Mireia Calafell Obiol

Saber interpretar què està dient
una piscina deserta quan fa fred,
una nòria aturada un dilluns qualsevol
sense núvols de sucre ni llums de neó,
o el tendal d’aquell circ que ja han desmuntat
–prou d’acrobàcies, de trucs, de màgia.

Entendre i acceptar que són això també:
dies tediosos buits d’atracció,
un paisatge insòlit que amenaça,
que es fa present cíclicament.

Saber-ho és, a la vegada,
acollir la certesa que el teu cos
no serà –no podrà ser– totes les nits
aquesta festa d’ara.

Quina delícia el joc de les balenes
quan no hi havia espècies ni hemisferis.
Quanta complicitat sota la mar
abans de l’espetec, de l’estampida,
d’aquell fugir sense saber per què
cap a altres oceans i separar-se,
d’aquell partir-se el gel inexplicable.
I ja mai més els dies sense temps
on tot el que calia era saltar,
i ja mai més foren regals les ones
sinó un recordatori de distàncies,
el dolor constant de qui ha perdut l’altre.

S’estimaven, jo sé que s’estimaven.
És fàcil reconèixer en els teus ulls
el moviment tectònic de l’adéu,
l’angoixa a la mirada de les bèsties,
com d’alts eren els salts que tu i jo fèiem.

Lentament –tampoc no hi ha alternativa–, es treu la roba.
Quanta dificultat en els botons de la camisa per uns dits
tremolosos com els seus. I els pantalons, els pantalons
són una prova d’equilibris, de paciència i dignitat,
com dir no puc en aquest ordre. Com dir, com l’ordre.
Quan és nua del tot torna a vestir-se, reprèn el ritual.
I així fins que s’acaba el dia i a ella, els dies, se li acaben.

No acceptarà mai que sols les serps, en fer la muda,
poden desprendre’s d’escates i, alhora, de ferides.

Pel canal obert que deixen les esquenes
baixa com l’aigua el temps de les promeses.
Dormiu i no veieu desfilar els verbs
–còdols que desemboquen a altres mars–:
veureu, fareu, tindreu, viureu, sereu.
No us ho pensàveu, no ho esperàveu,
però el cabal del desencís ha anat pujant
i al llit, sou el que éreu: una parella
que ja no es mulla i va al revés, en desacord,
desfent l’amor, apassionadament.

No t’ha besat i ha marxat amb pressa,
i ha arribat a casa, i ha encès l’ordinador,
i ha escrit no t’he besat, no t’he besat la boca
i ara què en faig jo d’aquest voler-te als llavis.

En fa literatura. Només literatura.

Com
qui empelta una figuera que era borda
i s’hi asseu a llegir fins que fa ombra.

Així és com tu sabies estimar-me.

Que la llum de juliol t’enceti les parpelles
i et voli la mirada enllà de tots els arbres,
que l’olor de la terra en esclatar les flors
t’encengui els narius, t‘obri de ple les venes,
que els llavis de mil boques inquietes de rosada
et facin un vestit color encès de magrana,
i tots els dits del món et toquin l’entrecuix
quan sigui a mi a qui busquis, meva la pell que et trobi.

És diumenge des del llit
i no saps quin temps fa a fora
(incògnites que no venien al contracte
d’un segon pis, tercer real, tot interior).

Mandrosa, vas conquerint l’espai
d’un llit de matrimoni que no escau
al complement ni ofereix resistència
i penses què seria llevar-te acompanyada,
l’alegria de fer el mort quasi flotant
en algun somni, sabent que l’escalfor
d‘un cos dormint et fa de boia.

Només d’imaginar-t’ho ja somrius
quan l’amenaça de pluja sobta el coixí
i et retreus voler tot el que vols, i dius
escoltant-te la veu, que encara té son:
l’amor romàntic alimenta les putes,
l’amor romàntic alimenta les putes.

Però ni amb la repetició t’has convençut.

Sempre s’estima igual però diferent, em deies.
I ara entre el cafè i jo provem d’endevinar
si ens condemnava allò que era igual
o bé la diferència és la culpable.
L’amargor com una pista em porta a tu,
que ets a la cuina i amb la cullera dissols
el sucre que ja no em despertarà.
Del teu gest no es desprèn una resposta,
tan sols l’indici d’una pèrdua. Fixa’t:
Jo no tinc ales perquè els omòplats
tornen a ser omòplats si tu no els mires.
I tu que no tens esma per volar.
De tan a prop del terra, ja no caurem.
I estimar és caure.

Vaig menjar amb la honestedat de qui no enganya allò que menja:
vaig menjar aquell menjar i no el seu nom.

Clarice Lispector

Menjar com qui no menja el nom:
no la maduixa quasi impúdica
damunt del blanc de la ceràmica,
sinó l’ombra muda de l’hivern
que en el silenci acull l’esclat
per no ser allà esperant-ne el fruit.

Menjar el que no diu cap paraula
i així, amb la boca plena, escriure.