volum del teatre complet, i un any més tard, el premi Crítica Serra d’Or de teatre pel mateix volum. L’any 1980 surt publicat un recull de poemes escrits entre el 1964 i el 1970 sota el títol Rua de llibres, que rep els premis Crítica Serra d’Or de poesia (1980) i Lletra d’Or (1981).

També en aquesta època la seva obra escultòrica, que anomena “poemes visuals corporis”, arriba als espais públics, com ara el “Poema visual transitable” (1984) del Velòdrom de la Vall d’Hebron de Barcelona. L’any 1986 la Fundació Joan Miró li dedica la primera exposició antològica, anomenada “Joan Brossa o les paraules són les coses”, que té un èxit excepcional i li obre les portes del reconeixement internacional. Tot i que continua escrivint i experimentant amb poesia i teatre, el focus de l’experimentació artística cada cop s’allunya més de la literatura per centrar-se en les arts plàstiques. Tot i això conrea la sextina i l’any 1987 Quaderns Crema plubica Viatge per la sextina, escrit entre el 1976 i el 1986, que és guardonat amb el premi Ciutat de Barcelona del 1987. També surt publicat un recull de sonets escrits pels volts de 1967 sota el títol Sonets a Gofredina que obté el Premi Nacional de la Crítica de poesia catalana del 1986.

La dècada de 1990 és la del ple reconeixement de la figura de Joan Brossa. L’any 1991 el Centro de Arte Reina Sofía de Madrid li dedica una altra exposició antològica titulada “Joan Brossa, 1941-1991”; rep el Premi Nacional de Cultura d’arts plàstiques (1992), els premis Nacional de la Crítica de poesia (1995) i Crítica Serra d’Or de poesia (1996) pel recull Passat festes (1995); el Premi Nacional de Cultura (1998) i el Premi Nacional de Teatre (1998). L’any 1997 l’Espai Escènic Joan Brossa obre les portes a Barcelona, “un espai de creació a l’entorn de l’univers escènic i poètic de Joan Brossa i de totes aquelles activitats, teatrals i parateatrals, que responen als principis bàsics de les avantguardes històriques i de la creació contemporània”, fundat per Hermann Bonnín i el mag Hausson.

Joan Brossa mor el 30 de desembre de 1998 en un accident domèstic, baixant les escales del seu estudi de Barcelona, quan es preparaven una sèrie d’actes d’homenatge per a commemorar el seu vuitantè aniversari. Ell mateix havia enllestit l’antologia poètica que s’editaria pòstumament l’any 1999 sota el títol Memòria encesa. Mosaic antològic. Tal com havia estat previst abans de la seva mort, l’any 1999 la Universitat de Barcelona el va declarar Doctor Honoris Causa. L’octubre de 1999 neix la Fundació Joan Brossa, amb seu a Barcelona, que té per missió conservar, exhibir i difondre l’obra polièdrica de Joan Brossa, així com la de promoure l’esperit transformador i creatiu de la seva producció.